Avui, amb la guerra d’Ucraïna, sabem quelcom més sobre la capacitat dissuasiva de les armes de destrucció massiva. Fem una mica d’història. L’any 1945, tothom va constatar, per primera vegada, el poder destructor de les bombes sobre Hiroshima i Nagasaki, capaces d’anihilar una ciutat mitjana. Contemplàrem aterrits les fotos en blanc i negre del traçat dels carrers sense edificis. Una solitària torre esquarterada aquí, una cúpula calcinada allà. En els murs, romanien impreses les ombres d’éssers humans, literalment esfumats, fosos, evaporats. Japó es va rendir. L’URSS es va sumar a la festa macabra. Emergiren dues grans potències militars incontestables. I es va iniciar una nova època. La guerra freda.
Començaren les proves, amb explosions cada vegada devastadores. Era la cursa d’armaments. Primer, a la superfície terrestre, sota el mar i a l’atmosfera. Els EUA i l’URSS en feren centenars. Fins que es van adonar que això augmentava significativament el risc de contaminació radioactiva a tot el Planeta. Els arxius de fotografies, també en blanc i negre, recorden aquesta etapa insensata: des dels impressionats bolets nuclears a l’atol de Bikini, observats a distància poc prudent per mariners nord-americans sense cap protecció, fins a l’esgarrifosa deflagració a l’arxipèlag rus de Nova Zembla (Àrtic), el 30 d’octubre del 1961, d’una bomba de 50 megatones, la més poderosa mai feta explotar. ¿Quantes morts de càncer, a mitjà i llarg termini, van provocar aquells experiments? Moltes. Potser centenars de milers, repartides per tot el món. Més tard, a partir de l’any 1963, els assajos van passar a ser subterranis. I ara es fan en simuladors.
Els militars van especular sobre la capacitat devastadora dels artefactes futurs, molt més potents: ¿arrasarien, d’entrada, una gran ciutat?, ¿tota una àrea metropolitana?, ¿una regió completa? I sí, es van complir els pitjors malsons. Els experts ens digueren que la bombes també portarien la mort més enllà dels límits afectats per la colossal explosió. Ens advertiren que un enorme núvol radioactiu passejaria la seva amenaça mortal segons bufés el vent, i que allà on precipités es produiria una immensa carnisseria a causa de malalties per irradiació. El nombre de morts i de destrucció seria molt més gran i difícil de calcular.
Els escenaris que dibuixaven els estrategs preveien que, en un atac d’aquestes característiques, no només s’usaria una única bomba. Se n’incorporarien probablement unes quantes més, repartides per llocs significatius. ¿Quantes en serien necessàries? Tampoc se sap. Van construir míssils intercontinentals que eren i són capaços de traslladar diversos caps nuclears, al mateix temps i amb destins diferents, ara a velocitat hipersònica. Els Estats Units i Rússia tenen, en l’actualitat, entre 5.000 i 6.000 bombes nuclears cadascun, entre 1.600 i 1.800 desplegades i operatives (a punt d’ús immediat). Entre totes representen el 90% de les 13.000 armes atòmiques existents. La Xina en té al voltant de 350. França i el Regne Unit, força més de 200. L’Índia i Pakistan, més o menys 150. Israel, un centenar. I se suposa que Corea del nord no arriba a les 50. El nombre exacte no ve d’aquí. Perquè qualsevol persona pot intuir que, amb aquest arsenal, les dues grans potències i els seus acompanyants poden devastar el planeta Terra, deixar-lo pràcticament pla com un desert marcià, sense rastre de vida. I no només una vegada.
I per si els ciutadans del món no estàvem prou esverats, uns quants científics de disciplines variades es van entretenir a calcular i analitzar les conseqüències reals d’una guerra nuclear global. Alguns la van comparar, fins i tot, amb el xoc d’un asteroide gegantí, fa uns 66 milions d’anys, que va provocar la desaparició, entre altres, dels dinosaures. I van llançar una idea pertorbadora: la de l’hivern nuclear. Un enfrontament generalitzat provocaria incendis arreu, pols, sutge i cendres contaminades que taparien la llum del sol per un període difícil de determinar, però prou llarg. Foscor gairebé total al principi i penombra després. La cadena tròfica desballestada.
Li deien hivern perquè provocaria una baixada brutal de les temperatures. Tenebror i fred, contaminació radioactiva i caos social, fins al punt de provocar una lenta i agònica extinció de la vegetació i d’aquells éssers, humans i animals, que haguessin sobreviscut als primers embats.
Em ve al cap una cita que vaig trobar amagada en un dels infinits textos que he llegit sobre la guerra de Rússia contra Ucraïna. És de Tàcit, un polític i historiador de la Roma imperial que va viure entre els segles primer i segon. Diu: “Crear un desert i anomenar-lo pau”. Doncs, això.
Deia, al principi d’aquesta anàlisi, que ara, amb la guerra d’Ucraïna, sabíem quelcom més sobre les armes de destrucció massiva. Deixo conscientment de banda les guerres química i bacteriològica, també massives. I em refereixo només a la nuclear. Abans, pensàvem que la cursa per a fabricar enginys cada vegada més potents i precisos, i la proliferació de països que els posseïen, posava en perill el futur de la humanitat. Per això es feien esforços, no massa reeixits, per limitar ambdós paràmetres: el nombre d’artefactes i el nombre de països. Suposàvem que l’equilibri del terror i la destrucció mútua assegurada permetien que visquéssim tranquils. Que oblidéssim l’amenaça permanent.
