El passat 22 d’abril de 2022, l’Associació d’Autores i Autors Professionals de Còmic (APCómic) publicava un comunicat de suport a les inquietuds de creadors/es de còmic per a una distribució més equitativa del cobrament per llibres editats, inquietuds expressades en diferents xarxes socials, certàmens i entrevistes en mitjans de comunicació, sobre la possibilitat d’un cobrament més equitatiu dels percentatges de PVP (Preu de Venda al Públic) i avançaments dels mateixos que es cobren per drets d’autoria dels llibres editats, estimats en l’actualitat entre el 7 i el 10%.
L’Associació instava a obrir “una reflexió serena per part de tots els actors del mitjà a Espanya”, en el que ha constituït una de les seves primeres accions des que a principis de 2022 tramités el seu registre després d’una assemblea fundacional organitzada l’any anterior. De forma simplificada i aproximada, els percentatges d’ingrés es reparteixen de la següent manera: un 10% als autors, un 15% per a l’editor, un 15% per a la producció i el 60% restant entre el distribuïdor i el punt de venda.
Però la clau no està en els percentatges (encara que sigui fonamental), ni tan sols en el preu de venda (que se suposa que està especialment relacionat amb els costos de producció i distribució i amb la corba d’elasticitat de la demanda), sinó en el valor absolut que suposa en termes econòmics, és a dir, en la tirada de l’edició i en la venda d’exemplars en el mercat. Tenint en compte que la tirada habitual del sector oscil·la entre 500 i 1500 exemplars (excepte excepcions en determinades obres i autors), el resultat és que la retribució de l’autor no es correspon amb el Salari Mínim Interprofessional (que el passat 22 de febrer de 2022 el Govern d’Espanya va elevar a 1000 € bruts mensuals en catorze pagues), si tenim en compte les hores de dedicació necessàries a realitzar l’obra, que pot ser de jornades completes de treball durant mesos per al dibuixant, per exemple.
Però, per què la resta d’agents estan còmodes amb els percentatges i els autors no? Perquè bàsicament pel model de negoci de cadascun, mentre que tots els agents tindran un pla d’empresa per a controlar les seves despeses i els seus ingressos i estimar un benefici associat a l’activitat empresarial, l’autor és, en la majoria dels casos, un autònom que té tots els avantatges i inconvenients del perfil. És a dir, l’autònom (com tots els autònoms), soluciona el fet que la remuneració sigui reduïda a força de dedicar més hores amb menys ingrés, la qual cosa contribueix a la necessitat de tenir altres activitats lucratives que li permetin un sou digne a l’autor o, a vegades, tenir l’empara de la família per a finançar-se i, sempre, amb la precarietat actuant contínuament com una espasa de Dàmocles, que pot condicionar en les decisions adoptades i en la renúncia a principis, tenint en compte que apareix una component emocional i d’estratègia publicitària personal pel fet de voler o necessitar tenir publicada l’obra artística.
Les iniciatives d’alguns autors per a obtenir un finançament popular a través del micromecenatge, assegurant un nombre mínim d’exemplars venuts i eliminant intermediaris en el procés de venda, ha resultat ser un miratge, amb alguns èxits notables i nombrosos fracassos, un model que no té capacitat de transformació del sector per les característiques intrínseques d’aquest model de negoci. I, també, per obviar el paper fonamental en el procés de comercialització dels editors, dels distribuïdors i dels punts de venda.
La reivindicació lícita dels autors a augmentar els percentatges és molt lloable, però en valor absolut no millorarà la remuneració actual i, a més, la resta d’agents hauran de baixar els seus percentatges en un moment conjuntural econòmic complicat per a tots. Llavors, des d’un punt de vista sistèmic, quina és la solució? El Dr. Eliyahu M. Goldratt va postular en la seva coneguda Teoria de les Limitacions que una cadena operativa és tan forta com la seva baula més feble. La cadena, vista com un conjunt, no suportarà més tensió que la que pugui suportar la seva baula més feble, per la qual cosa no té sentit sotmetre al sistema a més tensió del que aquest pot suportar. I és evident que, en el sector del còmic, la baula més feble és la de l’autor i, és evident, que si aquesta baula es trenca, es trenca tota la cadena… o no exactament.
Aproximadament a Espanya s’editen al voltant de 3700 còmics a l’any, una gran majoria corresponen a edicions d’obres produïdes en altres països, com a superherois (els Estats Units), còmic europeu (mercat franc-belga) o mangas (el Japó). En l’informe de Tebeosfera sobre la indústria de la historieta a Espanya en 2019 (abans de la pandèmia) s’estimava que la producció nacional de noves obres a penes arribava al 15% del total del nombre de títols editats, i això incloent primeres i segones edicions. Això indica que les vendes estan formades majoritàriament per material traduït o reeditat.
