“El risc és encara més gran que quan comencem a combatre el tràfic el 1998. Moltes de les dones que fugen de la guerra no parlen idiomes, no saben on anar, estan atordides pel xoc d’haver perdut la vida anterior i traumatitzades pel que han viscut a les seves ciutats. Moltes no han sortit mai a un país estranger i estan en una situació molt vulnerable”, explica Loyubov Marsymoveyeh, directora de Women’s Perspective, una de les tres primeres ONG creades a Ucraïna per combatre el tràfic amb finalitats d’explotació sexual. Va ser el 1998, quan l’enfonsament de l’economia del seu país, tot just set anys després d’independitzar-se de Rússia i de la dissolució de l’URSS, va desembocar en un èxode massiu de dones a països europeus .
“Les màfies els prometien feines a Grècia, Espanya, Turquia o Alemanya. Anaven amb visat de turista, els treien el passaport i les segrestaven per a l’explotació sexual. Aleshores, vam crear aquesta organització per rehabilitar-les perquè aquelles víctimes que tornaven ho feien en molt males condicions físiques i psicològiques. Quan va començar la invasió russa, vam ser conscients del risc que suposava l’èxode massiu per a les dones i ens hi vam posar a treballar”, explica asseguda en una de les habitacions de l’edifici d’oficines que van convertir, ella i algunes amigues, en un refugi el mateix 25 de febrer. “ Necessitàvem un lloc que estigués a prop de l’estació de trens perquè les dones no posessin objeccions a vernir. Necessiten sentir-se a prop de la següent destinació ”.
Aquest edifici de dues plantes era fins al començament de la invasió russa la seu d’una empresa d’un amic de Marsymoveyeh que, com molts lituans, ha posat a disposició de les famílies desplaçades els seus establiments. Primer, els va cedir les habitacions de la primera planta. Al cap de tres dies, van traslladar els seus ordinadors a un altre edifici i també els van deixar la segona. Ara, totes les estances estan cobertes de matalassos, on dormen unes 30 dones amb uns 20 fills procedents de les regions envaïdes o assetjades per l’Exèrcit rus. “La majoria han sortit fugint sense saber on anar ni què faran amb les seves vides. Creem aquest espai per informar-los de les seves possibilitats, que puguin pensar i decidir amb el cap fred els passos següents.
“El risc és encara major que quan comencem a combatre el tràfic en 1998”
A la fi dels anys 90, els prostíbuls europeus van començar a rebre a moltes dones ucraïneses. “Es van crear estructures criminals per a la seva captació a Eslovènia i a Turquia. Eren les dues rutes d’extracció de dones del nostre país per a explotar-les sexualment. Des de fa una dècada, tenim un problema amb els homes que són captats per a la tracta amb finalitats d’explotació laboral. I, ara, temem per totes aquestes dones i pels nens als quals les xarxes estan intentant captar”, afegeix Kalbus, mentre organitza el següent trasllat de famílies a Huelva en coordinació amb el seu ajuntament.
A Ucraïna treballen una trentena d’organitzacions contra el tràfic amb finalitats d’explotació sexual i des de l’inici de la invasió s’han coordinat amb la policia fronterera d’Ucraïna per a reduir els riscos. Per a això, han imprès uns folis amb una sèrie de recomanacions molt bàsiques que expliquen i lliuren a les dones que passen pel seu refugi: “No li donis a ningú el teu passaport. No vagis en cotxes amb desconeguts. No donis el teu número de telèfon a ningú. Si creus que estàs en perill de ser traficada telefona al 112 en qualsevol país de la Unió Europea”.
A l’altre costat de la frontera, després dels reiterats advertiments per part d’organitzacions internacionals, el Govern polonès ha creat un protocol per a garantir que les famílies ucraïneses que arriben al seu territori sol puguin ser recollides per ciutadans particulars que estiguin identificats amb una polsera que li lliuren després de registrar-se en un llistat gestionat per la policia.
“Ens han arribat testimoniatges de persones que han vist a homes vigilant a les dones que arribaven, denúncies de casos en els quals els oferien traslladar-les a llocs segurs per a elles i els seus fills, però no tenim constància oficial de cap cas de tràfic. És molt aviat. Les que hagin estat captades, trigaran temps a poder sortir de la xarxa”, explica Marsymoveyeh, una dona vibrant que es dedicava en els anys 90 a formar a dones en l’emprenedoria i la inclusió laboral quan va començar a conèixer casos de tràfic i va fundar l’ONG.
En un país on el 10% del seu PIB procedeix del sector tecnològic, la digitalització de les problemàtiques socials és molt ràpida. Com explica ella mateixa amb admiració, “dues desenvolupadores van crear la web prykhystok.in.ua per a posar en comú a les persones que buscaven allotjament i aquelles que ho oferien. Però, a penes uns dies després de crear-la, la van redissenyar perquè serveixi també als qui perdin la pista dels seus sers estimats”. Una web que se suma a la que el govern ucraïnès ja tenia destinada al tràfic i que en el context bèl·lic, ha actualitzat amb dades vinculades als riscos associats al procés de l’exili.
