Alguns diplomàtics i periodistes que hem treballat a la Unió Soviètica i a Rússia coincidim en lamentar les ocasions que hem vist perdre per integrar Rússia a l’esfera occidental, i establir-hi una cooperació que fes impossibles confrontacions com l’actual. Malgrat que han passat trenta anys des de la desintegració de l’URSS, continuen la mentalitat i polítiques de guerra freda.
Europa i els Estats Units que festegen amb la idea d’integrar Ucraïna en el bloc de l’OTAN, opten ara per abonar la via militar al país. Hi envien més armes i es neguen a negociar amb Rússia el que l’ha portat fins aquí: aconseguir un estatus per Ucraïna, que no sigui un perill per la seva seguretat.
Queda clar que el president rus, l’embogit Vladimir Putin, és l’atacant. Ara bé, Occident es nega a acceptar la idea que integrar Ucraïna dins de l’OTAN seria tan agressiu per Rússia, com posar armes nuclears russes a l’anomenat pati del darrere dels Estats Units.
Sovint s’oblida que des del segle passat, els nord-americans han imposat els seus interessos de seguretat a països veïns com els de Centre Amèrica o Cuba fins al punt d’impedir-hi processos polítics propis, cosa que els ha enfonsat en el conflicte i la misèria política, social i moral. Un exemple és El Salvador, on fa fretat veure el què els Estats Units han provocat apel·lant a la seva seguretat.
Si no es vol que Rússia faci el mateix a Ucraïna, cal ser conscients que Europa i els Estats Units han ignorat durant anys els clams del president rus, Vladimir Putin. Per activa i per passiva els ha deixat clar que Rússia no acceptarà ni tropes dels Estats Units, ni armes nuclears a les seves fronteres. Davant de la incapacitat occidental de veure el món d’una altra manera, el dictador ha optat per resoldre el tema per la força: una guerra total a Ucraïna que viola totes les normes internacionals.
És difícil mantenir el cap fred quan veiem el terrible patiment humà i la destrossa material que les bombes russes estan provocant en terra ucraïnesa. Malgrat això, Europa hauria de promoure la negociació i aturar els intents d’enviar-hi més armes. Per molt comprensible que pugui resultar a escala emocional, rearmar els ucraïnesos, com fan governs com el d’Espanya, és posar més llenya al foc del dolor i de la mort.
Segons diferents experts militars, Ucraïna perd la guerra. Per tant, aquestes armes només aconseguiran allargar una mica més el conflicte i provocar inútilment més víctimes. Això vol dir que és fonamental que Rússia i Ucraïna negociïn un alto el foc al més aviat possible. Però cal que immediatament després, s’iniciïn unes converses sobre el futur d’Ucraïna en les que hi participin totes les parts implicades en la seguretat d’Europa.
Els dirigents europeus són els més interessats a negociar un ràpid final per aquesta guerra perquè són molts els interessos econòmics en joc i molts els lligams culturals entre Rússia, Ucraïna i Espanya. Per tal d’evitar un desastre encara pitjor del que estem vivint, cal que els dirigents occidentals en negociar la seva seguretat, reconeguin la necessitat de seguretat de Rússia. Cal dissenyar un nou ordre mundial.
D’altra banda, la pau té en contra el complex militar industrial que pressiona per tots els mitjans possibles, a polítics i periodistes de tots els països. El seu negoci és massa lucratiu i necessita que sempre hi hagi inseguretat i guerra. Per això, els informadors, també tenim ara l’obligació de recordar al món que estem asseguts sobre un polvorí en el qual hi ha milers d’armes nuclears. Qualsevol accident o nous errors polítics poden ser fatals per tothom.
Una sortida a la guerra que satisfaci totes les parts és més difícil que mai, ara que les tropes russes ocupen una part d’Ucraïna, ara que s’ha vessat tanta sang, i hi ha més d’un milió de refugiats a Europa mentre que s’acumulen les destrosses materials. Però si un conflicte es tanca en fals, és una amenaça per la pau en el futur. Tenim l’experiència de la humiliació alemanya després de la I Guerra Mundial.
El diàleg per la pau no és un camí fàcil. Malgrat tot, val la pena d’intentar-ho. Els que hem cobert o sofert alguna vegada algun conflicte sabem que el patiment no acaba quan acaba la guerra. Els edificis i les pèrdues materials es refan més de pressa que les ferides morals de la població que es mantenen durant generacions. Només cal preguntar-ho a les nostres mares, àvies o besàvies que van passar la guerra del 1936-39.
Catalunya Plural, 2024 
