Nascuda a València el 1981 es va traslladar 22 anys després a Barcelona, on es va instal·lar a la Barceloneta. Va estudiar Filosofia i es va convertir en activista de les reivindicacions dels veïns del barri de l’Òstia. Es va incorporar a la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) i es va il·lusionar amb les mobilitzacions del 15-M de 2011. Va ser una de les fundadores de Guanyem Barcelona, la candidatura a les eleccions municipals de 2015 que va portar Ada Colau a l’alcaldia i a ella a la regidoria de Participació i a la del districte de Ciutat Vella. D’aquesta experiència com a regidora de l’Ajuntament de Barcelona, entre els anys 2015 i 2019, n’ha escrit el llibre “¿Qué pinto yo aquí? Un affaire institucional” (Icaria editorial).
Es pregunta què pintava al govern de Barcelona on hi va estar quatre anys. Va valdre la pena personalment dedicar aquest temps a la gestió municipal?
Sí. Malgrat que en el llibre tinc moments més fluixos, jo crec que currar per la teva ciutat, treballar per la teva ciutat és un privilegi i un regal que no et tornaran a fer. Jo venia treballant des de feia molt temps per la ciutat des dels moviments veïnals, socials, i, de cop, ho fas des de la institució, que té els seus límits però també la seva capacitat transformadora. Vaig sortir sense penedir-me de l’experiència però amb aprenentatges que et mostren quines coses cal transformar, modificar, perquè les administracions públiques tinguin el sentit d’institució de la ciutat que haurien de tenir.
Currar per la teva ciutat és un privilegi i un regal que no et tornaran a fer
Va dimitir un mes abans que s’acabés el mandat. Se’n va anar amb la sensació que “això no hi ha qui ho arregli”?
No. Vaig sortir, i ho vaig explicar en el seu moment, perquè estava molt cansada i governar és molta responsabilitat. Estar quatre anys més sense poder estar al cent per cent no em va semblar responsable. Transformar les administracions públiques i fer-les del segle XXI té molta feina i canviar la forma de fer política, que és una de les coses centrals i més ara amb la pujada de l’extrema dreta que ha tret més del 40% dels vots a França, és complicat però cal continuar fent esforços. No podem no fer-los. Necessitem que la gent s’impliqui en política, se la cregui i no tingui la idea que tothom és igual.
Tant vostè com Ada Colau i d’altres van saltar de la PAH al govern municipal. Assumir que governar no volia dir acabar amb els desnonaments, va ser dur, difícil?
És dur i ho intento explicar en un parell de textos al llibre. Malgrat la idea que es pot tenir des de fora que en el moment que algú ocupa un espai de poder té la capacitat de transformar-ho tot, en realitat a nivell competencial el fet d’incidir de manera estructural en l’emergència habitacional requereix, com a mínim, d’una coordinació entre els diferents nivells de govern –ajuntament, Parlament, govern de l’Estat- que no existeix. L’ajuntament no té la capacitat de canviar les lleis que permeten que hi hagi desnonaments absolutament injustos. Et puc donar aquesta explicació racional però això no vol dir que a nivell emocional, afectiu, et travessi i alhora et digui que has de fer més.
Ha participat en l’oposició a algun desnonament després de sortir del govern municipal?
Sí.
Quin contrast, no?
És que també hi anava quan estava a l’ajuntament. No molt, però hi anava. Estar dins l’administració pública no vol dir que estiguis d’acord amb tot el que suposa l’engranatge legal, legislatiu. En part, estàs allà per transformar-lo.
Estar dins l’administració pública no vol dir que estiguis d’acord amb tot
D’oposar-se als desnonaments va passar a ser la responsable de la Guàrdia Urbana de Ciutat Vella. Es mira ara la policia municipal de manera diferent a com ho feia abans de l’experiència al govern de la ciutat?
Al llibre intento ser honesta igual que vaig intentar ser-ho amb els comandaments de la Guàrdia Urbana al principi. No tenia sentit dir que teníem experiència de gestió de l’administració pública. Nosaltres teníem una llarga experiència en defensa dels Drets Humans i un dels serveis públics que no coneixíem i amb el qual més aviat havíem tingut desencontres era el dels cossos de seguretat. Amagar això seria absurd. Ara bé, en el moment que estàs governant tens una responsabilitat tant de cuidar els serveis públics que hi ha com de conèixer-los i veure com funcionen des de l’engranatge de govern la ciutat. Seria absurd dir que no fa falta la Guàrdia Urbana a Ciutat Vella. Cal entendre que és un servei públic i com a tal cal dotar-lo de les eines perquè pugui donar-lo des del principi de la universalitat, que és el que ha de complir l’administració pública. I si no el compleix, la gent s’allunya d’aquestes administracions. Va ser un aprenentatge, efectivament, que venia amb el pack de governar.
El llistat d’agraïments amb què acaba el llibre és llarguíssim. En aquells quatre anys va guanyar més amics o enemics?
