D’acord, ja que anem a parlar de regles, d’avortaments, de drets fonamentals i de baixes, i de l’ IVA en els productes d’higiene íntima. Sense embuts, pel fet que tampoc en tenen gens els senyoros que aquests dies s´han manifestat en contra com ja va sent un clàssic sobre els temes aliens, però que sembla que tenen una gran afectació en la resta dels seus privilegis.
D’entrada: No, les regles a mi mai m´han fet mal, ni m´han incapacitat. Soc d´aquelles persones odioses que amb un tampó al dia va tirant, i sovint se l’ha d’estirar tot ressec i que pot fer free blooding sense ser “massa de la corda”, que ha tingut la regla des de fa ja moltíssims anys, sense massa impacte en el seu dia a dia.
En resum, que el preu dels productes d’higiene íntima i el seu IVA corresponent, no tenen massa efecte en la meva precària economia.
No faig servir la copa perquè he hagut de passar per quiròfan quatre cops, i tinc els baixos delicadíssims. Un dels motius, i no me n’amago, perquè vaig pringar amb el papil·loma, que em va fer créixer cèl·lules malignes a la velocitat d’un jet ultrasònic, mentre que al portador, no li va suposar res més que un esternut, i si és que el va fer, que sincerament ho dubto.
M‘aturo un momentet aquí, que acabo de recordar una cosa. El tema de la vacuna del papil·loma, Verge Santa, i el seu debat posterior.
Tinc 44 anys i vaig descobrir fa dos dies que n’hi havia una per als homes. Hi havia certa polèmica que no vaig acabar d’entendre gens (i segons com, millor), sobre si era correcte que se la posessin els homes heteros, i vaig saber també de la “trampeta” de fer-se passar per homosexual per a poder accedir-hi; cosa que em fa estar òbviament al costat de qualsevol que vulgui posar-se-la, i més si és gratuïtament, més que res, perquè a mi em va costar una pasta gansa, i recordo que eren unes quantes dosis; ves a Andorra que és més barata, em delataven: posa-te-la entre operació i operació que millora molt més l’èxit de la cura, m’aconsellaven.
Em vaig arruïnar literalment. El terror que vaig viure, ni el comento.
A la persona portadora, NO LI VAN DIR NI FER RES DE RES.
Espereu, que agafo aire. M´acabo de sulfurar una micona, però ja està, ja està, tot bé.
Tanmateix, tot i el que deia abans, es veu que tinc una síndrome premenstrual raríssim, el nom del qual no recordo mai, i que em van comentar un dia a consulta, així, com de passada, que em fa perdre la força de mans, cames i peus, fins al punt que no puc ni escriure un whatsapp per telèfon, i camino fent ziga-zagues, com si anés una mica piripi, sense massa equilibri, i que em provoca a vegades una migranya brutalíssima, amb pèrdua de visió a l´ull dret.
Amb totes aquestes, m’hi he acostumat a conviure-hi. De fet, tret de causa major, no tendeixo ni a explicar-ho gaire.
Més coses… Ah, sí, el tercer tema: he viscut l’experiència de l’avortament. A més en una solitud absoluta, però amb la certesa que era el millor per tothom, i que en tot cas, només em pertocava a mi de decidir-ho.
Segueixo. Amb tot això…No, no he agafat mai la baixa i he seguit treballant. Ni per migranyes, síndromes estranys, ni avortaments, ni intervencions corre-corre-que-hi–ha-pressa.
I per primer cop, en tot aquest temps, m‘avergonyeixo de mi mateixa, i de no haver-ho fet en el seu moment. Perquè amb tot aquest escenari i debat que han generat darrerament aquests tres temes (entre d’altres), m’adono que no ho he fet en el moment que ho vivia perquè pensava que eren coses meves, i que no calia explicar “perquè total la Pous fa riure i no explica massa desgràcies tret de quan ja són una anècdota”, perquè no estava segura de si algú ho entendria, perquè la feina no espera i l’endemà serà pitjor, perquè, perquè, perquè…
Sincerament? Ho accepto. He estat una mica imbècil, i he normalitzat tantíssim conviure amb aquestes coses, que sense adonar-me’n, per una banda, faig piulades reivindicant tots els nostres drets, però en realitat no havia agafat consciència que me’ls havia negat a mi mateixa.
I això és així. Ho accepto i en faig autocrítica.
I el que em sap més greu és que aquesta actitud meva és precisament la que potser no ha ajudat en el seu moment a alguna companya que hagi viscut el mateix.
I ara em fa ràbia. Una ràbia immensa.
I tot i que sé del cert que el problema és estructural i sistèmic, i que és precisament aquesta culpa que sento, la que sentim moltíssimes cada dia en tot el que fem o no fem, en realitat també és una trampa, ja no em dona la gana de col·laborar-hi gens com a mínim en aquests temes, mai més.
Per tant, tant si tinc o no tinc, tant si vull explicar o no explicar el que em passa, prou ja, una merda que aguantarem les crítiques dels matxirulos.
No, si no et trobes bé pel que sigui no hi has d’anar a treballar.
No, no tinc per què gastar i pagar més que algú altre que no usa el que qui sigui necessita cada mes perquè no té la regla.
No, no he de renunciar ni debatre amb ningú el dret a decidir sobre el que faig amb el meu propi cos.
No, no he estat el millor exemple.
I QUÈ?
Tant es val si em passa a mi o no, o si jo ho he fet o no, o si ho he viscut o no.
Ni un pas enrere.
Dret a tots els permisos que calguin en cas d´incapacitació per regla o el que sigui.
Dret a avortar.
Dret a no haver de pagar una morterada per una compresa o el que sigui que utilitzem cada mes.
Dret a reclamar que es vacuni d’una fucking vegada tothom i no hàgim de passar per quiròfan.
Dret a dir que no penso debatre absolutament res amb qui no reconegui aquests drets.
I fins aquí la meva xapa, per si algú li interessa o li serveix.
Catalunya Plural, 2024 
