Entre València i Mallorca un carrer ha resistit totes les modificacions del Camp de l’Arpa suscitades per l’imperialisme de l’Eixample, fins a condensar el tarannà original d’aquesta zona de Barcelona malgrat aquest interminable maltractament històric, doncs el carrer de Bassols perdé la seva condició de passatge al nomenclàtor malgrat la seva morfologia, i fins i tot si m’apuren malgrat el seu recent abelliment, fidel mostra de l’homologació estètica de les travessies de la ciutat comtal.
El seu nom es deu, sense confondre’l amb el controvertit General Bassols del vei Clot, a Ignasi Bassols de Foxà, cavaller de la real mestrança de València, resident al número 5 del carrer dels Arcs, avui integrat al Cercle de Belles Arts, i marit de Joaquima de Cabanes, hereva del Manso Oller, junt als molins de les rodalies, amb la seva traça tan sols apreciant-se a l’actualitat a l’inigualable carrer de l’Arc de Sant Sever.
Passejo gairebé cada dia pel Camp de l’Arpa; poc després de la confluència de Bassols amb Rogent sempre m’ha intrigat un limbe entre dos edificis, a les meves elucubracions la prova de com el torrent de Bogatell circulava per aquest punt, quelcom confirmat a un mapa de 1891, on poc verificar-se el curs del mateix fins a prosseguir per la Sèquia Comtal.
Bassols té una altra característica única, la de configurar el seu recorregut des de Rogent per a connectar-se amb dues vies tant significatives com Xifré i Independència. A la seva cantonada amb la primera estigué fins a la fi dels anys seixanta el Saló Café de Maria Griñó, rebatejat des de 1910 com a Condal, un cine de barri amb sòl de fusta i el so del seu projector expandint-se pels alentorns.
La història d’aquest passatge, des d’aquí comminem a l’Ajuntament a recuperar aquest genuí passat, té varis esglaons de rellevància Al planisferi de 1891 la seva extensió tans sols arriba fins a l’incipient Xifré. Aquesta lentitud a construir als solars produí diverses queixes perquè molts aprofitaven els buits per a llençar la brossa o animals morts. Les reivindicacions de millora no foren ateses fins 1908, quan l’enlluernat públic començà a aclarir el paratge de gents, tal com apunten els diaris, de malviure, si bé el 1921 la Gaseta Municipal ordena José Tintó a enderrocar tres barraques de la seva propietat al número 14, on un xic després s’erigí una caseta de planta annexa a la finca de Ramon Caymel, de 1928, amb la seva façana rehabilitada no fa gaire, pervertida malgrat l’encert de l’operació.
Les diferents capes de Bassols, la seva escassa unitat edilicia, el converteixen en molt interessant des d’una vessant arquitectònica. Entre els autors dels immobles, com no podia ser de cap altra manera, hi figura Ramon Ribera Rodríguez, un clàssic bàsic del Clot i el Camp de l’Arpa, mig amagat, tal com correspon a la seva condició de secundari sense cap tipus de repercussió mediàtica.
Entre les joies de Bassol cal remarcar un passatge intern, ocult pels ulls aliens a qualsevol curiositat. Quan es camina s’ha de mimar tot, més allò petit, amb parsimònia per a detectar tots els seus matisos, com aquest, complement d’altres parles, com una a la cruïlla del costat muntanya de Rogent, relluent per la seva façana bicroma.
No obstant, una efemèride 1933 capitalitzarà la nostra senda d’avui, sobretot pel seu valor per a sintetitzar aquells tensos mesos de la Segona República, quan a l’Estat els anarquistes eren l’enemic públic número 1 després de la insurrecció revolucionaria del Baix Llobregat de 1932 i el tràgic desenllaç dels successos de Casas Viejas el gener de 1933, més resolutiu per exhibir les típiques contradiccions d’un poder d’esquerres en l’ús de la violència.
El 14 de juny de 1933 uns guàrdies d’assalt es personaren a la porta del número 8 del passatge de Bassols amb la intenció de verificar si donaven amb un delinqüent en busca i captura per haver protagonitzat nombrosos atracaments a la capital catalana. Les forces de l’ordre revisaren el local, no sense alertar-se per la presència de més de doscents sindicalistes de la CNT i la FAI. La gota que vessà el got aparegué quan un dels homes volgué escapar-se per una sortida del darrera, alarmant-se el caporal Antoni Córdoba, contra qui disparà el sospitós, matant-lo després d’impactar tres trets al seu cos. El guàrdia d’assalt, enterrat amb honors, tenia vint-i-nou anys i deixava dona i dos fills, residents a Màlaga tot esperant poder traslladar-se junt al malaurat amb el somni de tenir més oportunitats que a la seva terra natal.
La fuga de l’àcrata cap a un hort de la vora desfermà el pànic al pasatge, engegant-se un tiroteig amb la mala sort de causar una víctima innocent, el nen de tres anys Jose Marí Salvador, veí del 26 el carrer de Rogent.
La por i la indignació s’instal·laren entre la població, no des de la condemna a les desenes de detinguts, dels quals trenta acabaren entre reixes, sino per l’adéu del petit i la contundència de l’autoritat, amb protestes a comissaria de moltes dones de la barriada.
El desembre de 1933 la policia reincidí al 8 de Bassols, repetint-se l’anar i venir de les bales, aquest cop sense danys majors. Tres setmanes abans s’havien celebrat les eleccions generals, amb victòria de la CEDA, brusc viratge pels anhels d’una República de caire progressista.
L’epíleg tingué lloc per partida doble al llarg de la tardor de 1934. El setembre d’aquell any la policia detingué a uns individus que recaptaven fons pels sindicats al bar Zaragoza del passatge. Un mes més tard, els anarquistes desenvoluparen una acció simultània a varis locals clausurats per a trencar els seus precintes i recuperar allò perdut, arruïnant-se els seus plans per la ràpida intervenció dels seus oponents, consolant-se amb la pírrica victòria d’haver escrit als murs lemes favorables a la CNT i la FAI. Mancaven menys de dos anys per a la guerra, quan, quelcom massa poc recordat a l’imaginari barceloní, els anarquistes aturaren el cop feixista de 19 de juliol i compartiren el poder amb els partits republicans al comitè de milícies, preludi dels fets de maig de 1937, exemple suprem de com perdre un conflicte per l’eterna desunió de les esquerres.
Catalunya Plural, 2024 
