Estimada Jutgessa, tenies pressa aquell dia, ho entenem.
Massa parelles que no arriben a acords, massa conflictes d´herències, impagaments, les comunitats de veïns que quin desgavell, els joves dels centres de menors que la “lien” una vegada i una altra…
I entremig, la teva mare que necessitava no sé què i que no parava d’enviar-te whats apps i que sembla que no entengui que de vegades “no és un bon moment”, pobra dona, ja és fa gran; el cafè amb llet del bar que cremava massa i no t’havies pogut acabar, i el rau-rau dins de la panxa, la motxilla de gimnàstica de la nena que visualitzes al seient de darrera del cotxe i que segurament s’ha descuidat i t’està venint al cap constantment com un flash…
T’entenem. Algunes també som mares i filles, germanes, tenim molta feina, ens atabalem. Sabem com són aquests dies que no acaben, i més si cauen en divendres. Es fan eterns.
A diferència de tu, però, per nosaltres aquests 45 minuts han trigat fins i tot més un any d’espera, i de llarga agonia, per dir-ho clar també.
Algunes teníem nervis, d’altres moltes ganes de que sentissis la nostra veu, de que fixessis per uns moments els teus ulls en nosaltres, i que no fóssim una carpeta més, apilatonada damunt de la teva taula de casos pendents.
T’hauríem dit que és impossible que ens coneguis després de poques hores d’entrevista amb una professional en una sala separada per una mampara.
T’hauríem demanat que ens prestessis la mateixa atenció que la secretaria que ens llençava mirades compassives i de disculpa, cada vegada que se’t notaven les presses per acabar.
Potser també que haguessis donat un cop d’ull a la nostra roba desgastada, en les ulleres sota dels ulls, o el rictus trist que amagava la mascareta.
Malgrat tot, estimada Jutgessa, entenem que no ho pots saber tot.
Que no tens temps per esbrinar si la persona que han convidat per declarar contra nosaltres és una maltractadora de manual.
Que és lògica la teva apatia per no voler indagar els motius pels quals algú va haver d’anar al psicòleg, però que desconeixes que la història que hi ha darrera, podria afectar encara més a les criatures que hi ha pel mig.
Que comprenem que el teu sou no et permet entendre que han suposat tants mesos de tirar soles les criatures, i que potser tens la hipoteca pagada, i ja no saps a quan han pujat els lloguers.
També entenem que no hi eres en el moment en que ens van tractar com una estora, o que és més senzill voler creure que de tot ens en sortirem; perquè aquí es ve a parlar de números, de drets i de custòdies, de desnonaments i de mesures contra furts, i per favor, tan se val si a sobre us han posat a vosaltres la demanda, o si l’altra part no ha volgut negociar o mediar, noies, va, que tinc molta feina! No tinc temps!
No tens temps per interessar-te del perquè un infant es fa pipi a sobre amb gairebé 8 anys, o per si l’endemà el tornen a dur a l’escola sense dutxar i amb la mateixa roba, perquè al capdavall són anècdotes; o per saber el perquè no acaba d´encaixar al Centre on l´han traslladat, potser tampoc per interessar-te per si aquell educador té les mans massa llargues, o si la tal va haver de robar perquè no podia pagar-se el bitllet de tren (que tu mai ja no agafes, i en desconeixes el preu)…
Sí, la teva mare, el cafè amb llet, la bossa al seient del cotxe… no hi ha més temps. Són detalls trivials. Tens encara molts més judicis, cony de divendres. Només són les nou. I el rellotge que no corre.
No ensumaràs la pell amb fortor d’orina encetada, ni sentiràs la veueta amb la aquell infant et demana amb la mirada baixa si quan arribem a casa la pots dutxar, que ahir no ho van poder fer hi havia un motí al pis de dalt; la vergonya soterrada en una abraçada, els motius del per què es va pixar que no poden sortir de dins i segueixen quedant a dins durant mesos i mesos, les poques cures que no es poden anomenar perquè s´enfadaran els del torn de la tarda… No hi ha temps, no tens temps. Encara et queden 6 casos més.
Malgrat tot, estimada Jutgessa, gràcies. Perquè potser una mica si que has intuït que alguna cosa no acabava de quadrar del tot.
No, no podies saber que les propostes rebutjades per alguns i que vam fer algunes de nosaltres per tal de no arribar mai a viure un dia com aquest, van ser fruit de l’orgull malferit de la virilitat més estúpida, talment com un cop de polla, i disculpa el vocabulari, també estem cansades d’intentar dir les coses bé, i ens fa ràbia, perquè eren un no absurd sense cap ni peus i només per mantenir-nos sota el seu control ranci (encara) , molt per sota del que segur que dictaminarà algú com tu.
No sabràs tampoc després en el que es transformarà cap a moltes de nosaltres aquesta ràbia i frustració de mascle alfa quan sortim d´aquesta sala, per haver-nos atrevit a denunciar, o a dir la veritat, o haver pogut posar paraules al que massa temps duem callant.
T’has perdut la mirada de despreci i de dubte sobre els nostres testimonis per part d’un advocat masclista enmig d’un passadís, i entre crits i rialles just al bar de baix, i les paraules que ha escrit sobre nosaltres en els mails que s’ha intercanviat amb l’altra advocat.
O potser t´ho has ensumat.
Potser per això no has deixat entrar a declarar a una persona que deixava les agulles de cap posades amunt dins de la robeta de bebè de la criatura a qui ara pretén fer d’àvia, i que venia a dir més mentides de les que avui has decidit ignorar.
Potser has albirat també alguna possible addicció no reconeguda, o una mirada amb un deix lasciu cap al menor d´edat indocumentat que manté la mirada fixe a terra des de fa dues hores.
Potser, potser, potser…potser serem la darrera feina feixuga que faràs abans de començar el cap de setmana i que oblidaràs immediatament.
Però també potser, només potser, quan li retornis la bossa a la nena i enfilis cap a la torre on fuges de tot els caps de setmana, se´t creuarà per davant de nou el nostre record, com un llampec, i decidiràs que no, que dilluns quan tornis, si tens més temps, si les rucades i la trucada de la teva mare t´ho permet…si no segueixen acumulant-se els expedients sobre la teva taula…
…Que dilluns quan tornis…potser t´ho miraràs diferent.
Catalunya Plural, 2024 