Com la resta del voluntariat que atén les persones desplaçades i refugiades, en Women’s Perspective saben que en aquests moments el que les dones més necessiten, a més d’un sostre i menjar, és informació i assessorament. És el cas de Ronshina Tanya, mare de dos bessons de 13 anys, que fa tres dies aconseguien sortir a través d’un corredor humanitari de Zaporiyia. El seu marit els va portar amb cotxe a l’estació, alleujat per saber-los fora de perill, sense saber quan es tornarien a veure. A continuació, es va tornar a l’hospital on treballa com a voluntari. La seva germana, que havia fugit abans d’una altra ciutat assetjada, li va donar el telèfon d’aquest centre. “M’aniré amb una amiga a Viena, on ella es reunirà amb el seu nuvi. Una vegada allí, no sé què farem”, explica, asèpticament, aquesta responsable de vendes en una empresa tecnològica. Marsymoveyeh li pregunta si no prefereix anar-se a Espanya, amb els grups que està coordinant amb diferents comunitats autonòmiques. “No ho sé”, contesta. “Potser seria millor un lloc on es parli anglès, que els meus fills ho parlen bastant bé”, afegeix, contristada davant la falta de direcció de la seva vida.
Però Tanya recupera l’energia i malbarata determinació quan li pregunto si hi ha alguna cosa que vulgui afegir que no li hagi preguntat. “Sí. Que si en 2014 Europa, els Estats Units, l’OTAN, el món, haguessin actuat quan ens van atacar a Crimea i en el Donbás ara no estaríem en aquesta situació. Perquè això no es tracta d’Ucraïna, sinó d’una guerra contra el sistema democràtic. Rússia anirà després per Polònia, Letònia, Lituània, Moldàvia i tota Europa. Putin mai frenarà si no li frenen”, etziba, gairebé sense prendre aire.
Tanya porta vuit anys en guerra. Natural de Donetsk, va haver d’abandonar la seva llar quan va ser ocupada per Rússia, deixant enrere als seus pares i a la resta dels seus familiars. Des de llavors, es troben una vegada a l’any en una casa a la frontera, del costat ucraïnès. “Ja vam ser desplaçats llavors, amb els meus fills plorant perquè no entenien per què havíem d’abandonar la nostra llar. Vam tornar a construir-nos una vida, a aconseguir un treball i a estabilitzar-nos en Zaporiyia. I ara ens convertirem en refugiats fora del nostre país”, continua. Tanya ja havia sentit parlar sobre la tracta amb finalitats d’explotació sexual, però ha estat en els tres dies que porta en aquest refugi quan ha rebut abundant informació sobre ella. “Només el 50% de les dones desplaçades volen sortir del país, a l’altra meitat li busquem on quedar-se en les zones que no han estat ocupades. El problema és com trobaran treball enmig de la guerra”, exposa Kalbus. Dels 3,3 milions de persones que han sortit d’Ucraïna, més de la meitat ho han fet a través de les fronteres de Polònia, on roman gairebé un milió d’elles. Per això és on les ONG i els governs ucraïnesos i polonesos estan posant més atenció a vigilar a aquests homes que veiem en les estacions vigilar el flux de persones i als qui romanen durant hores en els cotxes aparcats al costat dels llocs fronterers.
Impunitat de les violències masclistes
Les dones cuinen l’esmorzar mentre unes preadolescents rebusquen entre les nombroses caixes de roba de segona mà que s’acumulen en els passadissos. En el quart del fons, envoltada de matalassos en el sòl, una cria de 17 anys acaricia al seu gat. És l’única cosa que té en el món. Òrfena de mare i abandonada pel seu pare, vivia sola en una residència d’estudiants en Chernihiv, una de les ciutats més bombardejades per l’aviació russa. Vint dies després que comencés la invasió va aconseguir fugir per un dels corredors humanitaris que les tropes del Kremlin incompleixen sistemàticament. Segons ha comptat, vol reunir-se amb el seu nuvi a Polònia. Les treballadores de l’ONG planegen seguir el seu cas per a evitar que pugui acabar sent tractada.
No va ser fins a 2018 que Ucraïna va aprovar una llei que inclou la violència de gènere en el codi penal. Fins llavors, només els feminicidis eren jutjats com a crims. La violència física i mental continuava abordant-se com a desacords de l’àmbit privat. “Ara estem esperant que el nostre govern subscrigui la Convenció d’Istanbul, però troba molta oposició per part de l’Església ortodoxa”, explica Marsymoveyeh, qui lamenta que la violència masclista continuï afectant moltes dones al seu país. Segons un informe publicat per Amnistia Internacional en 2020, “la policia continua posant impediments a les víctimes per a denunciar i la impunitat generalitzada dissuadeix a moltes d’elles de fer-ho”.
“Quan comencem a treballar aquest tema, em van convidar a Madrid perquè no entenien per què estaven arribant tantes dones ucraïneses als prostíbuls. Els vaig explicar tot el context d’enfonsament econòmic del nostre país, les estructures criminals que s’havien creat per a traficar-les, i que a Espanya tenien els consumidors d’aquest producte que exportaven: que si les enviaven allí és perquè hi havia clients de la prostitució”, sentència Marsymoveyeh. Vint-i-cinc anys després, el negoci continua sent el mateix: la guerra d’Ucraïna és conjuntural, l’explotació de les dones és estructural.
Aquest és un reportatge original de La Marea
Catalunya Plural, 2024 
