El rètol de la programació del març resulta pertorbador. Avui, 4 de març, s’hauria de representar l’obra La reina de la bellesa; demà, La Cruïlla. Les lones romanen al carrer de vianants de l’edifici històric que acull el Teatre Les Kurbàs, al centre de Lviv. Solament al segle XX, aquesta bellíssima ciutat va ser capital d’Ucraïna, annexionada per Polònia, ocupada pels nazis, i recuperada pel país que ara es buida de les seves dones i nens per un èxode massiu. Situada a 70 quilòmetres de la frontera polonesa de Mekyda, per on surt una part més nombrosa de les famílies refugiades, la seva població s’ha abocat a l’acollida dels desplaçats mentre es prepara per a la guerra.
Només travessar la porta de vidre d’arcs apuntats, els carretons de nadó s’acumulen sota les bosses de plàstic amb roba, les motxilles, els abrics. Maxim Denyson, assegut darrere d’una taula minúscula, saluda amb els ulls envermellits, el cos encorbat. Tot just supera els vint-i-cinc anys, intenta continuar treballant des del seu ordinador com a agent de viatges, però l’únic que espera ja és que les Forces de Defensa Territorial li cridin per defensar la població als territoris ocupats per Rússia al sud d’Ucraïna. Allà viuen i s’han quedat atrapats el seu pare i la seva mare, a la ciutat de Kherson. “Haurem d’esperar perquè tots volem ajudar, però el nostre Exèrcit necessita gent amb experiència i jo no la tinc”, explica al costat d’Alexander Yemchenko, un altre noi de vint anys que treballava com a càmera per a canals de Youtube fins que, fa dos dies, els bombardejos a Kyiv el van decidir a acompanyar la seva promesa i la seva gata en un tren fins a Lviv, des d’on ja han sortit cap a Alemanya. Ell espera ser cridat a files. Els homes entre 18 i 60 anys tenen prohibit abandonar el país. Mentrestant, tots dos són voluntaris en aquesta sala que la guerra ha convertit en un refugi per a les dones amb fills i filles que no tenen res ni ningú a Lviv.
L’amfiteatre, reobert el 1988 per una coneguda companyia de teatre experimental, s’ha convertit en si mateix en una escenografia de la pitjor de les tragèdies gregues: la guerra mateixa. Falta l’oxigen: sembla que ho haguessin absorbit totes aquestes mares de rictus compungits en el seu intent per no enfonsar-se davant de les seves criatures. A l’escenari, sis matalassos a terra envoltats de joguines. Al pati de butaques, diversos mesos amb bullidors d’aigua, pasta, sucre, galetes. Al voltant, uns quinze llits. Una dona sosté el cap sobre el braç colzat mentre la seva nena es refugia a la pantalla del mòbil. Una anciana embolicada en un edredó resa llegint en veu alta la bíblia. Al costat, diverses dones veuen vídeos dels bombardejos i una altra passa l’aspiradora.
Quan sonen les alarmes antiaèries, baixen al soterrani, on l’atrezzo de diferents obres s’amunteguen sobre les parets. “Aquesta mòmia egípcia ens protegeix de l’Exèrcit rus”, fa broma Alexander, encara que no riu. Aquí ningú riu, només algunes persones parlen entre si i totes eviten creuar les mirades, creant així murs imaginaris d’intimitat a cadascuna de les famílies que comparteixen llit i de les quals amb prou feines els separa mig metre.
“Sabem que la comunitat internacional s’ha implicat en les sancions, però només pot frenar aquest vessament de sang és que declarin una zona d’exclusió aèria. I sabem que no ho farà”, sosté Maxim. Helen Tkachenko, treballadora del Palau Potocki, una de les galeries d’art més importants de la ciutat, i qui acompanya aquesta periodista com a traductora voluntària, afegeix que “l’OTAN no ho farà perquè suposaria la III Guerra Mundial, una guerra continental. Però el que hauria d’entendre Europa i la resta del món és que el règim rus no és només un problema per a Ucraïna i que la presa de la central nuclear Zaporiyia és part de la seva estratègia de prendre el control de totes les altres. Així ja podrà exigir allò que vulgui a tots els països a canvi de no fer les explotar”.
Aquí, en aquest teatre on es respira un ambient de búnquer, ningú confia ja en que es pugui frenar la guerra, és massa el cost que ja han pagat les víctimes. Fa tot just dos dies que Svetlana Satsenko ha vist com explosionava l’edifici del davant de casa seva, com saltaven pels aires els vidres de les finestres, com els seus dos nens entraven en pànic quan els va agafar de la mà a la recerca d’un lloc segur de les bombes. Aquesta especialista en maquillatge i vestuari de pel·lícules –”sobretot comèdies, m’agrada portar alegria a les llars”, especifica– residia fins fa tres dies a Irpin, una de les primeres ciutats de la regió de Kyiv atacada per l’aviació russa. “És estrany, quan veníem ahir al tren tothom reia, feia broma, per l’alleujament de sentir que aconseguíem escapar. Però ara no puc parar de plorar. Em sap greu”, es disculpa, asseguda al matalàs del terra mentre busca amb la mirada els seus fills entre les llotges.
L’escolten compungits Alexander i Helen. Les llàgrimes de Svetlana no són habituals entre les persones desplaçades d’Ucraïna. Culturalment, la sobrietat s’interpreta com a garant de la dignitat i de l’amor propi. Mostrar emocions com tristesa o abatiment es viu com una victòria de l’enemic i, segons totes les persones entrevistades, el poble ucraïnès mai no ha estat tan unit contra Rússia ni tan aliat amb el president Volodymyr Zelensky.
Una de les protagonistes de La guerra no té cara de dona, l’immens llibre de Svetlana Alexiévitx sobre les dones soviètiques que van combatre a la II Guerra Mundial, li diu: “Acabada una, ens va tocar una altra guerra. Igual de terrible”. En mans d’aquesta comunitat internacional que es mostra tan preocupada és que no torni a ser així.Aquesta crònica ha estat publicada originalment a La Marea.
Catalunya Plural, 2024 
