“Al Pakistan, t’has d’enamorar després de casar-te amb qui acordi el pare o l’oncle, només llavors pots començar a estimar una altra persona”. Així resumeix la Huma Jamshed la cultura patriarcal del seu país d’origen en el qual sovint les noces són concertades entre les famílies, sense comptar amb l’opinió de les dones. “No els agrada que una dona sigui agradable, la dona ha de ser invisible, ha de ser maca, però només a casa. No els agrada que les dones tinguin veu, com jo. Jo soc propietària del meu cos. Si dius això al Pakistan et consideren una prostituta, però a mi no em fa vergonya dir que soc propietària del meu cos. Soc una dona autosuficient i feliç”.
La Huma Jamshed és fundadora de l’Associació Cultural Educativa i Social Operativa de dones Pakistaneses (ACESOP), que va néixer el 2005 en el barri del Raval de Barcelona amb l’objectiu de facilitar la integració de dones del Pakistan a Catalunya. L’entitat ofereix assessoria jurídica en casos de violència de gènere, divorci i matrimonis concertats, així com cursos de català i castellà, serveis d’orientació i tallers diversos, com d’informàtica, costura o cuina.
L’ACESOP ha condemnat aquest dijous l’assassinat de les dues germanes de Terrassa el 20 de maig al poble de Mouza Nothia, a la província de Panjab (Pakistan), per diversos membres de la seva família per voler divorciar-se dels marits amb qui van ser obligades a casar-se. “Avui hem denunciat la cultura patriarcal. No volem que la nostra fortuna la decideixin els nostres pares, oncles, avis o la nostra família. Volem viure una vida lliure”, explica la Huma al costat d’una foto de les dues víctimes.
Segons les investigacions, Arooj Abbas, de 21 anys, i Aneesa Abbas, de 24, que residien a la ciutat catalana, haurien estat obligades a casar-se fa un any amb dos cosins seus. Posteriorment, la seva mare, Azra Bibi, es va desplaçar al Pakistan per cuidar un dels seus fills menors. Una vegada allà, la família hauria comunicat a les dues germanes que la seva mare es trobava molt malament de salut, per la qual cosa l’Arooj i l’Aneesa van anar a visitar-la, sense saber que les estaven enganyant.
L’Arooj i l’Aneesa haurien estat pressionades per emportar-se els seus marits a Espanya i aquestes, en negar-se i demanar el divorci, van ser torturades fins a la mort en mans dels seus familiars. Hi ha sis detinguts: dos germans de les víctimes, dos oncles i dos cosins, que al·leguen que es va tractar d’un “crim d’honor”. Aquest tipus d’assassinat està estès en alguns països del sud d’Àsia i Orient Mitjà i pressuposa que els homes de la família poden agredir els qui l’hagin deshonrada pel seu comportament sexual, com pot ser tenir una relació extramatrimonial, tenir una parella que la família no aprova, ser homosexual o vestir de manera inapropiada.
“Els crims d’honor existeixen”, lamenta la Huma. “Depèn de la família. Si la dona diu que no vol casar-se per obligació, potser la mare o alguna persona de la família li dona suport. Però si la dona té un amant, li fan fotos i ella confessa que és cert, la maten segur. No rebrà cap ajuda. És que, al Pakistan, enamorar-se està molt mal vist”. En l’actualitat, la pràctica dels crims d’honor està prohibida al Pakistan i comporta pena de mort, però des de l’ACESOP denuncien que continua realitzant-se i que sovint queda impune.
Els crims d’honor són considerats com una greu violació dels drets humans per diversos organismes internacionals, com el Consell del Conveni d’Europa, que en el seu article 42 els considera “justificacions inacceptables”, o l’Oficina de Nacions Unides contra la Droga i el Delicte, que els defineix com “una de les formes més antigues de la història de la violència basada en el gènere”. Segons Human Rights Watch, un mínim de 1.000 dones són assassinades cada any al Pakistan.
El divorci, missió impossible
Una altra dificultat de les dones pakistaneses és posar fi al seu matrimoni, com pretenien l’Arooj i l’Aneesa. “El divorci està mal vist, no és fàcil aconseguir-lo. La teva pròpia família no et dona suport, estàs sola i els advocats et cobren honoraris, però et deixen plantada. El problema més gros és que els lleven la documentació, el passaport, i no poden sortir”.
La situació de moltes joves pakistaneses quan arriben a països com Espanya, continua sent complicada. “Quan una noia ve aquí, estudia aquí, s’occidentalitza i coneix els seus drets, no accepta que l’obliguin a alguna cosa en contra de la seva voluntat, i aquí comencen les agressions i les prohibicions. Llavors, els líders de la comunitat ajuden el pare a controlar les seves filles. Per exemple, poden fer fotos a una noia passejant pel carrer amb un noi, envien les fotos, i avisen que han vist així la seva filla”.
Poques s’atreveixen a denunciar
La Huma Jamshed assegura que cada dia li arriben notícies d’aquest tipus. Coneix nombroses situacions de dones que arriben a l’entitat plorant i a la recerca d’ajuda, però molt difícilment s’atreveixen a denunciar els seus familiars. Davant un cas així, el primer que fan és “abraçar-les”. “Oferim menjar, a vegades allotjament i roba. Oferim seguretat. Quan tenen més confiança, que pot ser en unes hores, uns dies o un mes, comencen a explicar la seva història”. Si no hi ha agressió física, inicien un procés de mediació. Si hi ha violència, els ofereixen acompanyar-los a denunciar. No obstant això, a vegades les joves acaben retirant la denúncia sota pressions i es distancien de l’associació per no perdre la confiança de la família.
