Són molt poques les comunitats de veïns que no convisquin amb un gos a la seva comunitat. I són moltes les comunitats que a cada replà de l’escala hi viu una família multiespècie. Alguns estudis ens indiquen que un alt percentatge dels “millenians” han decidit trencar el motlle de la família tradicional i han volgut que un gos ocupi aquest lloc de la criança i de les cures. Aquesta realitat ha obligat els que dissenyen l’espai públic a entendre aquesta nova situació i en cada actuació hi pensen. Això ens compromet encara més a exercir una tinença responsable als qui hi convivim, ens obliga a redoblar els esforços canviant alguns hàbits. Per exemple, evitar que el pipi de Laica sigui sobre un fanal on pot rovellar en menys d’un any. Que les bosses amb femta de Ron no acabin en una paperera abarrotada, sinó en un contenidor. Que el petit parterre del nostre carrer amb floretes de colors, millor que no ho trepitgi ningú, la Nina tampoc. Que quan la Lua i en Tom s’embranquin en una cursa pel parc, s’eviti que ho facin en un lloc de pas de persones grans a qui els poden fer perdre l’equilibri. Que pensem en aquests nusos de biodiversitat en què s’estan convertint els nostres parcs i jardins, a la flora i fauna silvestre que ens mostren de forma perceptible el grau de bona salut de la nostra ciutat.
Per la seva banda, la ciutat també ha de respectar els gossos, atendre’n les necessitats. A cada districte de Barcelona ja hi ha espais de més de 700 m² perquè els gossos puguin fer el que més els agrada, a més d’envair el sofà, conviure amb altres gossos i comunicar-s’hi. Aquests drets, guanyats dia a dia, ens han d’enorgullir com a barcelonins i barcelonines. Però això no ha estat un regal, és fruit de la vitalitat de la participació de les organitzacions en defensa de la protecció dels animals al Consell municipal. Aquest any s’han complert 25 anys de la constitució. Un quart de segle barallant cadascuna de les conquestes en protecció i drets dels animals. Un Consell que ret comptes i que ha exigit als diferents governs que ha tingut la ciutat aquesta altra mirada, l’animalista, que cada dia és més present, també a l’administració municipal. Una ordenança municipal pionera n’és la mostra.
L’accés dels gossos a metro i tramvia, la platja exclusiva per a ells, les actuacions contra el maltractament i els controls per evitar el frau a botigues i anuncis a plataformes. Petites i grans actuacions que són el millor indicador per reconèixer que Barcelona s’esforça per ser una ciutat amiga dels animals, de tots els animals. Una tasca que no és gens fàcil i desperta reticència; com amb tots els nouvinguts a la ciutat, hi ha qui no entén aquests canvis que es produeixen al nostre entorn perquè capiguem tots. Són aquells que volen aturar les agulles del rellotge i que la ciutat no muti per res del món. Mentre que a altres ciutats es rega amb diners públics l’expressió més cruel de la tortura animal, com és la tauromàquia, a Barcelona es tanca un dofinari i es redueix la població de coloms amb mètodes innovadors i ètics.
Als nostres gossos els cuidem, els estimem, els alimentem i sobretot no els abandonem. Tot i això, sabem que al Centre d’Acollida de Barcelona hi ha “els invisibles” que esperen una segona oportunitat. Les xifres d’abandó a Barcelona es van reduint, un 44% en els darrers 4 anys, però encara existeix i una ciutat amiga dels animals s’ha de proposar acabar amb l’abandó. Aquest és el repte compartit de la ciutadania, cada cop més sensible al benestar animal i de les administracions, a les quals hem de continuar exigint polítiques públiques d’acord amb aquesta premissa.
Catalunya Plural, 2024 
