La guerra de Putin continua sense pietat. Bé, les guerres no tenen mai cap mena de pietat. Per ara se circumscriu només a Ucraïna, però ningú no sap que té Putin en el cap, ja que el rancor que sent per Occident el pot portar a fer qualsevol bogeria. Tot i que per ara l’OTAN no ha entrat de manera directa en el conflicte, perquè no hi ha raons objectives que avalin l’aplicació de l’article 5 del tractat, les seves tropes estan reforçant les fronteres dels seus països membres amb Rússia.
Semblantment, la Unió Europea, sense entrar directament en el conflicte, està ajudant el govern d’Ucraïna amb la tramesa d’armament i l’acollida de milions de refugiats. L’amenaça d’una resposta nuclear de Putin i les opinions públiques pròpies dels països membres de la Unió Europea i els Estats Units aturen a entrar de manera directa en un conflicte militar, si bé aquesta vegada sí que ens trobem davant una emergència humanitària de dimensions excepcionals a les portes de casa nostra.
Ara mateix estic seguint les informacions sobre la guerra a França i Espanya i, malgrat les imatges dramàtiques que ens ofereixen els mitjans de comunicació des de fa uns quants dies, en aquests països les preocupacions de la major part dels seus ciutadans se centren en l’augment del preu de la gasolina i l’encariment de l’electricitat, en el fet del tancament de les empreses occidentals a Rússia i en altres aspectes menors que afecten essencialment les seves butxaques i els seus nivells de vida. No he vist ni a París, ni a Barcelona, ni a Madrid, grans mobilitzacions en contra de la guerra. Només a Itàlia i Alemanya, que en són l’excepció.
A Espanya existeix un ampli consens, per part dels partits que defensen els valors de la democràcia liberal i social, de condemnar Rússia i el seu atac del tot injustificat en contra d’Ucraïna. Només hi ha tres partits que no s’afegeixen al consens: les CUP i dos partits polítics espanyols, Vox i Unidas Podemos, que coincideixen —tot i les seves evidents diferències ideològiques— a exculpar directament Rússia de la invasió i a no donar suport directe al poble ucraïnès.
Amb tot, el que més m’està sorprenent és la passivitat que veig en la societat civil de la majoria d’aquets països, fins al punt que aquesta vegada la resposta dels governs i de la Unió Europea s’ha avançat a bastament a la resposta social. Ens mirem bocabadats l’inici d’una guerra de debò a les portes de casa, no reaccionem davant la barbàrie que Putin ha començat, alguns consideren —encara— la legitimitat de Putin de defensar la població russa d’Ucraïna o analitzen els incompliments dels acords posteriors a la caiguda de la Unió Soviètica, i molts europeus i americans continuen sense respondre amb una mobilització social a l’alçada de les circumstàncies. I continua a dia d’avui.
Fa més de vint anys, davant la guerra dels Balcans i malgrat l’ambigua i diferencial resposta de la Unió Europea, la societat civil de la majoria dels països sí que va promoure una amplíssima reacció social en contra. Recordem també la mobilització social, en la segona guerra d’Iraq, amb centenars de milers de ciutadans arreu en contra.
Aquests dies em trobo al Col·legi d’Espanya a la Cité Universitaire International de Paris, en una estada acadèmica. Aquesta ciutat es va construir després de la I Guerra Mundial per agermanar estudiants d’arreu del món com a resposta a la primera gran barbàrie que vàrem viure en els inicis del segle XX. Dins d’un gran parc hi ha quaranta residències universitàries amb més de cinc-mil estudiants d’arreu del món. Doncs bé, cada dia faig llargues passejades pel campus i em cau l’ànima per terra: encara no he trobat un mínim senyal de la invasió russa a Ucraïna. Únicament, s’acaba d’anunciar una recaptació organitzada per l’Associació França-Ucraïna. Tampoc no he vist —potser vaig equivocat— cap manifestació d’estudiants a Barcelona o a Madrid en contra del brutal atac. Malgrat les senyeres d’Ucraïna davant de l’Ajuntament de París —com Barcelona i suposo que a Madrid també— no he vist cap gran manifestació als carrers. Crec poder afirmar que existeix una gran passivitat cívica.
Les raons: la fatiga i desmobilització com a conseqüència dels dos anys de pandèmia? Potser sí que aquesta és, sens dubte, una raó, però no és pas la principal. Tot amb tot, crec que el motiu principal és la por: aquesta és una guerra de debò, molt —massa— a prop de casa, i és millor no pensar-hi gaire, deuen dir molts. Si no, no puc entendre la nostra passivitat més enllà de l’acollida de refugiats. Una guerra de debò que trenca més de setanta anys de pau en el continent europeu, si fem l’excepció dels Balcans (un conflicte d’altra banda que quedava circumscrit en el seu territori i on l’amenaça nuclear no va entrar mai en l’agenda).
Afeblits per la pandèmia i amb por al cos, una gran majoria dels ciutadans hem girat l’esquena a Ucraïna. Aquest no és el camí. Penso que cal una amplíssima mobilització de la societat civil per a dir no a la guerra i no a Putin i en favor del poble ucraïnès. Si no, fins a un cert punt, els nostres silencis i les nostres pors seran còmplices de la barbàrie que estem vivim.
Catalunya Plural, 2024 
