Carolina Meloni (Tucuman, 1975) és l’autora de Feminismos Fronterizos: mestizas, abyectas y perras (Kaotica Libros, 2021) que ja va per la segona edició. Aquesta filòsofa i escriptora va respondre algunes de les preguntes per Catalunya Plural amb motiu de la publicació del seu darrer llibre.
L’èxit es deu a l’important repàs que Meloni fa al pensament d’autores com Gloria Anzaldúa, Chela Sandoval, Cherríe Moraga, Maria Galindo o Judith Butler. Moltes són a la llista de feministes o filòsofes referents per a l’autora juntament amb Derrida, Toni Negri o Paco Vidarte. L’últim va ser amic, mestre i director de tesi de l’autora que com diu: “Em va entrenar la mirada per llegir un altre tipus de feminisme, el desconstructiu”.
Carolina diu que “està travessada per dos exilis”. La pell, els trets europeus i els accents l’han ajudat a camuflar la seva condició de mestissa. Sobre això comenta: “Jugo molt amb la llengua perquè tinc la capacitat de parlar en madrileny o en argentí. Maria Galindo em va dir que tinc aquesta capacitat de desdoblar-me i ella creu que això també és una manera de resistència”.
Meloni és professora d’alumnes -molt joves- a la Universitat de Saragossa on és feliç perquè “el feminisme saragossà és una meravella”. Les seves assignatures són Introducción a los problemas filosóficos, Textos y problemas de la filosofía del siglo XIX i Pensamiento feminista, amb la qual comença aquest proper quadrimestre.
Aquesta filòsofa i escriptora va contestar algunes preguntes per a Catalunya Plural amb motiu de la publicació del llibre editat per Kaótica Libros.
Què pot trobar el lector o la lectora quan compra un llibre que es titula Feminismos Fronterizos que si no està familiaritzat amb els feminismes no esperarà que narri com viuen, prop d’una línia fronterera, un grup de dones feministes?
(Rialles) El concepte de frontera apareix quan els moviments de transformació social creen les seves pròpies fronteres i exclouen determinats subjectes que no es consideren del tot vàlids per al seu discurs. Feminismos fronterizos és un llibre amb una estructura pedagògica perquè va sorgir quan vaig haver d’impartir unes classes de Pensament feminista a un Màster d’Igualtat i Gènere de la Universitat Complutense. A la preparació vaig comprovar la primera frontera: hi ha moltes autores que s’havien quedat “a l’altra banda”. A partir d’aquí, em centre en la feina que va fer Maria Lugones sobre l’epistemologia de la frontera i com un discurs polític pot generar les seves pròpies fronteres i on, fins i tot, estableix una disciplina com si fos una policia que marca els qui poden estar dins de la polis.
El meu afany més gran era donar a conèixer a les meves alumnes totes aquestes autores i incitar-les, amb les seves lectures, a iniciar-se en el seu pensament, com a teoria. Encara que, des del millor sentit de la paraula és un llibre clarament acadèmic, el meu desig més gran és que aquesta cartografia ens ajudi a honrar la memòria de determinades autores que ni tan sols van poder accedir als programes acadèmics.
I com va construir el subtítol Mestizas, perras y abyectas?
El concepte de mestisses recull tota la tradició de feministes mestisses i frontereres. El concepte de gossa té el seu origen en tres autores: Anzaldúa per la seva manera de parlar “Escolta com borda el llenguatge de la frontera”; a través de Maria Galindo on diu que el feminisme no és una teoria ni una pràctica política amable, sinó que és una lluita contra el poder i hem de treure les gosses que portem dins. I no m’oblido de Paco Vidarte i la seva política cínica del gos com un animal que portem dins, i el seu concepte de gos, el gos de carrer: a les fronteres són bastards, mestissos i sense pedrigree, sense jerarquies.
Finalment, recorro a Judith Butler per parlar del abjecte.
Per què sent la necessitat de rescatar tot aquest panorama feminista oblidat?
El leiv motiv fonamental va ser, per la sensació de desconcert que sentim davant del que està succeint en el feminisme acadèmic i militant. Tot i que totes vam abraçar la teoria i la praxi d’aquesta suposada quarta onada, ens està portant una ressaca de debats que ja estaven superats als anys 90. Un d’ells és sobre el concepte de dona que es va començar a desmuntar amb Simone de Beavouir i que ara tornem al discurs basat en la biologia.
Per què creu que va passar d’aquella trobada de Granada dels 5000 feminismes al feminisme en singular. Creu que es pot deure al conservadorisme que està impregnant l’ambient?
Crec que hi ha un relleu generacional que no s’està acceptant. No s’accepta el feminisme de la diferència que està representat per autores molt joves davant de les militants clàssiques del feminisme de la igualtat. Sí que crec que el que està passant és un gran símptoma a un retorn a un gir conservador de la societat: la família tradicional i la fidelització de qüestions que ja estaven superades, com, per exemple, la maternitat com a nucli fonamental a la vida de les dones. El feminisme clàssic i identitari ha fet un gir cap al conservadorisme on no ens sentim identificades perquè té una genealogia hegemònica europea, classista i burgesa.
Maria Galindo diu que ens han robat el feminisme des de la tecnocràcia de gènere i que el capitalisme ha fagotitzat qualsevol resistència, inclòs el feminisme amb el moviment trans: si no estem molt geloses i molt vigilants poden ser abduïts.
El feminisme colonial és un concepte que està sobre la taula a la discussió feminista, sobretot a la llatinoamericana, però que també apareix a Feminismos fronterizos. On nota aquest aspecte del colonialisme?
Al meu estudi, la majoria de les autores postcolonials analitzen -de manera molt lúcida- que la colonització no va ser només el que va passar fa 500 anys, sinó que la colonització forma part del sistema capitalista. Des d’aquí, observem com ens travessa quotidiana, políticament o jurídicament en els estats que han estat colonitzats. Per exemple, Argentina continua sent un país colonial: l’argentí blanc d’origen europeu continua sent el subjecte dominant. En el meu cas, mentre he viscut a Europa he vist que els treballs més durs o penosos els han fet les dones i els homes de les antigues colònies. L’acadèmia continua sent una institució jeràrquica que no només expulsa les persones immigrants, sinó que la lògica del coneixement mira Europa o els Estats Units. Dos exemples: si no publiques en anglès, no es publiquen els teus articles; i les recerques tenen més valor si són a païsoso europeus que a països d’Amèrica Llatina.
Espanya també hauria de revisar com el colonialisme travessa la ciència. la nostra manera de parlar o el nostre propi desig.
Després de llegir Feminismos Fronterizos la lectora o el lector pot agafar aire i tornar a creure que el feminisme en plural és un moviment integrador…
En aquest moment estic llegint Sarah Ahmed que diu que el feminisme és un treball de memòria, per això és important tornar a autores que ja estaven reflexionant sobre idees importants a mitjans del XX i deixar de banda l’esterilitat d’aquest discurs actual. A l’acadèmia i en la militància hem de ser curosos i tornar a les nostres arrels, tornar a la memòria feminista.
Catalunya Plural, 2024 
