Els limbes d’Aragó i l’imperialisme de l’Eixample

Dóna igual per on s’accedeixi al passatge de Vintró, doncs als seus dos ingressos el passejant observador sentirà la raresa de trobar-se a una espècie de limbe. Aquest transitar per un no man’s land passa a moltes de les fronteres invisibles de Barcelona, però aquí, sobretot quan arribem al carrer d’Aragó, l’impacte és més notori, com si aquest tram urbà fos un malson abandonat per les autoritats, més preocupades durant decennis a ostentar galons més vistosos i llençar a la brossa aquells poc atractius.

Vàries causes expliquen aquesta estranyesa. El carrer d’Aragó, així batejat el 1863 mitjançant la proposta de Víctor Balaguer, és potser un dels majors exponents de l’Imperialisme de l’Eixample, veient determinada la seva morfologia per la circulació del tren a un tram notable del seu recorregut. Aquest fet recomanà la seva particular amplada  de cinquanta metres per a permetre el trànsit de carruatges als laterals del seu centre, quelcom extirpat a mitjans dels anys cinquanta, quan l’alcalde Porcioles volgué convertir-la, amb incontestable èxit, en la gran autopista comtal, encara avui en dia un deliri de pol·lució i contaminació acústica.

El ferrocarril, com podran imaginar, tingué més incidència al seu tram de l’Eixample. A un mapa municipal de 1943 s’aprecia com les vies ocupaven la seva extensió de Sardenya, provinents de l’estació del Nord, fins a Villarroel, per a després prosseguir per l’avinguda de Roma, amb qui comparteix l’honor de ser una de les més lletges de la capital catalana, si bé en el cas d’Aragó podem atribuir aquesta condició a la seva atribolada singladura, els horribles barrets del Porciolisme, amb un espectacular a la seva cruïlla amb Bailén, i a la desigual alineació dels edificis del carrer, per a més inri amb la numeració canviada des de, aproximadament, mitjans dels anys vint.

El seu tros entre Independència i A Corunya és un res molt curiós, gairebé una perfecta síntesi de tant i tant desamor, aquí més marcat perquè, segons un planisferi de 1931, desapareixia com per art de màgia a Dos de Maig i només tornava a fer acte de presència quan irrompien els rails ferroviaris.

Aquest metres d’Aragó són a vessar de simbologies de canvi. L’immoble del 580 és de finals del segle XIX, com si fos un aspiració d’avenir des de la seva elegància i com es corona. A l’altre vorera, el 578 és una coberta de 1998, tal com consta a una instància de Joaquim Teixidor, transformat en una tenda d’alimentació amb aspecte de paquistanès de tota la vida, almenys per aquells crescuts durant la nostra centúria.

Entre els detalls d’aquesta zona es troba la proliferació de plantilles a la paret amb allò de prohibit fixar cartells, resistència de la memòria passada contra la abundància de monstres edilicis de la segona meitat del Nou-Cents, insubstancials excepte per un hotel amb balcons hopperians amb certa estela a un igual i llegendari del Paral·lel.

D’altra banda, aquesta alienació aragonesa pot entendre’s des de la perversió de la seva existència, demostrada per trobar-se com la Meridiana, si bé aquesta era la carretera cap a Granollers, entre dos camins fonamentals previs a les Agregacions del 20 d’abril de 1897. Es tracta, com hauran intuït, del carrer del Clot, en realitat la continuació de la carretera de Ribes, i el d’Enamorats, ruta de Barcelona a Sant Martí de Provençals, allargada en aquest cas mitjançant el carrer dels Bofarull abans que fos engolit per València just quan neix el Camp de l’Arpa.

En aquest punt, on ens mourem les properes setmanes, els nens es divertixen com bojos amb l’oca estatuària de Frederic Marés, agermanada amb un gall del mateix personatge, restaurador de totes les peces foses o enderrocades durant la Guerra Civil, al límit d’Aragó amb l’avinguda de Roma, on també pot admirar-se un dels monuments més desconeguts, i menyspreat des del silenci, de tota Barcelona: L’homenatge a Goya.

No anem a l’altra punta, no per ara. Us confessaré un secret. No pensava parlar avui d’Aragó, però si les circumstàncies ho han volgut és degut a l’espera d’uns documents de l’Arxiu Municipal per a centrar-me al Camp de l’Arpa sense deixar res a l’atzar. Al principi, quan meditava sobre les Barcelones d’aquest dijous, vaig omplir el meu cap de dubtes, dissipades tot de pressa pel fet de poder abordar les pitjors intencions de l’Eixample amb les estructures dels pobles del Pla, com succeeix amb aquestes parcel·les amb el carrer d’A Corunya, anomenat així des de juliol de 1942, quan esdevingué independent per primera vegada, doncs abans estigué supeditat a un carrer tallat a Còrsega amb el torrent de Bogatell a la vista, en l’actualitat Sant Quintí i abans Martí Vilanova, combatent d’Estat Català, o Andrenio Gómez Baquero, un crític literari. Aquests dos noms oculten el seu nomenclàtor d’origen, dedicat a Catalunya, amb un sol rastre contemporani a l’homònim passatge situat a la seva vora.

Que  A Corunya s’anomenés Catalunya o Martí Vilanova és, a priori, un absurd, comprensible si deduïm la hipòtesis d’estendre-la en perjudici del Camp de l’Arpa. D’haver-se comés aquest atropellament s’haguessin perdut moltes vivendes per a generar una altra via de descens ràpida entre Xifré i Rogent. Si això no es produí degué ser per les dificultats del projecte i la màgia del Camp de l’Arpa, un baluard des de sempre contra les ànsies de creixement de l’Eixample, molt irregular a la seva uniformitat des de passeig de Sant Joan i vedat en aquestes possessions per obra i gràcia de varis estendards de l’autenticitat de la barriada, com Micaela de Borràs, primer vídua de Joan de Peguera i després de Maties Ramon de Casanova, o l’indià Xifré; el seu carrer és la conclusió de la quadrícula de Cerdà, impossibilitada per la voluntat d’aquests propietaris. Més tard es va desfer el problema mitjançant la prossecució de carrers com Mallorca, enterradora de la vella Nuría, Rosselló, València i fins i tot Provença, morta a Dega Bahí, encara amenaçada per la cretina ignorància dels Ajuntaments i la seva obsessió amb el PGM de 1976, l’àngel exterminador de la diversitat barcelonina malgrat fou positiu quan s’aprovà, quelcom lògic perquè durant aquells anys qualsevol reforma superava amb escreix els desastres de Josep Maria de Porcioles.

Un d’ells ens brinda la cloenda. El 1972 el carrer Aragó modificà la seva finalització a Canonge Rodó per esbudellar el Clot i així esmenar, des del pensament dels prohoms, la molèstia de carreronets com el de Marconi per a obtenir un benefici immediat pels vehicles motoritzats fins a Lope de Vega, on es transforma en Guipúscoa, no per pluralitat autonòmica, sino perquè l’avenç de l’Eixample cap al Besós té quelcom racista, com aquests marges no poguessin lluir les gales del centre, no en va Huelva supleix a València, Murcia a Provença i Concili de Trento a Consell de Cent.