Una altra Roma a Pasolini

A una cantonada just al costat de Via Giulia llegeixo una pintada on es demana respecte pel mestre Pasolini. Vaig tornar fa poc a Roma després de molts anys  amb la intenció de recórrer les passes de l’intel·lectual italià, si bé hi ha moltes ciutats a l’eterna i les meves caminades no són les habituals perquè ja l’havia viscut amb molta intensitat durant gairebé una dècada.

De totes maneres, el meu quadern de navegació anava tenyit de vermell a la recerca de diversos punts pasolinians. El primer d’ells era l’Idroscalo d’Ostia, el fatal descampat del misteriós assassinat succeït la nit de l’1 al 2 de novembre de 1975 quan, segons la versió oficial, l’adolescent de perifèria Pino Pelosi acabà amb la vida de l’escriptor i cineasta després de negar-se a certs favors sexuals.

El lloc es pot llegir des de diversos matisos, amb dos com a essència. El primer recorre l’imaginari fins a crear una suggestió, idònia tot topant amb la realitat, doncs quan viatgem sempre esperem trobar quelcom que sempre acaba revelant-se distint La segona, i mai hi ha dues sense tres, s’encadena amb l’anterior des de imatges i lectures.

La darrer, no cal dir-ho, és anar per a teixir una impressió personal com a colofó a tots aquests matisos. Era la meva segona peregrinació després de la de l’estiu de 2006, quan vaig poder adonar-me de la transformació d’aquests matolls a tocar del mar d’Ostia, alterats amb motiu del trentè aniversari del martiri en una espècie de parc asèptic, encara força àrid, més encara pel juliol i la famosa canícula romana.

Recordo com era dissabte. Vaig pujar a un míser tren a Porta San Paolo, just davant de la tomba piramidal de Gai Cesti. Ara els vagons s’han sofisticat. Aleshores les persones miraven l’horitzó, ara el maleit mòbil. Aquell estiu vaig anar a l’Idroscalo a peu, pel voral de carreteres en pèssim estat, llaunes petrificades, fòssils de la contemporaneïtat fosos amb la natura i un context d’abandó propi de polígon, gairebé fins a desaparèixer les vivendes autoconstruïdes i romandre com a far de la nostra meta una fortalesa, Tor San Michele, projectada per Michelangelo.

Aquesta mola genera extraordinàries panoràmiques i distreu del tram final envers l’Idroscalo, una base d’hidroavions. El matí de la troballa del cos de Pier Paolo Pasolini defineix la seva funció a mitjans dels anys setanta en aquest marge del marge romà. Una família anava a passar el dia de festa mentre alguns nois despertaven amb la il·lusió de jugar un partit de futbol. La mort, la premsa i les nefastes recerques policials arruinaren els seus plans.

Quan arribo a la seva reixa tinc un instant d’ensurt, doncs sembla tancada. Llegeixo un cartell, obro la fràgil cadena i penetro a l’interior, i aquí ja hi ha una perversió per desnaturalitzar des d’una acotació tot l’espai, verdíssim, a vessar de vitalitat, sense rastre de la sorreta d’aquell juliol de 2006, quan sobrevivia una dosi d’hostilitat per a remembrar l’horror.

Allò commemoratiu segueix idèntic, amb pedres miliars postmodernes ornades amb versos i sentències pasolinianes, així com rectangles al llarg de tot quest fals camp amb informació sobre la polièdrica producció del difunt.

La cirereta és un monument absurd a una rotonda sense cotxes ni una sola ànima, excepte servidor, dins d’un silenci acaronat pel vent, més conscient al no mourem, no com el 15 de març de l’any 2000 al Fòrum Romà, quan un guàrdia em despertà d’un encanteri, sol al recinte la tarda dels Idus de Març.

A l’Idroscalo aquesta limitació d’allò assilvestrat, la seva ressignificació, pot trencar-se en un angle mig amagat on resulta senzill sortejar una barrera i endinsar-se a un camp de blat, impotent per a ressuscitar amb precisió flashos d’aquella mitjanit de 1975, cada cop més decantada envers un assassinat ritual perpetrat per l’extrema dreta amb l’objectiu de lliurar-se d’una molèstia amb columna als diaris i ressonància internacional.

Quan surto, coincideixo amb un romagnolo disposat a venerar al profeta laic. Aprofito i li demano una foto. El deixo com a emperador de l’Idroscalo i de retorn envio un missatge de veu a Miguel Dalmau, autor d’una biografia de Pasolini guardonada amb el Premi Comillas i publicada a Tusquets. Li manifesto no haver sentit gel ni mal pell, potser per l’homologació només esquinçada per les estacions i les seves mutacions d’abundància i cromatisme. Al cap d’un segon em truca la Piera, una dona increïble de seixanta anys, catòlica, comunista i antiga productora de la RAI. Quedem per a dinar diumenge. Com el restaurant és a Prati tafanejaré la missa del Papa Francesc i després m’aproparé.

