Els noms importen, sí. Perquè el nom d’algú és iniciar una història única i irrepetible. El nom ens connecta al cos, a la mirada i al gest. El nom crea la imatge d’una persona a qui no es pot veure. És la primera herència dels progenitors, el primer element tangible de la cultura en què s’acull el nadó que, en essència, és una nova narració, una nova oportunitat. El nostre nom és el nom del rostre, és a dir, de la nostra singularitat i la nostra vulnerabilitat. Sense nom, som un membre més de l’espècie. Amb nom som únics. Amb nom tenim cara encara que no se’ns vegi.
Diumenge passat 6 de març vaig quedar consternat quan vaig veure la mort, pràcticament en directe, de població civil mentre intentaven fugir d’Irpin, a escassos 25 km al nord-oest de Kíev, a Ucraïna. Segurament tindreu, també, la imatge a la retina: un camarògraf està filmant des de dins del que sembla una estada. En primer pla es veu personal civil militaritzat atenent algunes indicacions i al terç superior de la imatge es veu com caminen ràpid diverses persones per acostar-se al següent tram de camí per escapar del terror de la guerra. Instants després, aquest civil armat que sembla participar d’alguna forma de les tasques d’evacuació i que apareix en primer pla, adverteix l’arribada d’un impacte.
Un impacte brutal de morter (en principi es va especular que fos un atac aeri) que va segar la vida d’algunes de les persones que caminaven al fons del quadre de la imatge i, presumiblement, també el civil armat.
Després de l’explosió, diversos periodistes surten de l’estada-refugi i fan imatges i fotografies del que, en primera instància, és un núvol de pols. S’aprecia al vídeo com retiren el civil armat, arrossegant-lo, i s’hi veu com un grup de persones, barreja de periodistes, militars i altres (intueixo de les imatges) corren cap a aquelles persones que apareixen al vídeo, al terç superior del quadre, que estan esteses a terra.
Hi va haver civils morts, i entre ells va resultar haver-hi una dona i els seus dos fills, que van perdre la vida d’una manera que mai no s’haurien imaginat. Les imatges d’uns cossos sense vida sense cobrir van ser portada durant hores al NY Times on-line, i van poder reconèixer les seves cares, menors inclosos. NY Times va justificar aquesta decisió per mostrar els efectes d’aquest conflicte en tota la cruesa i unes imatges que va tardar cinc minuts a tenir penjades al seu web, ha tardat 6 dies a publicar-les amb els seus noms: ho ha fet el dijous 10 de març. Aquest article ha estat actualitzat amb aquestes frases arran del canvi del NY Times, ja que va ser escrit la tarda del dimecres 9 de març.
Vaig trobar les primeres imatges d’aquest fet a Twitter, quan vaig entrar al meu TL i vaig trobar una publicació del fotoperiodista Diego Herrera. Aquestes imatges em van connectar a un dels meus primers records d’un conflicte armat i que, sens dubte, van ser responsables del fet que volgués dedicar, almenys en part, la meva carrera professional a intentar comprendre la condició humana als llocs on aquesta se sent més compromesa.
Aquests records em van transportar a un atac sobre Sarajevo el juliol del 1992: quan vaig encendre el TV tornant d’un bany a la piscina municipal del poble on vaig néixer i vaig viure fins als 20 anys, em vaig trobar una connexió en directe amb Sarajevo, on acabava d’esdevenir-se un atac de morter sobre un mercat que deixava morts i ferits. D’aquest fet recordo, i podria reconèixer encara avui la seva cara, un home amb l’avantbraç dret amputat, subjectant-se’l amb el braç esquerre. Darrere seu, un VW Golf amb el maleter obert en què carregaven una persona ferida.
Entre aquell record i el que va passar a Irpin aquest dissabte han passat 30 anys. Ja aquell llunyà 1992 em vaig preguntar qui serien aquestes persones. Com es devien dir? A què devien dedicar la seva vida? Què devien pensar de la guerra que els tocava viure?
Aquest post l’escric per reivindicar la importància del nom com he apuntat al principi. També del nom dels morts, dels assassinats. Cal dir-ne el nom. Cal representar la seva pèrdua des del compromís ètic radical, no només des del compromís informatiu, perquè altrament Tatiana Perebeinis i els seus petits Alise i Nikita només serien tres cossos tapats. Però no ho són. Són Tatiana, Alise i Nikita, mare i fills.
Tatiana, Alise i Nikita sota un llençol que ens mostra el seu rostre sense veure’l. Sense nom són una notícia que, més aviat o més tard, deixaran de tenir la nostra atenció. Amb nom són un compromís ètic perquè la seva història, la seva vida, no passi desapercebuda. El que és brutal de les imatges d’aquest acte de terror no poden quedar en l’oblit, ens han d’acompanyar per posicionar-nos radicalment en contra de qui i de què els permet. Saber que són Tatiana, Alise i Nikita ho farà immortal.
Des de diumenge pensava a escriure sobre això, i pensava en qui devien ser els morts. A les notícies que vaig llegir tot el dissabte i el diumenge no vaig saber trobar aquesta informació i no vaig buscar més. Avui, però, fa uns minuts, entrant al meu LinkedIN he trobat una publicació destacada d’algun contacte de la meva xarxa, i que era la imatge de Tatiana acompanyant un missatge de dol de l’empresa per a la qual treballava. Havien mort en aquell mateix atac a Irpin. No vaig donar crèdit quan el vaig veure i em vaig decidir a escriure-ho.
Desconec si hi va haver més morts civils o no en aquest atac a Irpin diumenge passat (he llegit que n’hi va haver 3, 4 o fins i tot algun mitjà parla de 8 ).
En qualsevol cas, avui a tres d’aquestes víctimes els podem desitjar que descansin en pau pel seu nom: Tatiana, Alise i Nikita, descanseu en pau.
Bona nit.
Catalunya Plural, 2024 
