Cada matí, quan la major part dels ciutadans de Washington encara dormen, un automòbil de color negre travessa ràpidament la porta sud-oriental de la Casa Blanca. En el vehicle hi viatja un maletí amb una breu inscripció: “Informe diari per al president”. En el seu interior, hi ha carpetes, no gaires, que contenen els papers més secrets elaborats pels serveis d’intel·ligència sobre els esdeveniments mundials de les últimes vint-i-quatre hores. També examinen possibles escenaris de futur. Un exemple d’èxit: quan van pronosticar el dia i l’hora de l’atac Rus contra Ucraïna.
Aquestes carpetes estan destinades a dirigents del més alt nivell: des del secretari d’Estat i el secretari de Defensa fins al Fiscal General. I una, la més voluminosa, és per al president. Se sol deixar sobre l’escriptori del despatx oval. Llevat que el president prefereixi que algú de la seva màxima confiança en faci una síntesi. O li expliqui el contingut. En el cas de Nixon, aquest rol corresponia Henry A. Kissinger, qui ho resumia i li lliurava al voltant de les 9:30 del matí. En el cas de Reagan, i sembla que de Trump, l’informe final ocupava poc espai, de vegades una raquítica pàgina. A Reagan li entrava somnolència quan havia de llegir massa text. I Trump solia menystenir els papers dels seus propis serveis secrets, i preferia les notícies i interpretacions de la cadena ultraconservadora Fox.
Així que les agències d’intel·ligència tenen, a simple vista, un primer objectiu fonamental i necessari: mantenir informades les institucions del país al qual pertanyen. I un segon suplementari, més dubtós, del qual se’n parla ben poc: desinformar els organismes i la societat en general dels adversaris. Per aconseguir el primer propòsit calen equips d’estudiosos que examinin tot allò que es publica o es conversa, és a dir, tot allò que procedeix de fonts d’accés obert (tant de ficció com de no-ficció); agents de camp que obtinguin i esbrinin tot allò que no es publica, és a dir, procedent de fonts reservades o d’accés restringit; experts en criptografia i altres habilitats que intervinguin i controlin les comunicacions relacionades amb aquests afers; i sobretot, analistes que ho contextualitzin, avaluïn i en treguin les conseqüències.
[Obro el primer parèntesi. Els experts coincideixen en admetre que el Centre Nacional d’Intel·ligència espanyol (CNI) no excel·leix en la funció d’avaluar, analitzar i preveure. Persones que han llegit els seus reports, en virtut del càrrec que ostentaven, els consideren (llevat d’excepcions) poc rellevants, pobres i previsibles. Tanco el parèntesi.]
L’activitat d’intercepció de tota mena de missatges inclou la cibervigilància, la intromissió i l’escolta telefònica, i la inspecció aèria i per satèl·lit. Acostumen a ser tasques que estan en el límit de la llei i que sovint la violen. Per aquest motiu, en les democràcies consolidades, són objecte de tota classe de control, judicial, governamental i parlamentari. Així i tot, algunes operacions continuen sent de dubtosa legitimitat. En el cas dels Estats Units, que serveix de model per a moltes agències occidentals, la NSA (Agència de Seguretat Nacional) està especialitzada en allò que s’anomena “intel·ligència de senyals” (dit de forma entenedora: més de mil milions de persones i institucions sotmeses a control telefònic i electrònic a tot el món). La NRO (Oficina Nacional de Reconeixement), per la seva part, opera els satèl·lits i els avions d’observació i espionatge, i n’investiga les dades obtingudes.
[Obro un altre parèntesi. En el cas de la vigilància telefònica i electrònica, el CNI arrossega l’herència cultural de la dictadura (SECED i SIAEM, més tard, CSID), que es desenvolupava sense massa escrúpols legals i sense un control parlamentari digne d’una democràcia moderna. És cert que s’han adquirit tecnologies avançades, que s’ha creat el Centre Criptològic Nacional (CCN), i que es reben ajuts procedents d’altres agències (especialment imatges de satèl·lit), com va succeir en la batalla final contra el terrorisme d’ETA. Però el problema no és la tecnologia, sinó l’ús que se’n fa.
El CESID, i després el CNI (de qui ara depèn el CCN), s’han vist embolicats en mil i una operacions domèstiques, algunes de les quals han acabat en ridícul, com és el cas de les relacionades amb les amants del rei emèrit (Bárbara Rey i Corinna), o el fracàs a trobar les urnes del referèndum de l’1 d’octubre de 2017. L’any 1995, el llavors vicepresident del Govern espanyol, Narcís Serra, i el ministre de Defensa, Julián García Vargas, van haver de dimitir arran de l’escàndol provocat per l’espionatge (aleshores per part del CSID) de diverses personalitats polítiques espanyoles, inclòs el llavors rei Joan Carles. I ara, el CNI s’entreté amb el programa Pegasus, utilitzat com si fos una joguina sofisticada, per a transgredir el dret fonamental a la intimitat dels més alts responsables polítics catalans. I potser espanyols. Tanco parèntesi.]
