Feminització de la pobresa, un terme que va començar a usar-se en la dècada dels setanta del segle passat, es refereix a les barreres socials, econòmiques, judicials i culturals que generen que les dones i altres identitats feminitzades es trobin més exposades a l’empobriment. Segons l’informe d’ONU Dones “Fer les promeses realitat: La igualtat de gènere en l’Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible”, a partir de dades estadístiques nacionals, s’estima que per cada 100 homes de les llars més pobres, hi havia 155,3 dones.
Fer efectiu el dret a la igualtat de gènere, és la millor oportunitat que existeix per a afrontar alguns dels reptes més urgents de la nostra societat, com podria ser la problemàtica amb l’habitatge. La desigualtat salarial o la violència masclista, són factors que agreugen la dificultat a l’accés a un habitatge digne per a les dones.
La pobresa i l’exclusió residencial tenen rostre de dona
No hi ha dades oficials sobre això, però si diversos informes i estudis – d’entitats socials o acadèmiques – com els realitzats anualment, per l’Observatori DESC i Enginyeria Sense Fronteres, gràcies a centenars d’enquestes i entrevistes a les persones que s’acosten a les assemblees de la PAH de Barcelona i de la APE – Aliança contra la Pobresa Energètica. En ells es confirma que les dones tenen ingressos més baixos, per la qual cosa estan més abocades a l’exclusió social i tenen un major risc de desnonament.
Existeix una clara desprotecció de les famílies monoparentals femenines. Analitzant la composició de les llars participants d’aquests estudis, el 28% corresponen a famílies monoparentals, de les quals el 91% són dones amb menors a càrrec seu. Aquest mateix perfil és el més ampli a l’hora de prendre la difícil decisió d’accedir a un habitatge de manera precària. Dada que al seu torn ens serveix per a trencar el relat establert sobre les ocupacions. El 74% de les persones enquestades que han hagut d’ocupar, davant la falta d’una altra alternativa, són dones i el 26% homes. Concretament, el 38% són famílies monoparentals femenines, el 30% són parelles amb fills, un 11% viuen soles i l’11% restants es troben en altres casuístiques.
Existeixen estudis, que en les seves enquestes per a realitzar-los, no fan referència a la situació de les persones en funció de la seva renda individual -que seria on podem percebre les desigualtats de gènere- sinó en funció de la seva situació familiar. En canvi, La Càtedra d’Inclusió Social de la Universitat Rovira i Virgili proposa un altre indicador per a avaluar el risc de pobresa: la taxa de risc de pobresa sota supòsit d’autonomia. Es calcula sobre la base dels ingressos individuals. En aquest cas, s’obté una taxa de risc de pobresa del 25,7% en els homes i de fins al 49,7% en les dones.
Aquesta dada destapa una realitat de desigualtat de gènere i incoherències detectades en dades públiques i oficials. En termes de vulnerabilitat i opressió femenina, la taxa de risc de pobresa en supòsit d’autonomia ens revela la dependència de la dona del conjunt d’ingressos de la llar per a garantir unes certes condicions de vida. Fet que pot tenir com a conseqüència la pervivència de situacions de violència i abús i la fa econòmicament més vulnerable.
La dimensió econòmica d’aquesta feminització de l’exclusió residencial és particularment visible en l’evolució de la relació entre ingressos de la llar i costos relacionats amb l’habitatge. Des de la crisi de 2008, l’esforç de les dones per a mantenir la seva llar ha estat superior al dels homes. Per això, la incidència dels desnonaments ha estat major entre aquells encapçalats per dones. Les llars amb dones soles o monomarentales, són més propensos a reduir els costos del seu habitatge amb baixos consums de subministraments bàsics, amb els riscos per a la salut que això comporta.
Com pot explicar-se que el dret de la dona a l’habitatge a Espanya hagi aconseguit semblants cotes de vulneració malgrat l’extensa relació de tractats i convencions internacionals que el protegeixen i que són aplicable en el territori espanyol? És evident que no existeixen mesures suficients que corregeixin la feminització de l’exclusió residencial a Espanya. És més, probablement les retallades de despesa pública no han fet més que soscavar les febles polítiques d’igualtat i d’habitatge del nostre país, i per extensió, eixamplar la bretxa de gènere.
