Claus de la dimensió internacional de la guerra d’Ucraïna

La guerra a Ucraïna és internacional des del principi perquè Putin la va iniciar amb suports de Bielorússia i Txetxènia, a més del grup Wagner. A això cal afegir-hi els combatents que s’incorporaran des de Síria i altres països, que no seran tants com anuncia la propaganda. A mesura que a Putin se li van complicant les coses aquest va augmentant el nivell d’amenaces contra qualsevol suport occidental a Ucraïna, malgrat no haver entrat, de moment, a la guerra.

Sobre l’expansió de l’OTAN:

El seu xantatge amb l’OTAN forma part del mateix esquema, mentre no vol la seva expansió, que mai ha estat hostil, ell sí que ha expandit la seva pròpia OTAN invocant el Tractat de Seguretat Col·lectiva per atacar Txetxènia, Geòrgia, Ucraïna, establir les seves tropes entre Armènia i Nagorno-Karabakh, i intervenir a Bielorússia i Kazakhstan quan han tingut intents de revolucions prodemocràtiques. La possible inclusió d’Ucraïna a l’OTAN no era la principal amenaça per a Putin perquè estava lluny de complir les condicions. La seva amenaça més gran va ser el primer canvi democràtic de govern al país, el seu acostament a la UE i el Maidan 2014. Li molesta més la democratització que estan experimentant països del seu entorn, que fins aleshores estaven sota la seva influència, que l’expansió de la OTAN.

Ara Sèrbia amenaça amb un conflicte armat amb Kosovo si s’accepta la petició d’entrar a l’OTAN. I que Putin exigeixi, després de violar el memoràndum de Budapest, que Ucraïna es desmilitaritzi i assumeixi totes les seves exigències, seria tornar a deixar-la indefensa amb la integritat territorial, per la qual cosa la seva necessitat d’estar sota un paraigua de seguretat ha de ser posada sobre la taula. Amb aquesta guerra no ha aconseguit més que avançar en tot el contrari, que una sèrie de països similars tinguin la necessitat peremptòria d’integrar-se en un mateix paraigua de protecció davant l’agressió d’un país veí. El paper de l’OTAN a Europa no té cap altra comesa i amb aquesta guerra Putin li ha donat encara més sentit. L’expansió de l’OTAN mai no ha estat ofensiva ni amenaçadora per a Rússia, sinó defensiva, i Putin tem més la democratització de l’espai postsoviètic.

Tot aquest tipus de xantatges que posen en perill la sobirania dels Estats són pur “totalitarisme”, i malament faríem plegant-nos a les seves amenaces perquè llavors seríem els propers i acabaria amb les nostres democràcies.

Sobre allò nuclear:

Fins ara les armes nuclears han estat utilitzades com a arma estratègica i com a dissuasió política. Segons el decret presidencial rus del 2020 sobre l’ús d’armes nuclears només hi recorreria si fos atacada amb armes de destrucció massiva, o si un atac amenacés l’existència mateixa de l’Estat.

Les centrals nuclears ucraïneses estan protegides per una armadura d’acer i formigó capaç de suportar aquests atacs i fins i tot alguns tipus de míssils, però no els dipòsits de combustible. Quan es va bombardejar la central de Zaporiya es va fer sobre un immoble adjacent. Aquest atac cal valorar-lo en el context. Es va produir després de la invasió de l’espai aeri suec per part de quatre caces russos. És, per tant, un intent de provocació per posar-los a prova i veure si reaccionarien davant d’una escalada.

Sí que podria arribar a fer servir armes tàctiques nuclears de forma limitada, però qualsevol altra temptativa més ambiciosa comportaria una destrucció mútua.

I sobre el possible ús d’armes bacteriològiques i químiques, novament, en acusar d’això a Occident, està avançant el que ells poden arribar a fer.

Factors socioculturals:

Les guerres no les determinen només les capacitats militars, ja que els factors socioculturals, com veiem en aquest cas, poden jugar un paper clau. La moral ucraïnesa no serà derrotada per la força militar russa. Aquesta premissa ja es va veure al Vietnam i l’Afganistan. Encara que Putin aconseguís enderrocar el govern o ocupar tot el país, cosa que encara segueix tenint difícil, no podria mantenir-lo ni militarment ni econòmicament, ni tampoc tot el control politicoadministratiu. Mai podria aconseguir la submissió de la població, cosa que portaria a una guerra de guerrilles durant anys. Però no és l’escenari més plausible. Continuo sostenint des d’abans de la guerra que tot això acabarà amb una partició del país. El que queda per veure és si allò que quedi d’Ucraïna tindria accés al mar. En aquest sentit, hi ha dues possibles particions:

1. Connectar Donbass amb Crimea a través de Mariúpol. Per això el setge s’està acarnissant més en aquesta última ciutat. Això faria perdre a Ucraïna el mar d’Azov.
2. Tot això i, a més, fins a Transnistria, cosa que li faria perdre Odessa i el mar Negre, i la deixaria sense cap tipus d’accés al mar.

La batalla sobre Kyiv encara no és clara, i encara que pretén reeditar un Grozni-Aleppo, en aquest cas la seva destrucció seria tan simbòlica que se li tornaria en contra. En el pitjor dels casos, la capitalitat i el govern es mourien a l’oest, enclavament de major control ucraïnès.

Efectes contagi:

De moment aquesta guerra està continguda en un context regional, però com més es prolongui més probabilitats hi haurà que qualsevol incident o error de càlcul acabi implicant Occident. Podria ser per Moldàvia, el Bàltic o Polònia, o des de qualsevol altra derivada que vagi prenent el conflicte. Però compte, perquè si Bielorússia i altres països aliats acudeixen al teatre d’operacions, això sí que augmentaria encara més una possible entrada occidental, en diferents graus, en aquesta guerra. La prolongació ens comportaria un nivell d’exposició més gran, encara que la potència militar occidental seria superior a la russa, sense que Putin tingués capacitat per actuar molt més enllà d’Ucraïna.

Com menys èxits obtingui en aquesta guerra més elevarà l’amenaça, ja que està en una tàctica d’escalar per desescalar o guanyar la guerra. Per això es troba a faltar el paper d’un mediador únic oficial, que tingui un perfil més potent dels que hem vist fins ara i gaudeixi del respecte de Putin.