El secret té un punt d’encanteri. I el té fins i tot en el seu sentit més matusser. No se m’acut res més inquietant que el moment en que algú et diu que sap alguna cosa sense especificar quina és. Quan t’arriba un avís de l’estil: “escolta, que m’han explicat el que va passar, ja en parlarem”. De cop i volta, algú ho sap, però, el què? Per sort, tothom amaga alguna cosa, i això ens permet viure submergits dins d’un joc constant de subtileses i de missatges dits només a mitges, d’amagatalls i confessions. De fet, la fascinació per algú, sempre passa per aquest sedàs; és a dir, per la incògnita continuada feta de descobriments i suposicions. L’atracció per l’altre rau en el que se’ns oculta. Com una mena de misteri que es pressuposa i que cal renovar en tot moment per mantenir viu l’encís. A més a més, la gràcia del trencaclosques és que va més enllà del que es diu o es fa, doncs és quelcom que roman amagat inclús per un mateix.
D’altra banda, transparència és avui sinònim de bona gestió en l’àmbit públic i d’honestedat en el privat. La propietat física que permet veure a través un objecte aglutina tot d’una dins una metàfora el bo i el millor d’una societat civilitzada. Sense un substrat límpid, com passaria la llum de la raó? Quina millor manera hi ha de defugir els fantasmes absolutistes, l’obscurantisme religiós i la confidencialitat feixista? Afortunadament, vivim dies on la transparència és una màxima necessària per a qualsevol acord col·lectiu just. Tenim el dret a saber. Llavors, per què sembla que, dins un món on es suposa que la informació ha de ser d’accés lliure, no deixen d’aparèixer narracions aparentment delirants sobre l’origen dels problemes que ens envolten? És per una incapacitat d’absorbir tot el que ens arriba? O és, més aviat, un impuls fruit de certa nostàlgia per l’opacitat, pels angles morts, per la possibilitat d’un espai desconegut?
Sense voler donar una resposta a aquestes qüestions, m’agradaria pensar ara en la confiança. Avui sembla que la noció de confiança hagi canviat. No pot existir confiança sabent-ho tot; el fet mateix de confiar en algú requereix d’un espai secret. Ser dipositari d’aquesta mena de crèdit afectiu és una responsabilitat, doncs cal mostrar en tot moment que no hi ha motius per recelar de la part opaca que existeix en tota relació social. Donar un vot de confiança és fer una promesa amb l’esperança que allò desconegut de l’altre no serà maliciós. Sense aquest forat inaccessible, tampoc podria existir un dels sentiments més exquisits que som capaços d’oferir. En aquest sentit, les xarxes socials són un exemple força il·lustratiu de la transformació de la confiança, doncs l’exposició indiscriminada i voluntària d’intimitat que hi trobem ha trastocat l’estira-i-arronsa comunicatiu en que es basa la fe en l’altre. Qüestions d’aquest estil fan sorgir veus com la del filòsof Byung-Chul Han, que manté que la societat de la transparència porta implícita una trampa: el perill a fer desaparèixer el motiu negatiu, això és, la força motriu que habita dins la incògnita que ens repeteix: “i si no…?”
Enmig d’un bombardeig infinit d’informació i d’un imperatiu ideològic basat en la màxima de “tot és al teu abast”, no costa imaginar que hi hagi algú que enyori allò invisible. Un desig de cobrir la realitat amb un vel , tot traçant-hi un misteri, fet de pistes que cal resseguir i amb les que donar esme i sentit al pas dels dies. A més a més, si el súmmum del paranoic és que el persegueixin de veritat, també hi ha bons motius per malfiar-se de la informació que rebem. Seria d’una ingenuïtat excessiva, en un país on hi ha hagut una corrupció política sistemàtica, no sospitar, ni que sigui de tant en tant, d’aquells que ens governen.
En qualsevol cas, la necessitat d’opacitat és una assumpció supèrflua: la mateixa multiplicació d’informació n’és una font constant. Tampoc proposo entrar en una mena de revisió teològica dels parentius entre allò transcendent, o sigui, la suposada realitat oculta del Misteri, i les subtileses místiques amb les que lliurar-nos d’un món fet d’aparences, com explica Josep Oton al seu assaig Misterio y transparencia. La nostra experiència quotidiana ja està prou farcida de desconeixements. Ignoràncies produïdes, no tant potser per la incapacitat de donar respostes causals d’origen material a tots els esdeveniments viscuts en el transcurs dels dies, com per una forma de convivència basada en l’anonimat. Abraçar l’opacitat, doncs? Potser sí, però no per abstreure’s en el Misteri, més aviat per quedar-nos captivats per l’alteritat real, i fer-ho amb l’esperança de renegociar la diferència entre les persones ben tangibles que ens envolten i de les que vivim sistemàticament aïllats.
El filòsof italià Gianni Vattimo assegura que “viure dins d’aquest món múltiple significa experimentar la llibertat com una oscil·lació continuada entre la pertinència i l’estranyament”. El gran avantatge del procés de globalització ha estat la diversificació de la vida quotidiana arreu del planeta. Que la pluralitat és enriquidora és un mantra difícil de pair. Tot i així, sense caure en un cosmopolitisme ridícul, ja que l’origen no és quelcom que s’esculli a tiri i baldiri, no hi ha res més captivador que la temptativa de veure des d’uns altres ulls. També d’això va l’amor, entès com l’aposta juganera i potser irrealitzable per retrobar-se amb el món a través de la diferència. I aquest és un afany fet de subtileses i de confiances mútues, d’apertura a l’imprevist i de recuperar l’atenció, una virtut que sembla segrestada.
Catalunya Plural, 2024 
