El president dels Estats Units, Joe Biden, i el seu govern, amb paciència i diplomàcia, han aconseguit que bastants països s’integrin la coalició contra Vladímir Putin. La Unió Europea, Canadà, Regne Unit, Japó, Corea del Sud, Austràlia, Nova Zelanda, Singapur i Taiwan han imposat algunes de les sancions que Washington ha aplicat al règim de Putin. Com a conseqüència, ni el banc central rus ni les entitats financeres del país poden accedir a les divises que tenien a comptes a països occidentals. No poden, per tant, emetre deute ni finançar-se.
La Universitat de Yale actualitza cada dia una llista de les multinacionals occidentals que han suspès parcialment o totalment la seva activitat a Rússia. Algunes hi han cancel·lat noves inversions, però es mantenen per ara a Rússia. N’hi ha 310 que s’han retirat totalment. D’aquestes, 122 són dels EUA, 113 d’estats membres de la Unió Europea i 40 britàniques. Però ni ha mòlt poques (3) del Japó, Corea del Sud i Austràlia. Les que abandonen ho fan en part per la pressió dels seus accionistes i l’opinió pública. Contribueixen molt les imatges dels crims de guerra comesos per tropes russes a Bucha i altres poblacions d’Ucraïna. Així i tot Putin pot continuar la seva ofensiva a l’est i al sud d’Ucraïna, on intenta capturar una franja de territori per enllaçar el Donbass i Crimea. El seu exèrcit ha combatut fins ara de manera ineficient. Els ucraïnesos estan units i compten amb suficient armament proporcionat per als EUA i els seus aliats per infligir pèrdues considerables als russos.
Tanmateix, el repte de la coalició occidental és aconseguir que les grans economies emergents també deixin d’invertir i comerciar amb Rússia. Es tracta de la Xina, l’Índia, Brasil, Mèxic, Indonèsia, Turquia i Argentina. Per diferents motius, Putin pot continuar venent petroli, gas natural, matèries primeres agrícoles i metalls a aquests països. Rússia és el segon subministrador de petroli i tercer de gas natural per a la Xina.
Pressió a les potències emergents
Però la diplomàcia occidental compta amb mitjans per a pressionar les esmentades potències. Índia, en virtut d’un acord de 2015, rep dels EUA la tecnologia més avançada per a centrals nuclears. Però el primer ministre, Narendra Modi, ha rebutjat disminuir els intercanvis amb Rússia. I àdhuc compra petroli descomptat de preu a Moscou. Índia pertany a l’agrupació Quad – integrada pels EUA, Austràlia, Japó i l’Índia. L’objectiu del Quad és frenar l’expansió xinesa a l’espai Indo-Pacífic. Pequín a més té una aliança amb Pakistan, enemic de Nova Delhi. Per tots aquests motius Washington i Brussel·les haurien d’aconseguir que l’Índia no faci causa comuna amb Putin.
Brasil és la primera economia d’Amèrica Llatina i, juntament amb Argentina, el pilar de Mercosur. El bloc d’integració econòmica d’Amèrica del Sud assolí un acord comercial amb la UE després de molts alts anys de negociacions que podria entrar en vigor aviat. La Comissió podria suspendre l’acord si ambdues potències continuen fent negocis amb Moscou. El principal soci comercial de Mèxic és els EUA. L’economia mexicana depèn de la seva pertinença al tractat USMCA, el successor de l’Acord de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord. Washington també pot pressionar al president López Obrador exigint que els demandants d’asil polític s’hagin de quedar a territori mexicà, com succeïa fins a 2021.
Indonèsia també és víctima de l’expansionisme xinès al Pacífic, i, per tant, hauria de decantar-se per la coalició occidental. La cimera del G20 se celebrarà el novembre a Jakarta. Washington pretenia que Putin no hi pogués anar. Però per ara només han aconseguit que s’inviti al president ucraïnès, Volodímir Zelenski. El cas de Turquia és més complicat. Putin i el president turc, Recep Erdogan, han desenvolupat una relació molt estreta. Però Turquia rep gas natural dels EUA i és membre de l’OTAN.
