Els qui tenim certa edat recordem bé les lloances que rebia Mikhaïl Gorbatxov, el president de la Unió Soviètica entre el 1985 i el 1991. Enlluernava mandataris i periodistes occidentals amb la seva perestroika i semblava que tindria una llarga vida política. Però el cert va ser que no en va tenir. L’home rebia felicitacions verbals, però en el pla econòmic tot eren punyalades per l’esquena per part del món occidental. Quan va demanar ajuda al FMI i al Banc Mundial per a la seva reforma econòmica, li van negar, i li van exigir una reforma radical que inclogués austeritat en la despesa pública, liberalització dels preus dels aliments bàsics i privatitzacions a tots els sectors, inclosos els serveis públics.
Ell es va negar a aquesta reforma d’estil neoliberal, però, com a president de la Unió Soviètica, tenia per sota els presidents de les repúbliques que la composaven. Boris Ieltsin, el president de Rússia, borratxo d’ànsies de poder (i de vegades també de vodka), va voler ser el capitost, i la forma que va trobar per ser-ho va ser anar eliminant la presidència de la URSS, i per això havia d’eliminar la pròpia URSS . Ieltsin es va reunir amb els presidents de Bielorússia i d’Ucraïna i, com a caps de les tres principals repúbliques soviètiques, van decidir dissoldre la URSS, cosa que es va produir a finals del 1991.
Com explica Naomi Klein a La doctrina del xoc, Ieltsin sí que es va bolcar immediatament en la desintegració de tota l’economia pública, i es va lliurar amb armes i bagatges al desenvolupament del capitalisme a Rússia seguint les indicacions del FMI i del Banc Mundial. Fins i tot va donar un cop d’estat el 1993 per imposar el seu programa neoliberal després d’haver estat rebutjat pel parlament rus. Els beneficiaris van ser els fons d’inversió occidentals i un grapat de buròcrates russos que es van convertir de la nit al dia en oligarques, i que es van fer amb totes les grans empreses (petroli, etc.) per preus irrisoris (pagats, en la major part dels casos, amb diners sostrets de l’Estat). Un robatori a gran escala que es va produir mentre al país es generaven més de 70 milions de pobres.
Amb això, l’amenaça comunista, per la qual es va crear l’OTAN i hi va haver 45 anys de Guerra Freda, va deixar d’existir. Què van fer els països de l’OTAN a partir del moment que la Unió Soviètica i el Pacte de Varsòvia van desaparèixer? Què van fer en particular els Estats Units? L’analista francès Vladímir Pozner explica que els Estats Units van poder triar entre dos camins diferents. Un era el que havia triat després de la Segona Guerra Mundial, quan va decidir ajudar els que havien estat els seus enemics (Alemanya, Itàlia…) a reconstruir la seva economia. Aquella va ser una elecció que va tenir molt a veure amb una altra amenaça comunista, la que representaven els potents partits comunistes de França, Itàlia i altres països: per impedir que es fessin amb el poder calia desenvolupar al màxim l’economia i l’estat del benestar a Europa; el capitalisme havia de ser atractiu i, per això, els Estats Units van fer una gran inversió a la qual es va anomenar Plan Marshall. Aquesta podria haver estat també la política que adoptés amb Rússia a partir del 1991. Això era el que li demanava Rússia, que feia tot el que calia per congraciar-se amb els Estats Units i entrar a formar part del capitalisme occidental. Però aquesta vegada, el govern dels Estats Units va fer una cosa ben diferent.
Pozner explica que la resposta del govern nord-americà va ser una cosa així com: “Heu perdut la Guerra Freda i ara pagareu per haver-nos amenaçat durant 40 anys amb la guerra nuclear”. L’opció triada va ser que Rússia fos humiliada. Aquesta postura revengista va ser defensada ja el 1992 per qui després seria Secretari de Defensa dels Estats Units, Paul Wolfowitz, en un document que va ser qualificat com a “imperialista” per Edward Kennedy, però que no va trigar a incorporar-se al que es va anomenar “la Doctrina Bush”. Dick Cheney i Colin Powell van ser els encarregats d’aquest desenvolupament doctrinal (parlem dels temps de Bush pare).
