L’adquisició de Twitter por Elon Musk és un signe dotat de gran poder significatiu amb gran impacte simbòlic: indica la fi del somni tecno utòpic de la web 2.0. L’home més ric del món irromp a l’escena de la circulació d’informació i la creació d’opinió i aspira a determinar-ne l’orientació.
A inicis dels 2000, el desplegament de la xarxa de xarxes semblava dur-nos a l’acompliment de la promesa de la Il·lustració: la tecnologia permetria una alfabetització universal que anava a propiciar una democràcia de millor qualitat (aquest era i és el plantejament de la Wikipedia). Gràcies a la web 2.0, la comunicació passava d’anar d’un molts i de molts a molts. No es tractava de la distribució del coneixement (webs, blogs, wikis) sinó de la democratització de les interaccions humanes. Ara, arriba el multimilionari i mana parar.
La promesa de la web 2.0 era que produís una “alquímia de les multituds”, segons expressió de Francis Pisani, en el si d’unes “comunitats virtuals” compostes de “masses intel·ligents”, teoritzades per Howard Rheingold. Les primeres xarxes socials van ser els weblogs, o blogs, que facilitaren la circulació de talent: les primeres i les autèntiques, el que va venir després i es va presentar amb aquest nom era una altra cosa.
Twitter va néixer com a un sistema de missatgeria instantània (una intuïció del que més tard seria Whatsapp) en format de microblog a partir de l’aplicació de “masses intel·ligents” per part de Jack Dorsey i Biz Stone, els seus creadors i impulsors. Twitter apareix com a un ou de Colom: minimalisme conceptual, dialògic i gràfic, immediat i ràpid, fàcil d’emprar i de reproduir, aparentment capaç d’influir pel seu potencial de difusió il·limitada. Pretenia encarnar la quinta essència de la web 2.0, però al final ha suposat el retorn a la comunicació dirigista anterior, amb els seus grups de pressió, que orienten i manipulen amb algoritmes i bots, suplanten les accions cognitives humanes i les substitueixen amb usuaris anònims o encoberts o bé propicien corrents d’opinió nascudes dels mitjans de masses en aliança amb els centres de poder.
Elon Musk apareix tot fent-se càrrec de la propietat de Twitter quan aquestes deformacions es mostren en tota la cruesa. Les seves primeres declaracions es refereixen precisament a alguns d’aquests contravalors i diu que es proposa democratitzar la plataforma. Només faltaria; sense democratització Twitter és una pedra. Han estat precisament les contradiccions entre el seu potencial i els resultats el que ha produït el seu dubitatiu comportament en borsa i els problemes de rendibilitat. Cal alguna cosa més que un tall sobre aquest nus gordià perquè l’adquisició de Musk tingui sentit.
Sense democratització Twitter és una pedra
Si Twitter no serveix per a impedir que Donald Trump perdi la presidència –o la torni a guanyar en el futur—quin és el seu objecte? Els polítics i els periodistes, les elits socials, els centres de poder, continuen tenint una concepció merament instrumental de la comunicació, pròpia dels temps preinternet, i per això les forces progressistes, que participen d’aquesta visió propagandista de la comunicació, no recuperaran l’hegemonia mentre no canviïn. Musk té raó quan diu que pretén democratitzar Twitter –perquè sense això no farà més que retrocedir, la pedra rodolant pel pendent—però no li pertoca a ell garantir la democràcia comunicacional, per bé que pugui fer el seu paper.
Si Twitter no serveix per a impedir que Donald Trump perdi la presidència –o la torni a guanyar en el futur—quin és el seu objecte?
El problema és que les xarxes socials no són tals sinó mitjans de comunicació. Fins ara s’han presentat com a empreses tecnològiques, però en realitat són mitjans privats. I cal que se sotmetin a normes o regulacions, que se’ls exigeixin responsabilitats, que paguin impostos i assumeixin responsabilitats públiques. Elon Musk declara que el seu objectiu és crear, amb Twitter, una gran àgora democràtica. Doncs no, senyor: les àgores democràtiques són els parlaments, representatius dels ciutadans mitjançant els seus representants. Les mediacions són imprescindibles en democràcia i aitals mediacions responen al control públic i reten comptes de manera transparent davant tota la ciutadania. Els ciutadans fan les funcions de control, reclamació de responsabilitat, creació d’opinió pública i emissió i recepció d’informació a través de mitjans, utilitzats o creats per ells.
No són les xarxes socials les que creen confusió, ni causa de la crisi reputacional de la política. És la negativa a admetre rodes de premsa per part dels governants, és el control abusiu dels parlaments per part de les forces polítiques que dominen les institucions, és la privatització dels espais d’informació i opinió, que patim a Catalunya. La hiperconectivitat és un fet social al qual la política ha de donar resposta, i no existeixen solucions merament tecnològiques per als problemes socials, sinó polítiques i democràtiques.
Probablement, veurem canvis a Twitter, com la superació de 200 caràcters per missatge, la supressió de l’anonimat, les possibilitats de rectificació o altres mesures de control, reals o aparents. Però caldrà assumir dos principis democràtics de base: les plataformes comunicacionals (Twitter, Facebook, Telegram, You Tube, Instagram, Linkedin) són mitjans de comunicació, distribuïts i en xarxa, però mitjans. Les xarxes socials són les persones, en acció de grup. Les xarxes socials som nosaltres. I cadascú haurà d’assumir les seves responsabilitats en funció d’això. Si no, veurem com a una rentada de cara de Twitter servirà a l’estratègia de retornar Trump a l’àgora comunicacional política… o el candidat ultra millor posicionat que ell.
Catalunya Plural, 2024 
