A vegades, els historiadors de Barcelona anem massa fàcilment vers allò sabut, sense gairebé qüestionar-ho. Segons la llegenda, el passeig de Gràcia, antic camí de Jesús, es delineà per a facilitar l’estiueig dels senyors de Barcelona als pobles del Pla, més aviat muntanyosos.
Aquesta possibilitat és més lírica, no com la de l’enllaç imperialista i previsor, amb certa pausa d’atesa, quan aquesta avinguda amada i odiada s’omplí de de jardins, parcs d’atraccions i fonts. Una d’elles era la de Ceres, de Celdoni Guixà, instal·lada vora 1830 i desplaçada per fulminant ordre del General Gaminde durant la revoltes de les Quintes de Gràcia, la primavera de 1870. Li feien nosa per a bombardejar l’aleshores Vila independent.
El seu destí provisional fou la plaça del Sortidor, al naixent Poble-Sec, amb el seu nom degut a aquesta meravella decimonònica, no pas a l’actual rèplica de Canaletes. No obstant, la seva bellesa es considerà superlativa per a l’entorn, fins a trobar el seu lloc a Montjuic, on manté un amor platònic amb el Sant Jordi de l’escultor Llimona.
Començo així per a ingressar, ja era hora, al Camp de l’Arpa. Quan pugui, dedicaré unes Barcelones al seu context i geografia per a copsar-lo millor, però avui la protagonista és la oca de Frederic Marés, des de fa poc amb plaça pròpia en aquest interstici de dos mons, Enamorats des de la mirada del passat i València, vella Bofarull, com a demolició del mateix.
El ganso, així documentat als pocs papers oficials o periodístics al voltant de la seva figura, no du tota la vida en aquesta frontera, ni molt menys. Segons la majoria de fonts, la seva gènesi s’enceta el 1925, quan Marés guanyà un concurs de la Comissió de l’Eixample de Barcelona, decidida des de 1911 a l’abelliment de les fonts urbanes, destacant-se amb el pas del temps les de Josep Campeny i Eduard B. Alentorn, autor del negret de Bruc amb Diagonal.
Marés guanyà una adjudicació el 1921, quan pogué ubicar a plaça de Tetuán la seva font de la Sardana, una de les més discretes del repertori municipal, eclipsada des de 1985 pel monument al Doctor Robert, escapçat durant el franquisme i amagat a diversos magatzems després de la seva remoció el 1940 de plaça Universitat.
El dubte de si l’oca i altres dues, amb ganes d’aparèixer en aquests paràgrafs, són d 1925 irromp per un article de La Vanguardia del 29 d’agost de 1950, on es parla de l’erecció d’una font en forma de bloc recte i quadrat, de dos metres i mig d’alçada, presidida per un ganso de bronze, amb pressupost de poc més de deu mil duros.
Existia abans d’aquesta data? Un gall pot donar qualque pista. És germà de l’oca i algunes referències el situen a la fi dels anys vint a passeig de Sant Joan amb Diagonal. La primera avinguda és veié ben assortida d’art durant aquesta dècada, i no tan sols per la imminència de l’Exposició Universal.
Miro fotos d’aleshores de la columna del poeta per veure si al gall li dóna per lluir la seva cresta, sense resultat. Una llàstima, doncs, en aquest marc, un altre ocell sobresurt de la resta, dotat d’alba enigmàtica. Es tracta del nostre amic, el mussol de rètols Roura, obsessió irrompible de servidor i l’Ignacio Vidal-Folch.
Des dels setanta, radicaren el gall a una cruïlla d’Aragó amb avinguda de Roma, aparellada des dels vuitanta, quan la plaça adquirí el seu nom, junt a l’Homenatge a Goya, de José Gonzalvo Vives, una de les peces més ignorades de la capital catalana, víctima, com tantíssimes altres, del tràfic incessant.
La trilogia, si prestem a atenció al Huertas Clavería de Monuments de Barcelona, es tancava amb una àliga, potser integrada a les del Zoo de Barcelona, de Joan Borrell i Nicolau.
La font d’agost de 1950 s’inaugurà a la plaça Comas de Les Corts, on romangué fins el 1958. Fou aleshores quan volà de Rogent amb Enamorats/València? Al llibre El Clot Camp de l’Arpa desaparegut (Efadós), Andrea Igual s’hi retrata amb el seu net. La oca té un altre enfocament i la casa del fons no es correspon amb la cantonada de 2022. He confrontat gairebé una desena d’edificis per a veure si encaixaven, consultat el cadastre, detallat ortofotografies i el trencaclosques prossegueix sense cirereta, una petita frustració per no poder informar de les distintes migracions de l’au, amb aspecte de gairebé abandonar l’agonia d’Enamorats per anar-se amb Rogent més cap al nostre segle per la reducció d’aparcaments en aquest carrer, un paradís pel seu ambient encara molt de barri i temor per l’amenaça de gentrificació.
Tot i així, malgrat la incertesa sobre el seu quadern de navegació, l’oca deixà de ser ganso i s’ha habituat el barri, amb el seu carisma com a estímul per a rebre l’adoració de veïns i vianants. Els nens criden esverats quan la veuen, pujant el cim. A un banc a no gaire més d’un metre no és estrany assistir a infinites novel·les, des de sense sostre ben adormits fins a enamorats grapejant-se. Els avis la miren, com si fos de la família, més aviat captiva dels ets i uts. Lila feminista, roja vandalitzada, bronzina de cos natural, res afectada, mai s’avingueren, amb la demolició de la casa Coca i ambigua en el gest, com si tot li donés igual, sota el sol o la pluja.
L’oca podria ser un magnífic instrument de pedagogia urbana des de tots els buits de la seva investigació. Jo les efectuo a base de detalls de les meves passades i una tasca més científica amb fonts ja sospitoses habituals. Amb aportacions de particulars potser fórem més a prop de traçar els seus viatges a i més enllà el Camp de l’Arpa, on en cert sentit és una de les seves portes d’entrada des d’allò canònic, a res de la intersecció del torrent de Bogatell amb Enamorats, o si ho prefereixen el primer tram del camí de Barcelona a Sant Martí, una mina a descobrir i privilegiada per no quedar engolida per l’Eixample, devorador de morfologies i més aviat impotent a l’hora de modificar identitats, més en discussió per la Meridiana i l’incloure el Camp de l’Arpa a la totalitat del Clot.
Catalunya Plural, 2024 