Convindrem que un sistema de seguretat que es digui “equilibri del terror” i “capacitat de destrucció mútua assegurada” no és massa fiable. Però qui no es conforma és perquè no vol. Imaginaven que els botons que podien provocar un xoc definitiu estaven en mans de gent sensata i filtres rigorosos. Una pel·lícula boja de Stanley Kubrick, titulada “Dr. Strangelove” (“¿Teléfono Rojo? Volamos hacia Moscú”, en castellà), ens va baixar del núvol en el qual estàvem confortablement ubicats. La combinació letal entre incertesa, atzar, error, estupidesa, irresponsabilitat i manca d’escrúpols podia desencadenar la catàstrofe. ¿Era una exageració? No. Ho hem pogut corroborar amb els deliris de Trump i Putin.
Bob Woodward i Robert Costa, en el seu últim llibre, titulat “Peril (en anglès) i Peligro (en castellà), sobre la transició de Trump a Biden, amb l’ocupació violenta del Congrés nord-americà inclosa, ens descriuen la preocupació de l’establishment de Washington pel fet que Trump fos qui, a la fi, tingués l’última paraula en la decisió d’utilitzar armes nuclears, per exemple, contra Iran. Trump va perdre, afortunadament, les eleccions. Però l’alegria dura poc a la casa del pobre: de sobte, ha aparegut Putin. I no hi ha evidències que pugui perdre cap elecció. Imaginem-nos un món regit per aquests dos personatges de ment, diguem-ne, inestable.
Vladímir Putin esgrimeix un argument no massa previst pels experts. Ha vingut a dir que, si Occident intervé contra el seu intent d’envair i anihilar Ucraïna, ell té a disposició un enorme arsenal nuclear que està disposat a usar. És a dir, està comunicant al món que, com a potència militar amb armes de destrucció massiva, pot fer el que li roti. I que tant se li’n fot (amb perdó) la destrucció mútua assegurada. A això se’n diu xantatge en tota regla. Les cares de perplexitat dels dirigents occidentals van fer època. Josep Borrell, el responsable d’Afers Exteriors de la UE, va palesar les pors europees: “No volem provocar, ni participar, ni donar cap excusa a Putin perquè comenci la Tercera Guerra Mundial”. Biden va assegurar que s’havien creuat totes les línies vermelles. I en efecte, Putin les havia creuat.
Ara sabem, doncs, més sobre les armes nuclears. I cal posar fil a l’agulla, abans que la inconsciència d’alguns dirigents ens porti a un camí sense retorn. Cal recuperar i reenfocar la vella lluita contra aquest tipus d’armes.
Tornem al principi. Després de la destrucció d’Hiroshima i Nagasaki, molts científics es van espantar. Einstein va pronunciar aquella cèlebre frase: “No sé com serà la tercera guerra mundial, només sé que la quarta serà amb pedres i llances”. Max i Hedwig Born (“Ciència i consciència a l’era atòmica”) es van mostrar esglaiats pel poder gegantí que la ciència havia posat en mans dels polítics i els militars. J. Robert Oppenheimer, considerat el pare de la bomba atòmica nord-americana, desgastat moralment per les seves pròpies responsabilitats i contradiccions, va pronunciar aquella frase colpidora: “He esdevingut (…) un destructor de mons”. Se li atribueix una frase encara més esgarrifosa: “Maleeixo el meu cervell”. Andrei Sàkharov, pare de la bomba d’hidrogen soviètica, es va convertir en dissident i va pagar un preu molt alt pel fet de ser-ho: l’exili intern. Fou detingut i aïllat a Gorki (avui Nijni Nóvgorod) des del 1980 fins al 1986, any en què el va alliberar Gorbatxov. Va rebre el Nobel de la Pau de l’any 1975.
Així que els científics, activistes i pensadors en general es van organitzar. El filòsof i matemàtic britànic sir Bertrand Russell havia dit que els científics havien d’assumir les seves responsabilitats i usar el seu prestigi per a influir sobre els polítics. El mateix Russell i Albert Einstein van promoure un manifest que es va signar el juliol de l’any 1955. Denunciaven el perill molt real d’extermini de la raça humana per l’explosió, la pols i la pluja dels núvols radioactius. Defensaven la prohibició de les armes nuclears. L’única esperança per a la humanitat, deien, és l’evitació de la guerra.
A partir d’aquí, Joseph Rotblat, un dels científics contractats per a treballar en el projecte Manhattan, va fundar la Conferència Pugwash i es va convertir en un defensor del desarmament atòmic. El moviment Pugwash va obtenir el Premi Nobel de la Pau l’any 1995. Els membres de Pugwash han estat presents en tots els debats sobre temes de desarmament: zones desnuclearitzades, prohibició d’armes químiques i bacteriològiques, control de les proves atòmiques subterrànies… Pugwash compta avui amb més de 3.500 científics en tot el món, i ha organitzat més de 220 conferències.
Ara que les armes atòmiques han estat utilitzades com a element de xantatge, potser és el moment recobrar aquell esperit del vell moviment antinuclear. I també contra les altres guerres de destrucció massiva, química i bacteriològica, prohibides des de fa temps, però mantingudes en secret. Caldrà ressuscitar aquesta preocupació, al costat dels altres perills global que amoïnen avui els humans i posen en perill el seu futur. Entre l’hivern nuclear i l’escalfament degut al canvi climàtic: un dilema pervers. Perquè ara sabem que qualsevol Putin, amb un arsenal nucel·lar, pot anteposar les seves fantasies imperials a la salvació de la humanitat i el seu Planeta.
Catalunya Plural, 2024 