Vull pensar que amics. És gent a la que agraeixo haver après la funció pública o l’acompanyament en estimar cada cop més la ciutat. És veritat que d’enemics me n’emporto alguns també.
No els hi posa nom al llibre
No els poso nom però qui ha seguit la política municipal pot destriar qui són. No es tracta tant d’assenyalar persones concretes com d’assenyalar dinàmiques, com funcionen els espais de poder i la lògica del consens, un tret identitari de la política barcelonina, o com funcionen les dinàmiques d’aquells que volen influir en les polítiques públiques sense haver passat per les urnes defensant el seu interès particular. Llavors, és igual si és menganito o fulanito sinó assenyalar com són aquestes dinàmiques que són les que s’han de canviar. Hi ha un paràgraf del text on parlo de ‘los malos y los poderosos’, on els poso noms al·legòrics.
Assenyala críticament els homes de quaranta anys amb corbata amb els que es trobava en moltes reunions. Un d’aquests homes li va fer un petó al front. Hi ha molt masclisme encara al món de la política?
Tens la primera alcaldessa de la ciutat o algú com Janet Sanz, que ocupa per primera vegada la cartera d’Urbanisme, que és una de les dures de l’ajuntament. I tota la feina que ha fet Laura Pérez de transversalitzar la perspectiva de gènere en les polítiques públiques. Però més enllà de les polítiques públiques estan les dinàmiques de la societat patriarcal en la que vivim i, en aquest sentit, queda camí per recórrer en el que es ve dient des de fa molt temps des del feminisme que calen més dones en els espais de decisió i que s’ha de feminitzar la política.
Molt?
Moltíssim
Va participar en la fundació de Guanyem Barcelona però del llibre es desprèn que aquest partit no està exempt de les lluites internes, els interessos a vegades més personals que de partit. Li va costar fer-se a la idea que Guanyem Barcelona patia els mateixos defectes que altres partits?
És cert que canviar les dinàmiques de partit és molt complicat en un espai on tot et porta a acabar pensant i actuant com els partits clàssics. Això obliga a una reflexió als espais polítics. Per una banda, no perdre el contacte amb el carrer i, per una altra, anar renovant contínuament la gent que forma part del partit perquè, almenys, incorpori dinàmiques noves. Sí, aquesta part és molt cansada.
Canviar les dinàmiques de partit és molt complicat en un espai on tot et porta a acabar pensant i actuant com els partits clàssics
Tant com per dir que mai no tornarà a fer vida de partit?
A la política institucional s’hi ha d’estar de pas, igual que a la de partit. Al final, fem política per transformar la realitat. El que cal és fer servir diferents eines. A vegades, aquesta forma d’incidir en la realitat és amb manifestacions; una altra, amb la participació com a veïns, i el 2014 vam veure que el que tenia sentit, sense que les altres perdessin necessitat i legitimitat, era muntar un partit. Has d’anar entrant i sortint, perquè has d’abordar una realitat que és molt complexa i per això necessites estratègies molt complexes. No et pots quedar només en un espai.
Algun dia tornarà a fer vida de partit?
Una cosa que he après és que el 2012 mai no hagués dit que seria regidora i, per tant, dir ara que no tornaré mai més és absurd, i més en un context on la realitat política va molt ràpid, canvia molt ràpid.
Venia del 15M, del ‘No ens representen’. A qui va representar els quatre anys que va ser regidora?
La qüestió de la representació té tres potes. Es fa molt palesa quan hi ha actors de la ciutat, gent amb la que et reuneixes, que qüestionen la teva legitimitat i que generalment és gent que pertany als lobbies o les elits de la ciutat. Te n’adones que a tu t’han votat 170.000 persones i a ells els han triat al seu gremi o espai, que no és el mateix perquè estem jugant a la democràcia representativa, amb la qual puc tenir els meus dubtes però és el taulell de joc, en aquests moments. Aquí emergeix la representació, que implica també un programa electoral, uns compromisos polítics, un saber vetllar per l’interès general més enllà de la teva opinió personal concreta. Després, en un text que parla d’un acte de la comunitat jueva intento reflectir la representació en espais on et conviden i portes la dimensió simbòlica de la institució amb tu. No és que hi vagi Gala Pin, hi va la regidora. I l’altra pota és quan t’adones que el que has de fer és posar veu a aquells que habitualment no tenen representació en la negociació política. Hi ha un parell de textos on parlo de les treballadores sexuals del carrer Robadors i d’algunes de les comunitats migrades, racialitzades, per dir dos dels exemples més evidents.
El moment més dur va ser l’atemptat a la Rambla?