La lluita per l’habitatge és feminista
Amaia Pérez Orozco, doctora en economia i activista en moviments socials i feministes, afirma: “La crisi de les cures és un problema socioeconòmic de primer ordre, que afecta el conjunt de la població i que només es pot percebre en tota la seva magnitud si deixem de centrar la visió en els mercats. La pregunta és com s’està reorganitzant la satisfacció de la necessitat de cures en el marc d’un sistema que no prioritza les necessitats de les persones sinó les dels mercats.”
Quan es parla de la “crisi de cures”, veiem que té el seu origen en pilars que encara suporten la desigualtat de gènere i la seva influència en factors com l’accés a l’habitatge i als subministraments bàsics. En parlar de cures estem fent referència a la sostenibilitat de la vida amb tot allò que implica: satisfacció de les demandes diàries d’alimentació, sostre, seguretat, assistència en cas de malaltia o dependència i reproducció per a assegurar la perpetuïtat de la vida. Aquestes cures són indispensables per al funcionament del sistema econòmic, social i polític en el qual vivim.
En aquest sentit, des del moviment pel dret a l’habitatge, sempre s’ha reivindicat el paper central i protagonista de les dones en aquesta lluita. Així com el caràcter profundament feminista que comporta la defensa de les nostres llars, per sobre del capitalisme feroç, de les bombolles immobiliàries, de les lleis que per omissió o acció permeten l’expropiació de les nostres vides mitjançant els desnonaments de les nostres cases.
És visible per a totes, que el moviment pel dret a l’habitatge, des de la PAH als col·lectius de barri passant pels sindicats, té en les seves files una major presència femenina. Per a aprofundir en això, vaig plantejar diverses preguntes (gràcies, Sandra) a algunes companyes de la PAH intentant cobrir la totalitat territorial catalana.
Què us sembla la feminització de la lluita per l’habitatge i per què creus que els homes no s’acosten tant?
A aquesta pregunta, cadascuna amb els seus matisos, coincideixen totes. A la Noemí (La Noguera/Lleida): li sembla totalment lògica la feminització del moviment pel Dret a l’habitatge, ja que “continuem arrossegant el hàndicap que l’home era el que treballava fora de casa i la dona es quedava per a cuidar dels fills i la casa”. Per a l’Emma (Blanes/Girona), que en les assemblees un alt percentatge de persones afectades a la recerca d’ajuda siguin dones, més enllà “del rol patriarcal que ens embolica a totes”, en el cas de la possible pèrdua de l’habitatge, “l’home sent que ha fracassat en el seu paper. Per tant, és la dona la que pren el comandament.”
La Claudia (Campredó/Tarragona), coincideix en el rol masculí i afirma que “són les dones les impulsores i moltes vegades les més fortes, fent fallida la famosa barrera de la inseguretat i vergonya quan s’entra en una situació de vulnerabilitat”. L’Ana (Mollet/Barcelona), reafirma que per als homes “és més traumàtic gestionar la sensació de fracàs, ja que els han ensenyat que a la seva família no els pot faltar de res. A les dones, en canvi, ens han ensenyat que hem de cuidar de la llar i això implica defensar-la per a no perdre-la”.
La Noemí recorda que en ple segle XXI “les dones continuem cobrant pel mateix treball, molt menys que un home (28,6% en 2021)”, però això no els impedeix enfrontar-se i afrontar la pura realitat per a superar-la. Núria (Santa Perpètua/Barcelona), enllaça aquest afrontar la realitat amb “l’important paper de ser mares, dificultat per tenir menys oportunitats econòmiques i laborals”. Per la Lourdes (Sant Fost/Barcelona), totes aquestes situacions porten a “tensar les nostres vides com a dones”.
Com veus les lluites invisibilitzades? relacionades amb les cures, la situació amb la cura infantil o la salut mental.
Segons l’Emma, “al llarg de la història a la dona se li ha socialitzat per a ser cuidadora dins de l’àmbit familiar, ja que se l’ha relacionat amb la maternitat i amb els valors feministes de suport mutu. És molt fàcil trobar-nos amb dones lluitant pel seu habitatge o la d’altres persones, que a més porten endavant als fills o uns pares amb una salut mental ressentida. Fins i tot avui dia es continua veient normal que sigui la dona la que carregui amb tot el pes de la cura de la família, se’ns exigeix tenir als nens atesos, la casa, les compres, el treball, així i tot, moltes dones carreguen amb això i amb el problema de l’habitatge. Si un home duu a terme totes aquestes tasques és considerat un heroi”. L’Ana, complementa “sempre som les dones les que normalment assumim el treball de les cures infantils, de persones discapacitades, de la gent gran. Socialment, es relaciona amb nosaltres i es dona per fet, si bé encara hem de sentir la pregunta com ho fas?, cosa que no se li pregunta a un home”.