Escenaris de ficció
Hem dit que el primer objectiu és obtenir informacions, analitzar-ne el contingut, treure’n conclusions i lliurar-les als destinataris. Se’n diu intel·ligència. El segon propòsit consisteix a confondre l’adversari amb la construcció d’escenaris falsos però creïbles. I això s’aconsegueix mitjançant la mentida homologable (presentada com realitat creïble), les mitges veritats, el rumor, el frau, la ficció realista, l’ocultació de fets i l’omissió de dades, la falsificació de documents, la saturació de referències, entre moltes d’altres maniobres. D’això se’n diu desinformar. És una tècnica molt sofisticada que requereix experts en desconstruir la realitat i en crear simulacions i enganys: guionistes, novel·listes, lingüistes i, oh paradoxa, professionals de la informació. Durant la Segona Guerra Mundial, els serveis britànics van utilitzar prestidigitadors.
En conclusió: qualsevol persona mínimament espavilada pot deduir que cal posar en quarantena tot allò que provingui de fonts oficials dels serveis d’intel·ligència. D’entrada, quan fan declaracions públiques, perquè precisament la seva vocació és ocultar i desconcertar. En conseqüència, per a ser útils i eficaces, les maniobres de desinformació requereixen la intermediació d’alguna persona o institució que les atorgui una pàtina de versemblança i rigor. Per exemple: els mitjans de comunicació i els seus periodistes, també una autoritat en la matèria de la qual es parla, un intel·lectual, un parlamentari, un dirigent polític, un tertulià radiofònic o televisiu… El mateix govern. Colin Powell, tot un secretari d’Estat amb George Bush fill, va fer un trist paper quan va defensar davant de l’ONU que Iraq de Saddam Hussein disposava d’armes de destrucció massiva, segons uns informes que li havien proporcionat els serveis d’intel·ligència. Eren falsos.
Reclutar o entabanar professionals d’alt nivell per a la tasca de desinformar és una operació relativament senzilla, sigui per simpatia i afinitat (en diuen patriotisme) o sigui per ignorància. Donald Rumsfeld, secretari de Defensa nord-americà amb Bush, ultraconservador, ho va expressar de forma descarnada: “els periodistes només coneixeu una part molt petita de la realitat”. Algú va dir, crec que amb encert, que la primera víctima de la guerra és la veritat.
[Obro un parèntesi. En el judici contra els dirigents independentistes, els serveis d’informació de la Guàrdia Civil i de la Policia Nacional van construir un escenari deformat, com si hagués consistit en un cop d’estat, amb mobilització d’un cos armat (els Mossos d’Esquadra) i amb ramificacions violentes. La jornada de votació de l’1 d’octubre de 2017 va estar presidida per les accions extremadament agressives de la policia contra la resistència ciutadana pacífica. Però el judici dels responsables polítics va seguir, fil per randa, el guió policial: era un cop d’estat amb trets violents, una autèntica rebel·lió (després sedició). L’argument del cop d’estat s’ha mantingut fins ara mateix, tant per part de la dreta com d’alguns sectors de l’esquerra més espanyolista. Tanco el parèntesi.]
Operacions encobertes
Hi ha una tercera pota, molt novel·lada però poc coneguda pel seu caràcter ultrasecret, que correspon a les “operacions encobertes”, entre les quals s’inclourien diverses iniciatives i intervencions desestabilitzadores, infiltracions, robatoris, creació de grups de falsa bandera i, fins i tot, actes terroristes i execucions selectives (en realitat, assassinats nus i crus). L’antic KGB soviètic, ara FSB (Servei Federal de Seguretat), o el GRU (Departament Central d’Intel·ligència), en són els màxims exponents. Encara que molt poques agències d’espionatge s’escapen d’aquesta labor sinistra. Se’n podrien fer una llarga llista d’exemples. I s’entén que pràcticament sempre es produeixen molt al marge de la llei.
Les novel·les i les pel·lícules del tipus James Bond han deformat i emmascarat aquesta dimensió obscura i oculta dels serveis d’intel·ligència, donant protagonisme a agents aventurers i seductors, herois de cartó pedra, l’objectiu dels quals consisteix a destruir el mal, representat per un país o per un centre de poder cruel i diabòlic. De fet, aquestes accions se solen encomanar a persones i organitzacions privades (mercenaris) que actuen aparentment lluny dels organismes oficials.