Sí. Era molt fort haver de combinar la gestió d’una ciutat post-atemptat amb el fet que emocionalment et travessava. És un horror incomprensible. No pots entendre com algú pot anar i carregar-se 15-17 persones perquè sí, per dir-ho d’alguna manera. Racionalment és impossible entendre-ho. I et trobes amb el dolor dels que ho han patit directament…
Al PSC li dedica algunes crítiques dures, insinua fins i tot que potser es va finançar amb alguna operació urbanística. Conviure-hi amb els socialistes al govern va ser complicat, suposo
Sóc dura amb el PSC perquè algunes veníem del moviment veïnal i havíem tingut discussions amb ells i a Ciutat Vella crec que està més que justificat, no només per la forma d’executar els Plans Estructurals de Reforma Interior (PERI) durant dècades sinó també per la creació de xarxes clientelars. A més, el PSC, i això li hauria passat a qualsevol partit, ha estat governant durant dècades i, per tant, té una connivència amb les elits de la ciutat. Ara bé, estem jugant el joc de la democràcia representativa. Barcelona és una ciutat d’esquerres. S’han acabat els moments de les grans majories absolutes. També a nivell estatal i de la Generalitat. Per tant, has de fer pactes en base al que diuen les urnes. És el que hi ha. Continuo pensant que la millor opció després de les eleccions del 2019 era un pacte Esquerra-PSC-Barcelona en Comú, perquè era també el que demanava la ciutadania. Es va fer una consulta interna a nivell de Barcelona en Comú , bàsicament perquè els altres dos possibles socis s’autoexcloïen, quan en realitat han governat junts durant molts anys.
Amb aquest pacte, l’alcalde hauria estat Ernest Maragall
En el possible pacte d’un tripartit no es va parlar de qui tindria l’alcaldia perquè tant PSC com ERC ho van descartar directament.
Es pot combatre el capitalisme des d’un govern municipal dels comuns o participar-hi és ser-ne còmplice?
Es pot contribuir; és complicat però es pot contribuir. Layla Martínez, una escriptora que parla de la necessitat de construir noves utopies, fa referència a una cita que diu que “és més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme”. Parla de la necessitat de tornar a pensar les utopies, que un dels problemes que tenen les esquerres és que no són capaces de dibuixar horitzons d’esperança, que estan molt constretes dins les categories de política clàssica que tenen a veure amb la democràcia representativa i no són capaces d’actualitzar el contracte social. No sé si la construcció ha de ser en termes d’utopia però sí de dibuixar futurs desitjables. En qualsevol espai on estiguis hi ha d’haver una part de lluita anticapitalista. Es necessiten governs que vulguin acabar amb el capitalisme però també necessites una ciutadania organitzada que ho vulgui. Portem un temps intentant-ho i, de moment, no ens acaba de sortir molt bé.
Un dels problemes que tenen les esquerres és que no són capaces de dibuixar horitzons d’esperança
Perquè se’n va anar? Quina gota va fer vessar el got de la pressió per deixar l’Ajuntament?
Més que una gota va ser un exercici de sinceritat. Quan era activista veïnal una de les coses que dèiem als polítics era que les seves decisions condicionen les nostres vides. Continuo creient-ho. No estàs fent un treball mecànic. Currava moltes moltes hores. Potser t’ho pots muntar millor que jo. No només al nivell de viure la vida bé sinó al de conciliar. No ho vaig fer bé. De fet, ho vaig fer bastant malament. Has d’estar al cent cinquanta per cent. No pots anar al despatx les teves sis o vuit hores i després te’n vas casa i et deixes els problemes allà. No podia estar quatre anys més al mateix nivell d’implicació. No havia anat a la política institucional per quedar-m’hi a viure. “Me’n vaig, hi ha gent molt bona que pot venir a fer la feina i jo no tinc perquè quedar-me aquí sense tenir clar que ho puc fer bé”, vaig reflexionar en un exercici de sinceritat.
No havia anat a la política institucional per quedar-m’hi a viure
Se’n va anar un mes abans de les eleccions del 2019. Algú es deuria enfadar molt
No, què va, tothom va ser molt comprensiu. Això et fa sentir pitjor (riu), però tothom va ser molt comprensiu.
S’ha de tornar a presentar Ada Colau?
Com a ciutadana, crec que sí. Com a amiga, crec que ha de fer el que ella consideri que vol, pot i ha de fer.
Enyora alguna cosa de quan era regidora?
La primera vegada que vaig pensar que volia estar allà va ser durant el primer confinament. Veia clarament que tenia sentit que hi hagués una administració pública que sostenia la societat durant una crisi que no havíem patit mai en la nostra vida. Vaig pensar que estaria bé estar allà, sentint-me útil, contribuint a organitzar la infraestructura per ajudar les persones sense sostre o pensant com s’hi podia fer front.
És conscient que ha fet el llibre més sincer, més personal, més directe, que ha publicat mai un regidor de Barcelona?
Tu creus? Va ser sense voler. La majoria de relats els vaig escriure quan estava a l’ajuntament i no estaven pensats per publicar-los sinó per entendre situacions i compartir-los o pair-los amb els companys de feina. És un llibre d’una regidora de barri. M’agradaria que contribueixi una mica a pensar la política que volem fer, la política dels tempos que necessitem inaugurar.
Catalunya Plural, 2024 