La Claudia, afirma que “les dones són les que han pres sempre aquest rol, encara que cada vegada es veuen més homes exercint-lo i això significa un canvi positiu en la matèria”.
La Noemi, lamenta que no es parli més de la importància de les cures i pensant en les cures infantils, comenta que “en les llars de rendes mitjanes o altes, les dones accedeixen fàcilment a tenir una cuidadora o poden permetre’s pagar un jardí d’infància privat. Això els permet poder formar-se, dedicar-se a l’autocura o accedir al mercat laboral. En el cas de dones de llars vulnerables, no tenen aquestes opcions i això comporta major desigualtat. En tema de salut mental, també ho patim molt més les dones que els homes i amb l’edat, el problema s’accentua”.
La Núria coincideix en lamentar la invisibilització de la cura infantil i la salut mental, “no són d’interès”. Ho considera una gran dificultat a assumir, ja que “la pressió emocional endureix i destrossa a les famílies”. Per la Lourdes, tot està relacionat amb “l’instint de protecció, una càrrega emocional bestial que per descomptat afecta les nostres ments”.
Com veus les cures internes en la lluita i la manca de referents femenins?
L’Emma té clar que la lluita es basa en valors feministes. “El suport mutu i les cures són valors relacionats amb el femení”. Troba en les cures i l’amor, el motiu perquè els moviments socials “tinguin l’energia suficient per a canviar la societat”. Entén com a cures, “al conjunt d’activitats que permeten que regenerem el benestar físic i emocional de les persones que és just el que es necessita, sobretot quan perilla la teva llar.” És fonamental el saber que ens tenim les unes a les altres, d’aquí aquesta “necessitat de sentir les cures que ens proporcionem quan estem juntes”. Unides per un problema de tantes dimensions com és l’habitatge, les cures ens porten a la complicitat, i d’aquí on decidim anar. Remarca com amb la pandèmia i l’aïllament que l’ha acompanyat “hem pogut constatar la necessitat de veure’ns, abraçar-nos, sentir-nos”.
“Les cures dins del col·lectiu en lluita són molt necessàries”, afirma la Lourdes. “La situació d’angoixa i incertesa s’ha de pal·liar amb molt de respecte, afecte i comprensió. Cada cas sembla igual, però és diferent, cal posar-se en el lloc per a sumar forces”.
Per a la Noemi, és destacable com les dones “estem aconseguint construir espais de participació basats en l’empatia”. Considerant-ho molt important perquè, “ens ajuda a un aprenentatge mutu i a la col·laboració entre nosaltres”. Troba que queda un llarg camí per recórrer, però “sí que penso que cada vegada som més les que entenem què és una lluita justa, no volem ser més, volem ser igual.“. Al mateix temps que valora les cures internes per a enfortir la lluita i les persones, es lamenta que històricament “hi ha manca de referents i no perquè no existeixin, sinó perquè les han fet desaparèixer dels llibres d’història. Això està canviant en aquests últims anys, així i tot, ens fan falta moltes més Clares Campoamor, clar exemple que les dones no hem començat a fer història ara”.
Més centrada en la lluita per l’habitatge, l’Ana, sobre la falta de referents, creu que “moltes vegades som nosaltres mateixes les que ens invisibilitzem assumint uns certs rols imposats. Ens invisibilitzem perquè no som conscients del nostre potencial”. Per a l’Emma, “cada dona que apareix en l’assemblea, amb la seva càrrega i amb la seva lluita és referent”, encara que si parlem de líders “involuntàries o cares conegudes”, creu que el moviment compta “amb moltes companyes que duen a terme la representació del moviment amb força, energia amb capacitat de representar-nos mostrant al món els valors dels quals ens hem dotat i el missatge que volem transmetre.”
Sens dubte el moviment per l’habitatge i la seva feminització, hereta el llegat històric de totes les dones que porten lluitant per un món millor, més igualitari, des de fa més temps del que hauria de ser raonable. Des de totes les llars, fàbriques, comerços, mercats, escoles, hospitals, piquets, vagues. Des de les associacions i assemblees veïnals dels barris populars. Dècades després continuen sent elles les que tenen la fórmula per a protegir-se del capitalisme depredador i una crisi que sembla no tenir fi.
Sense la força feminista no aconseguirem mai allò que no hauria de ser un negoci: el dret a habitar aquest món i el dret a transformar-lo.
Catalunya Plural, 2024 