I tot i que existeixen assassins professionals que maten dissidents (casos del periodista saudita Jamal Khashoggi o de l’espia dissident rus Aleksandr Litvinenko, entre molts d’altres), en realitat, els agents de camp acostumen a ser persones que passen inadvertides i es confonen en la quotidianitat. Utilitzen la violència com últim recurs. Els russos, com sempre, també en són mestres, desplegant, per exemple, professionals dorments, que se situen en un lloc rellevant, i que només són activats quan el pla d’actuació ho requereix. És la història que explica l’excel·lent sèrie d’espionatge The Americans, basada en un llibre aparentment real de memòries. Un cas paradigmàtic el va constituir el dels components del Cercle (els cinc) de Cambridge, alguns dels quals van aconseguir infiltrar-se en el cor dels serveis secrets britànics. Kim Philby en va ser l’arquetip. Tots ells van servir per a perfilar alguns personatges de ficció tan ben descrits per John le Carré i Graham Greene.
[Parèntesi. En l’àmbit més domèstic, es va detectar la presència de participants singularment violents d’origen sospitós en les manifestacions en contra de la sentència del Procés a Barcelona. Algun mitjà va parlar d’agents camuflats dels serveis secrets. Tots aquells actes incendiaris van servir (i encara serveixen) per a desacreditar el moviment independentista. Fonts oficials del Govern espanyol (i ara oficialment el CNI) van justificar l’ús de Pegasus per la violència desplegada. En una operació especialment confusa i inexplicada, el CNI va mantenir contactes amb Abdelbaky Es Satty, l’organitzador dels atemptats de les Rambles de Barcelona. Tanco parèntesi.]
La fantasia convertida en realitat
Però, insistim, el nucli fonamental dels Serveis d’Intel·ligència està format per aquells agents que recullen la informació i per aquells que l’analitzen. Sense els analistes, qualsevol organització d’aquestes característiques només seria un caòtic dipòsit de dades descontextualitzades, tafaneries i notícies escombraria, aplegades sense ordre ni concert. Així que emissaris de la CIA recorren totes les principals universitats dels Estats Units per a contractar les ments més brillants en cadascuna de les àrees de coneixement. Els seus reports, altament confidencials, seran aquells que arribaran, a primera hora del matí, a mans del president i d’alguns dirigents de molt alt nivell. I a partir dels quals, el poder executiu es basarà per a prendre les seves decisions.
A ningú li passa pel cap que, motu propio, un servei d’intel·ligència ordeni espiar algú rellevant sense que ho sàpiga el Govern i la comissió parlamentària corresponent. I si ho fa, haurien de produir-se cessaments immediats. Fins i tot, al marge de la vulneració de drets fonamentals. En el cas que fos certa la sospita que, cada vegada més, les centrals d’intel·ligència funcionen de forma autònoma, al marge de les institucions democràtiques, caldria posar fre a aquesta deriva abans que es convertís en irreversible.
Hem dit que una de les formes d’obtenir informació consisteix en la intercepció de les comunicacions. Les agències van posar en marxa, des de la seva creació, formes i tècniques molt sofisticades i enginyoses per a escoltar les converses d’interès especial: des de la clàssica invasió de micròfons col·locats en llocs estratègics, la “punxada” de les línies fixes de telèfon, les antenes orientades, el control de les converses mitjançant la reverberació dels vidres de les finestres, l’establiment de cibercafès vigilats a prop dels llocs d’interès (reunions d’alt nivell), la intervenció de la correspondència (ara correu electrònic)… I avui, amb el control de la telefonia convertint el mòbil en una arma en contra del seu propietari.
En un article publicat aquí, a Catalunya Plural, fa un any, amb motiu de l’espionatge mitjançant Pegasus del llavors president de Parlament, Roger Torrent, i del cap de l’oposició a l’Ajuntament de Barcelona, Ernest Maragall, ja definíem i explicàvem què era Pegasus. No insistirem. Sobretot perquè, entre uns i altres, ja s’ha dit pràcticament tot el que es pot saber. Simplement, insistir en el fet que és l’eina més sofisticada, la més desitjada i somniada, posada en mans dels serveis d’intel·ligència: pot controlar i sostraure tota mena de material d’un aparell mòbil, sense que el propietari se n’adoni. Pot entrar-hi, i això és important, informació falsa: llistes apòcrifes de contactes, imatges comprometedores trucades, missatges que mai han existit, declaracions adulterades, fets delictius que mai s’han comès… El somni convertit en realitat.