L’OTAN va ser utilitzada com a mecanisme per humiliar Rússia. Aquesta organització ja no tenia raó de ser una vegada dissolt el Pacte de Varsòvia i, de fet, entre les promeses que els americans li havien fet a Ieltsin estava implícita la progressiva desaparició de l’OTAN. Des del 1991, Rússia no havia fet altra cosa que mostrar la seva adhesió submisa al món capitalista occidental; en cap moment havia fet res que pogués resultar amenaçador, ni tan sols incòmode per a Occident; i, tanmateix, el 1996 la decisió d’ampliar l’OTAN ja estava presa. Què es pretenia amb això? Simplement dir a Rússia que se la seguia considerant enemiga i que mai no formaria part del club dels països occidentals. L’ampliació de l’OTAN va formar part de la venjança propiciada per Wolfowitz. El 1999 es van unir a l’OTAN Polònia, Hongria i la República Txeca, i el 2004 ho van fer Bulgària, Estònia, Letònia, Lituània, Romania, Eslovàquia i Eslovènia, països que havien format part de la Unió Soviètica o del Pacte de Varsòvia.
No hi ha res que desenvolupi més els nacionalismes que la humiliació dels pobles. De la mateixa manera que la humiliació perpetrada a Alemanya després de la Primera Guerra Mundial va generar un nacionalisme del qual va sorgir Hitler, la humiliació a Rússia en va generar un altre del que va sorgir Putin. Amb el submís Ieltsin, Rússia no havia aixecat el cap, i això va obrir el camí al nacionalista Vladímir Putin que va arribar a la presidència el 1999. Amb tot, el primer que va fer Putin va ser demanar l’ingrés de Rússia a l’OTAN. Li van dir que no. També va demanar algun tipus d’associació econòmica amb la Unió Europea. Li van dir que no. L’OTAN, per a la seva pròpia permanència, tenia molt d’interès a continuar tractant Rússia com a enemiga, i bloquejava qualsevol tipus d’acord que fos en una direcció diferent i els Estats Units s’asseguraven que això fos així perquè l’OTAN és el seu instrument de domini internacional i volia mantenir-lo viu.
Putin va continuar oferint-se a col·laborar amb els Estats Units després dels atemptats de l’11-S del 2001, a la guerra de l’Afganistan i en altres conflictes, però sempre va ser tractat amb un cert menyspreu. Finalment, a la 43a Conferència de Política de Seguretat celebrada a Munic el 2007, Putin va dir que era evident que l’ampliació de l’OTAN no tenia res a veure amb la seguretat a Europa i que, al contrari, representava una greu provocació a la confiança mútua que hi havia d’haver entre Rússia i els països occidentals. Allà va advertir que Rússia no consentiria que l’OTAN continués acostant-se a les fronteres. Putin va fer per fi el que l’OTAN i els Estats Units havien estat buscant que fes. La construcció de l’amenaça russa havia estat laboriosa, però fet i fet ho havien aconseguit: Rússia començava a mostrar-se agressiva i això li donava a l’OTAN la justificació per seguir existint. Tot i així, l’OTAN va voler reforçar la confrontació i va fer un pas més un any després: el 2008, va convidar Geòrgia i Ucraïna a integrar-se a l’organització.
Però tot això, que li va servir a l’OTAN per consolidar-se, també va consolidar Putin al poder. L’amenaça exterior és idònia per a qualsevol nacionalisme d’extrema dreta. Putin va desenvolupar el seu règim autoritari, va eliminar de diverses formes (incloses les criminals) els seus oponents i va concentrar el poder en la seva persona. El nacionalista Putin va anar reforçant el seu poder amb cada acte d’enemistat que des d’Occident se li dispensava a Rússia; va consolidar el seu autoritarisme ajudat per una “amenaça occidental” que en cap moment va deixar de facilitar-li arguments. Putin ha desenvolupat així un militarisme que ara s’ha convertit en bel·licisme criminal i que paguen amb la seva vida i el seu patiment tantes i tants ucraïnesos. Dels actes criminals de Putin, ell i el seu govern són els únics responsables, però del context històric que aquests actes ha propiciat, els Estats Units i tots els països de l’OTAN en tenen una responsabilitat enorme.
El balanç final sobre vencedors i perdedors de la invasió russa sobre Ucraïna trigarà a poder fer-se, però entre els vencedors tenim ja un de prou clar: Qui discutirà ara que l’OTAN és necessària?
Catalunya Plural, 2024 