Per tasques d’aquest tipus, l’associació ha rebut amenaces, davant el que la fundadora assegura no sentir-se sola: “Comptem amb els serveis socials del barri, amb mestres d’escola, amb associacions de veïns, amb el Departament d’Ensenyament, amb el SAIER (Servei d’Atenció a Immigrants, Emigrants i Refugiats), amb moltes institucions. Aquí, l’estat ens protegeix i ens dona recursos per viure i per sentir-nos bé en aquest país”.
“Som dones i volem ser lliures”
La Zakia Tabassam és membre d’ACESOP. Va arribar a Barcelona amb el seu marit el 2007. El seu espòs havia patit una malaltia cerebral que el va deixar sord i a ella se li feia difícil sostenir la família, per la qual cosa la parella va venir a la capital catalana a casa d’un cunyat. Ara tenen una filla de nou anys, se senten a gust en aquesta ciutat i no tenen intenció de tornar al seu país d’origen.
A la Zakia li horroritza l’assassinat de les dues germanes de Terrassa i considera que és difícil preveure aquest tipus de situacions: “A vegades, els pares, aquí, es comporten d’una manera, però després tornen al Pakistan i tornen a les mateixes regles tradicionals, volen demostrar que són l’home que eren i que no han canviat, que no s’han occidentalitzat”. La reivindicació de la Zakia podria resultar senzilla: “Som dones i volem ser lliures”, però aquesta afirmació no és compartida per alguns dels seus compatriotes.
La seva amiga Kishwax Khakid va arribar fa un any i mig amb les seves tres filles perquè el seu marit treballava a Barcelona com a cuiner. Quan se li pregunta si tornaria al Pakistan, la seva resposta és un rotund: “No!”. Té dificultats amb l’idioma, però compta amb l’ajuda d’una de les seves filles, que tradueix les seves paraules en un català senzill i correcte: “Diu que aquí pot caminar sola pel carrer, que les persones són amables i que és feliç”.
La Fakhir Farooq, amb 15 anys a Barcelona, és la més veterana de les tres. Procedeix de Lahore, una de les ciutats més grans del Pakistan, de la qual va emigrar per retrobar-se amb el seu marit. Recorda la seva vida allà de manera tranquil·la i en llibertat, i entre el seu cercle pròxim no coneix crims d’honor, però sap que existeixen. “Jo soc mare de dos fills. No tinc filles, però el que ha passat és greu i trist. Soc dona i mereixem viure tranquil·les”.
A l’acte de repulsa contra el doble assassinat de les germanes Abbas a l’ACESOP han acudit també 14 estudiants de la Universitat de Washington que estudien el Grau d’Educació i Desenvolupament Humà i que es troben a Barcelona coneixent diferents experiències socials. Les universitàries americanes han acompanyat les desenes de dones i homes pakistanesos amb cartells contra els crims masclistes en els quals es podia llegir: ‘La família no decideix el teu destí’, ‘Stop violència contra les dones’, ‘Els drets de les dones són drets humans’ o ‘Llibertat per a totes les dones’.
Dificultats dels docents per detectar males pràctiques
En els centres escolars, on les alumnes pakistaneses interactuen amb la resta de l’alumnat i amb el professorat durant gran part del dia, no és fàcil detectar si tenen problemes a casa o si els pares cometen alguna il·legalitat. Així ho explica Rafael Campaña, docent d’un institut del Maresme, que en la seva trajectòria professional ha conegut diverses estudiants procedents del Pakistan. “Tenim dificultat de contacte amb les famílies, dificultat de conèixer el context social i econòmic, i dificultat a l’hora de parlar amb els alumnes, sovint perquè no coneixen bé l’idioma. El que passa dins de casa, s’amaga”.
En el contacte amb les famílies, quan n’hi ha, els valors i creences de dues cultures diferents tampoc juguen a favor, i suspendre assignatures com música o educació física no es percep com una cosa important en la comunitat d’aquestes persones nouvingudes. És habitual que els rols de gènere estiguin marcats i que, en comparació, elles es comuniquin menys que ells. “No són noies problemàtiques ni quant a comportament ni quant a educació. Tendeixen a aïllar-se respecte als companys i companyes de classe, i respecte a professors i tutors, i no acostumen a col·laborar en les activitats que es fan en l’institut ni surten molt pel barri. Són famílies amb paradigmes molt tancats, és com si visquessin en el seu petit Pakistan, que és la seva casa”.
Per a Rafael Campaña, existeix una gran diferència quan les nenes són d’origen pakistanès, però nascudes a Catalunya. “Des de petites s’impregnen del tarannà, no sols de la llengua, sinó dels costums. Són més obertes”. En aquest sentit, recorda una alumna excel·lent que en l’actualitat estudia medicina i que a casa seva tenien com a prioritat l’educació dels seus fills.
Per part seva, una professora d’FP d’un institut del Vallès Occidental que compta amb alumnes pakistaneses, destaca que “a l’FP no tenim un perfil d’orientador educatiu, i això és una deficiència, amb tot el que ha augmentat l’alumnat. Ens veiem limitats en aquest sentit i no tenim molt de marge per intervenir i implicar-nos en temes socials o en temes familiars, o en orientar a aquestes noies”.
El contacte del professorat amb les famílies en FP, explica aquesta docent, acostuma a ser esporàdic i es limita als resultats acadèmics. Es dona per fet que els pares les secunden perquè tinguin formació més enllà de l’ensenyament obligatori, però, en general, el centre desconeix la implicació familiar.
A nivell d’amistats, les adolescents del Pakistan “tenen un grup més tancat i més identitari, estan integrades en classe però potser són més reservades”. “Són noies molt aplicades, estudioses i educades. No són ni conflictives ni disruptives. Es preocupen per les seves notes i per superar-se”.
Catalunya Plural, 2024 