La dependència del gas natural rus
La UE s’ha compromès a disminuir la seva dependència del gas natural rus un 66% fins a finals d’any. És un objectiu segurament impossible d’assolir. El 40% del gas natural que consumeix la UE el bombeja Rússia mitjançant diversos gasoductes. Alemanya, Itàlia, Àustria, Hongria, la República Txeca, Eslovàquia, Hongria i Bulgària són els estats membres amb un grau de dependència més gran.
La Comissió vol incrementar el nombre de països subministradors i les quantitats proporcionades per Qatar, Noruega, EUA, Austràlia, Emirats Àrabs Units i Algèria. Espanya, Regne Unit, Franca i Itàlia són els països amb més capacitat d’emmagatzemar gas natural liquat (GNL) i plantes per a la seva regasificació. Des de principis d’any les exportacions de gas dels EUA han augmentat de manera substancial. Més enllà de la legitimitat de defensar la sobirania d’Ucraïna, a Washington li interessa i li sortiria rendible substituir a Rússia com a proveïdor de gas natural a Europa.
Els enviaments de gas dels EUA a Europa s’han disparat. El 75% de tots els carregaments dels EUA el març va tenir com a destí Europa i Turquia, enfront del 44% de març de 2021. EUA va enviar cent càrregues de GNL a Europa el març, un 28% més que al mateix mes el 2021. França va rebre setze remeses, Espanya quinze i el Regne Unit dotze. Corea del Sud, Turquia i Països Baixos empataren amb quatre. Del total de 36 terminals de regasificació de GNL a Europa, Espanya en té set (i dos en construcció) i Regne Unit, Turquia i França quatre cadascun.
La majoria de les espanyoles són propietat d’Enagás, i estan a Barcelona, Bilbao, Gijón, Ferrol, Sagunt, Cartagena i Huelva. La de Barcelona és la de més capacitat a Europa, amb 760.000 metres cúbics. A més n’hi ha una flotant en construcció a Tenerife i una segona més polèmica a l´arxipèlag canari. Més enllà de la construcció de noves plantes, les existents estan operant a màxima capacitat. Austràlia i Qatar han incrementat les seves aportacions de GNL. Però ambdues potències admeten que a curt termini no poden substituir a Rússia, en part perquè les seves exportacions ja acordades van a potències asiàtiques.
Washington i Brussel·les també preveieren que el 2030, EUA lliurarà 50.000 milions de metres cúbics de GNL. Però les set plantes d’exportació de GNL als EUA estan operant a la seva capacitat màxima, i també s’envien càrregues al Japó i Corea del Sud. L’objectiu de la UE de retallar en dues terceres parts la importació de gas també parteix de la premissa de més estalvi energètic i augment de les renovables.
Tot i que l’aposta de la UE per diversificar és seriosa, la magnitud del repte és molt gran. El 2021 Rússia exportà a Europa 155.000 milions de metres cúbics de gas. La UE ha d’importar el 97% del petroli, 90% del gas natural i 70% del carbó que consumeix. Hi ha almenys dos factors que posaran a prova el compromís dels EUA de ser el fornidor principal de GNL a Europa. Putin ja ha tallat el subministrament de gas a Polònia i Bulgària perquè rebutgen pagar en rubles. En canvi, Àustria, Hongria, la companyia alamana Uniper i potser la italiana Eni accepten l’exigència del Kremlin.
Costarà mantenir un front europeu unit davant Moscou, especialment perquè la ciutadania no vol preus alts i és dubtós que és sacrifici a mitjà termini per a aïllar a Rússia. Si la inflació i els preus d’energia es mantenen als actuals nivells molt alts tant als EUA com Europa, el compromís energètic transatlàntic serà més difícil de mantenir.
Catalunya Plural, 2024 
