Amb els càrrecs assignats de casa i, sobretot, a causa de la inexistència d’una candidatura alternativa a la del tàndem Borràs – Turull, la trobada d’Argeles tindrà, més aviat, un caràcter simbòlic. Enrere queden els temps de les primàries, el mecanisme que va estar en boca de tants polítics com a la gran eina democràtica – regeneradora que, a poc a poc, ha estat abandonada en honor de la sempiterna pulsió controladora dels partits. Així doncs, Borràs i Turull seran els encarregats d’abanderar aquesta nova màquina de guerra que s’intenta alçar, de nou, sobre les runes de Convergència i Unió.
La nova direcció té molta feina per fer. El darrer baròmetre del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió) publicat el mes d’abril els situava com a tercera força en intenció de vot. Només un 6,6% de les persones enquestades asseguraven que votarien Junts per Catalunya, la dada més baixa de la història del partit. El PSC (11,4%) gairebé els duplicaria en intenció de vot, mentre que ERC gairebé els triplicaria (17,5%).
Al pacte el qual han arribat ambdós líders ha estat presentat com una treva entre els dos blocs, una mena de síntesi superadora de la dialèctica que dividia el partit entre pragmàtics liberals i independentistes hiperventilats. Però es tracta d’una pau tensa i fràgil que pot acabar esclatant pels aires més aviat que d’hora. Durant la dècada dels anys seixanta als Estats Units, el moviment contracultural i antimilitarista va popularitzar el càntic “Fem l’amor i no la guerra”. L’amor, i no la pau, es presentava com el veritable antagonista de la guerra. I té sentit: sovint la pau és només un estat d’espera entre dos conflictes que sorgeix de la incapacitat d’un dels bàndols d’acabar amb l’altre bàndol.
Ara bé, per molt que la situació formal sigui la d’un cert empat tècnic entre Borràs i Turull, la presidenta del parlament va un passet per davant en aquesta particular carrera cap al Poder. A banda d’ostentar la presidència del partit i d’ocupar el càrrec institucional més elevat dins la seva organització política, Borràs s’ha assegurat la presència de persones claus dins de l’executiva com per exemple David Torrents, qui serà el secretari d’organització del partit.
Borràs, però, s’enfronta a dos problemes importants que li poden impedir perdurar en el càrrec. Per començar, té una causa oberta al TSJC per un presumpte cas corrupció de quan estava al capdavant de l’Institut de Lletres Catalanes, segons el qual hauria fraccionat contractes públics per a beneficar a tercers propers a l’actual presidenta del parlament. Una sentència condemnatòria podria inhabilitar-la i acabar d’un dia per l’altra amb la seva carrera cap al palau de la Generalitat.
La segona dificultat que té Borràs és que el discurs hiperventilat, a Catalunya, està demodé. En alguns casos la ràbia ha deixat pas al pragmatisme; en d’altres, a l’apatia. Però si Borràs no ha arrasat amb la línia pragmàtica – liberal de Jordi Turull (més proper als plantejaments clàssics de la Convergència d’on ell prové) és perquè aquest discurs, que clama la legitimitat dels resultats de l’1-O i que superposa l’agenda independentista a l’agenda programàtica, ja fa temps que fa bola a la gola i que costa tragar. El discurs hiperventilat és encara al capdavant de Junts per Catalunya, però ho fa de manera virtual, fantasmagòrica, com un miratge que es va desfent en la llunyania. És difícil, veient l’escenari, que Borràs – Turull aconsegueixin aglutinar l’espai posconvergent i refundin “la casa gran del catalanisme”. Més aviat el contrari: l’incendi encara perdura.
Catalunya Plural, 2024 