[Parèntesi. El de Pegasus no és un cas aïllat. La política catalana sempre ha estat un objectiu essencial dels serveis d’intel·ligència espanyol. S’han produït diversos intents d’intromissió en les comunicacions del Govern des dels primers executius de Jordi Pujol als presidents actuals. Fins al punt que, en algun moment, es va encarregar a una empresa israeliana (paradoxes de la vida) la neteja dels sistemes d’escolta. Per cert, es va descobrir que eren força extensos i sofisticats. Durant la jornada de votació de l’1 d’octubre de 2017, els centres de control de circulació de moviments dins del ciberespai entre Madrid i Barcelona van detectar un moviment d’activitat d’intromissió inusitadament elevat. Tothom estava en estat d’alerta. Tothom era sotmès a vigilància. Tanco parèntesi.]
Però Pegasus introdueix o reforça alguns elements també molt preocupants, perquè converteix moltes activitats d’espionatge en fonamentalment il·legals, encara que d’origen hagin estat avalades per un jutge. El simple rastreig, mitjançant intervenció telefònica, de potencials delinqüents pot afectar, de rebot, el dret a la intimitat de persones que no tenen res a veure amb el món de l’espionatge ni de la delinqüència, però que han connectat amb l’individu objecte de vigilància. Les agències addueixen que es tracta d’un subproducte inevitable de la recollida de comunicacions. Víctimes col·laterals. D’aquesta manera, els serveis d’intel·ligència estan elaborant una base de dades (big data) que te tendència a incloure tots els ciutadans. Un poder sense precedents.
Els serveis d’intel·ligència a debat
Aquesta capacitat d’espiar integralment qualsevol persona sense que l’afectat se n’assabenti, y construir amb les informacions obtingudes una immensa base de dades, està originant diversos debats jurídics, perquè xoca directament amb els drets fonamentals individuals i col·lectius. I posa en greu perill la mateixa democràcia. És per aquest motiu que les centrals d’intel·ligència addueixen que només fan espionatge exterior. Mai interior, llevat de terrorisme i tràfic de drogues i persones. Mai entre països amics. I és, una altra vegada, mentida. La exprimera ministra alemanya, Angela Merkel, va ser víctima, entre molts altres dirigents, de la vigilància des de la NSA nord-americana. El CESIT i després el CNI s’han fet un fart d’espiar ciutadans espanyols.
¿S’està arribant a un punt de no retorn? ¿A un carreró sense sortida? Les revelacions d’Edward Snowden, un antic analista tecnològic dels serveis d’intel·ligència nord-americans, van demostrar, en el seu moment, que l’espionatge electrònic era molt més intrusiu del que molts havien sospitat. I va cridar l’atenció sobre l’acumulació de dades sobre persones i institucions sense control. El van acusar de transgredir el codi de conducta dels serveis secrets. Perseguit pels aparells de l’Estat, es va refugiar a Moscou. No va ser la millor decisió.
Però les denuncies i apreciacions de Snowden, molt documentades, han aconseguit obrir el debat. I en les democràcies més consolidades comença a quallar la idea que cal canviar les regles de joc. Cal aturar la tendència al poder omnímode de les agències d’espionatge. ¿Qui i com ha de controlar els serveis d’intel·ligència? ¿Quina informació es pot interceptar? ¿On hauria d’estar guardada? ¿Durant quant temps? ¿Qui n’hauria de tenir accés? Aquestes qüestions van directes al cor de la relació entre l’Estat i el ciutadà.
Sembla que s’inicia una era de reflexió sobre l’activitat d’intel·ligència. Però aquesta no és la música que s’escolta des del CNI, ni des del ministeri de Defensa espanyol, ni des de la Moncloa. Tots ells enrocats en els velles mentides i retòrica buida de sempre. Molta gent de les altes esferes espanyoles una mica informada sabia que el CNI havia comprat Pegasus, probablement des del 2015, i que havia espiat polítics independentistes, màxims representants de la Generalitat i del Parlament de Catalunya, inclòs el seu president Roger Torrent. En un principi, es va respondre no a tot. El PSOE va vetar una comissió parlamentària. Margarita Robles, ministra de Defensa, va dir (referint-se al CNI) que els ciutadans s’han de sentir orgullosos d’Espanya com estat democràtic de dret.
Els experts pensen que s’ha de treballar per a recuperar la confiança ciutadana. L’antiga combinació de secretisme absolut i ignorància pública ja no té sentit. L’activitat d’intel·ligència necessita un consens públic per a legitimar el seu treball (sovint, com s’ha vist, il·legal o il·legítim), i especialment aquelles operacions que poden envair la privacitat dels seus propis ciutadans. La paraula clau és control democràtic.
Catalunya Plural, 2024 