Fins i tot és conegut que una gran part dels autors treballa per a aquests mercats internacionals (exportem talent), provocant una curiosa paradoxa que, a vegades, ha provocat debats interessants pel fet d’atorgar un premi nacional al que en realitat és un producte importat, producte de la complexitat del tema i la poca definició dels límits del que es premia i per què (s’imaginen una obra escrita per un autor espanyol i dibuixada per un dibuixant estranger?). Des d’un punt de vista de l’anàlisi sectorial de Michael Porter, podríem dir que els autors són uns agents amb poca capacitat de negociació en aquest context, tenint en compte que l’atomització dels mateixos sempre ha anat en contra dels seus interessos.
Davant aquest escenari, quina és la solució per al sector del còmic a Espanya? Si tenim en compte que estem en un context de crisi econòmica provocat per diversos factors que provoca escassetat de paper, inflació de preus i una possible baixada de les vendes, estem en aquest moment en la tempesta perfecta, amb una gran proliferació de vendes d’obres importades. És el que li interessa al país? Si la resposta és que no, independentment de les accions que hauria d’emprendre el sector, en aquest article proposarem tres solucions sistèmiques amb una mentalitat keynesiana per a comprendre com des de l’administració es pot contribuir a augmentar la lectura i les vendes de còmics.
En situacions com les actuals, on és evident que el dèficit comercial és elevat pel que fa a les obres editades a Espanya, es recomanaria realitzar una avaluació comparativa d’altres mercats que, aparentment, són més competitius que el nostre. D’una primera anàlisi em permeto exposar a continuació una solució a manera de trípode amb una concepció sistèmica, és a dir, quina si alguna de les potes del trípode és més curta, el més normal és que el trípode no se sustenti en peus. Les solucions són les següents:
– Pota academicista. És crucial la creació d’una Acadèmia de les Arts i Ciències del Còmic que reconegui la contribució del sector a la cultura popular, amb projectes que preservin i recuperin la memòria històrica del sector, impulsant, alhora, la divulgació dels autors i les obres i estimulant l’anàlisi sobre el futur del còmic, a manera de com es realitza ja en altres disciplines artístiques.
No es pot deixar en mans dels gremis aquelles accions pròpies de les acadèmies a nivell històric, amb un especial èmfasi en aquells aspectes associats a la dignificació de la professió, la representació del sector davant l’administració i la societat, així com la protecció dels seus propis interessos en qualsevol àmbit social que s’intervingui, promovent el talent emergent, el reconeixement a les millores obres i autors i el suport als professionals més desfavorits.
– Pota de la promoció. La promoció de la lectura, en general, i dels còmics, en particular, és una necessitat apressant en la nostra societat. Les accions de compra de les biblioteques públiques i de les biblioteques de les escoles, instituts i universitats són fonamentals, i els percentatges del nombre d’exemplars de còmics actualment són ínfims en comparació a altres països.
Les escoles tenen un paper clau en la promoció de la lectura i per a això és important la capacitació del professorat i el desenvolupament d’eines pedagògiques que permeti l’ús del còmic com a lectura i recurs en les classes. Però amb això guanyem als lectors del futur, és important, també, recuperar o atrapar als adults que no consumeixen aquest tipus de lectures, entendre les barreres d’entrada i baixar-les quan no fer-les desaparèixer per complet. No existeix un llibre blanc del sector des de fa anys.
– Pota de la divulgació. Precisament, per a assegurar augmentar el nombre de lectors és fonamental dignificar, professionalitzar i potenciar la divulgació de les obres i autors. El còmic és contínuament invisibilitzat en les llistes dels més venuts de l’any, en els programes contenidor o en les seccions de cultura dels diferents mitjans, excepte comptades excepcions.
Hi ha un excessiu abús de notícies esbiaixades, oportunistes (premis i reconeixements) i confuses (la notícia són les persones que assisteixen disfressades a l’esdeveniment, com si la notícia d’un partit de futbol fos exclusivament els que van disfressats dels colors del seu equip).
Els premis contribueixen a la divulgació, però és evidentment que necessitem prestigiar-los (el saló que més prestigi tenia en aquest sentit ells sols s’han encarregat al llarg dels últims anys de devaluar-los), i que necessitem que el nombre de premis siguin més pròxims a la realitat de la professió i més nombrosos per a reconèixer el treball dels professionals i per a facilitar la promoció per a cada segment del mercat tenint en compte el públic generalista. I, probablement, necessitem uns jurats més tècnics del sector i menys polítics, reconeixent que alguns representants de col·lectius en realitat contribueixen al biaix en les decisions.
Les tres potes del trípode són fonamentals per a assegurar l’estabilitat de les solucions i la consecució dels objectius. Que una biblioteca compri alguns números solts d’una col·lecció de manga no sols no ajuda a la lectura, sinó que contribueix a un model creatiu que perpetua la situació actual. Que els periodistes es burlin de tu en una entrevista quan et reconeixes com a lector de còmic en realitat només demostra la seva pròpia ignorància. Quan un programa de ràdio presenta les novetats de cinema, literatura o música en els seus programes matinals però no les de còmic, està contribuint a silenciar una part de la cultura del país… I de la seva indústria.
Nota: Totes les portades de l’article corresponen a les obres nominades en els premis de la 40 edició del Còmic Barcelona 2022, a excepció dels llibres del divulgador Antonio Martín, Gran Premi de l’edició anterior.
Catalunya Plural, 2024 