Pigneto

Torno a Roma. S’insinua la tarda de divendres. El dissabte tindré meva jornada de passeig heroic des de la previsió d’un diumenge reposat entre el Sant Pare i el dinar. A migdia rebo un Whatsapp de Piera. Cancel·la il pranzo a causa d’una diabòlica migranya. Dono un gir a la situació i des del Vaticà, l’home anhelat és de viatge a Malta, creuo el Ponte Sant’Angelo, histèric de selfies, i després de deixar enrere el Palau de Justícia m’endinso al centre històric cap a Piazza del Popolo, on sense voler dono amb una nova traça de pasoliniana pel combat entre cafès d’intelectuals, literats i cineastes, entre el Canova i el Rosati, de Calvino a Fellini, de Moravia a Elsa Morante.

Pujo cap a Villa Borghese, em concedeixo el luxe de transitar sol per via Veneto i a Barberini, una cruïlla, opto per una pausa a Termini abans d’agafar el tramvia cap el Pigneto, quelcom pensat pel dilluns a primera hora, però millor així per no anar amb tanta pressa i amb la maleta a l’aeroport.

Aquest barri fou escenari de l’Òpera Prima de Pier Paolo Pasolini al setè art, Accattone, o l’intent de redempció d’un proxeneta en lladre. La seva frontera és desoladora, amb un viaducte urbà gairebé com a vestigi arqueològic de pensar les ciutats només pels cotxes, quelcom esmenat a Roma, on carrers com la via dei Fori Imperiali, són peatonals més aviat per l’empoderament ciutadà, com també es dóna a força barris de París.

En aquest límit amb el Pigneto encara ressona l’eco d’aquella delinqüència menor, desgraciada, analfabeta i orgullosa de no treballar des de premisses normatives. Uns nois em diuen alguna cosa, els hi dic grazie perquè no me’n fio i m’introdueixo a la via central, la del Pigneto, un museu a l’aire lliure d’art urbà, amb una arbrada ben primaveral i un sense fi de terrasses amb personatges extrets d’un manual hipster amb les pàgines groguenques, tot massa de postal autocomplaent, excepte l’Street Art.

La mescla de gentrificació i un deix de resistència casen bé si ens posem frívols. A més a més aquesta revitalització és més aviat relativa a d’altres marges romans, i en aquest sentit la via del Pigneto és un oasi degut als murals com a reclam d’una cultura molt d’Instagram.

A l’altre extrem del barri, no gaire lluny d’on Anna Magnani cridava a Francesco a una escena de Roma Città Aperta, travesso un pont de ferro damunt les vies del tren i arribo a la via Fanfulla da Lodi, clímax de l’Street Art dedicat a Pier Paolo Pasolini. Aquest carrer fou un dels epicentres del rodatge d’Accattone. Recomano veure-la i comparar el before and after des de múltiples angles. El poeta, qui segons Bernardo Bertolucci reinventà el cinema, vol escapar somrient d’una finestra. Ens saluda content, amb ulls inquisidors a un mur adjacent, harmonitzant-se la pupil·la adjacent amb la alegria vermella d’avall.

Si avancem un xic mes i ens girem, en tot itinerari és impossible conformar-se amb una sola perspectiva, podrem admirar l’ull pasolinià de Maupal, acompassat per la María jove de Mr. Klevra, que dóna color al blanc i negre de l’Evangeli segons Sant Mateu.

A la cruïlla de Fanfulla da Lodi amb la via Braccio da Montone han reobert el Necci, bar dels dròpols d’Accattone, molt pròsper des de la seva fundació el 1924 per haver nascut sense competència ni veïnat Ha transcorregut gairebé un segle i el seu racó condensa tot allò tel·lúric dels alentorns, com si fos un imant. Quelcom similar ocrorre amb un bar de la Clota, un suburbi barceloní encara pur amb única església on la missa la canten els parroquians a les terrasses.

L’Idroscalo és, des d’una vessant geogràfica, una antípoda del pigneto. Un nexo gens focalitzat, el centre de gravetat permanent d’aquesta singladura, es situaria a Campo de’Fiori, amb l’estàtua de Giordano Bruno, cremat per heretge el febrer de 1600 per ordre de Climent VIII.

El peu de la seva estàtua és, des de fa dècades, un clàssic del beure a l’aire lliure les nits romanes, amb alguns matins com a simple espectadora del mercat. Aquesta popular plaça fou el marc pel discurs d’Alberto Moravia durant el funeral de Pasolini, clau per a entendre com la seva estela s’engrandeix amb el pas del temps, quelcom insòlit a d’altres latituds. Moravia, íntim d’aquest home del Renaixement, el defensà com a poeta civil, amb incidència a la societat, fent-ho des del sistema per a denunciar els seus excessos. Pronunciar aquestes paraules enganxat a Giordano Bruno ens demostra com la bellesa fàcil té, si ens preocupem pels detalls, molts més significats més enllà de la típica postaleta.