Hi ha qüestions que s’entenen millor si s’expliquen començant pel final. I el final, almenys per ara, és un taxista que pregunta a aquesta periodista com està la cosa a l’Hotel Tequendama, on Pacte Històric, la coalició de partits que ha guanyat la primera volta de les eleccions colombianes, ha celebrat el seguiment dels resultats. Davant la resposta que queden moltes persones i que si torna aviat, podrà fer una altra carrera, respon: “No, jo no vull saber res amb aquesta gent”.
La polarització és això: no voler saber res dels altres, els que no pensen com un mateix. Perquè viure, el que es diu viure, és més que probable que aquest taxista de braços tatuats que condueix cantant bachata tingui prou en comú amb els 8,5 milions de votants que ha aconseguit la candidatura de Gustavo Petro i Francia Márquez. Com amb la majoria dels que han votat els altres cinc candidats. Però ell creu que, si arribés al Govern, la candidatura petrista convertiria el país en “Veneçuela amb les seves polítiques d’esquerres”.
Colòmbia és el segon Estat més desigual d’Amèrica Llatina, només darrere del Brasil. Però el fantasma de Veneçuela, encoratjat per l’1,7 milions de refugiats arribats des d’aquest país i per la majoria dels mitjans de comunicació –de tendència conservadora–, continua pesant sobre les propostes d’esquerres. Per això Gustavo Petro insisteix en cada intervenció pública en què és «progressista».
Potser aquesta qüestió expliqui justament l’escena anterior, quan el candidat a la presidència, Petro Gustavo, i la candidata a la vicepresidència, Francia Márquez, van sortir a l’escenari per dirigir-se als seus seguidors més propers i als més de 400 periodistes nacionals i nacionals acreditats per cobrir la nit electoral. Les enquestes s’havien complert: Pacte Històric havia guanyat la primera volta, amb un 40,32% dels vots. I, tanmateix, quan el percentatge de l’escrutat va evidenciar la victòria, l’ànim a la sala es va desplomar.
A la segona volta, com era previsible, no s’hauran d’enfrontar a la candidatura conservadora de Fico Gutiérrez, candidat de l’uribisme fins fa unes setmanes i que ha obtingut un 23,91% dels vots, sinó Rodolfo Hernández, que s’ha fet amb el 28,15%. Aquest constructor multimilionari, populista i amb investigacions judicials obertes per corrupció, conegut com el Trump colombià. Misògin i declarat «fan» de Hitler –cosa que després negaria, al·ludint que ho havia confós amb Einstein–, Hernández ha vist com la seva popularitat es disparava les últimes setmanes a còpia de repetir que lluitaria contra la corrupció i que ell no tenia res a veure amb els polítics, malgrat que porta tota la vida fent negocis per aconseguir licitacions públiques i ha tingut relació empresarial amb els Uribe.
«L’uribisme dona suport a el populista Hernández»
Immediatament després que conegués la derrota, Gutiérrez va fer públic el seu suport a Hernández. “És la fitxa final de l’uribisme i tota la maquinària de la dreta. Fico es va cremar durant la campanya i ara és ell el candidat. Ara sí que és difícil que Pacte Històric guanyi”, opinava al recinte un dels seus votants, Marta Torres, una sociòloga que no es podia creure sentir tan cansada de sobte.
Poc després que a les quatre de la tarda es tanquessin els col·legis electorals, començava un escrutini que, a mesura que evidenciava la victòria petrista, anava sumint els assistents en una pesador viscosa. Només la irrupció a l’escenari del grup de batucada Barbukana va pujar durant uns minuts l’energia entre alguns dels seus militants.
I passades les vuit del vespre, pujaven a l’escenari Petro, Márquez i les seves respectives famílies. “Bé, hem guanyat”. Així va començar el seu discurs el candidat a president, intentant conjurar el pessimisme, si més no, verbalment. La seva cara demudada i l’esgotament de la seva veu confirmaven els peròs que envolten la seva victòria: amb prou feines ha superat els 8,5 milions de vots, el pitjor dels pronòstics que estudiaven. Com tuitava la periodista Irene Escudero, de l’Agència EFE, “no són ni 500.000 vots més dels que va treure a segona volta contra Iván Duque el 2018. S’esperava molt més després de quatre anys de govern contra la pau i esclat social als carrers”.
Comença la segona volta a Colòmbia
Per això mateix, Petro va convertir el seu discurs de victòria al primer del segon ronda d’aquesta campanya electoral que va començar amb l’any 2022 –al març, es van celebrar eleccions legislatives-.
“Qui pot considerar que el canvi real és tenir centenars de milers de famílies esclavitzades pagant crèdits hipotecaris perquè als propietaris d’aquests apartaments i d’aquelles cases els sembla deliciós que els homenets i les dones petites, com diuen ells, paguin quinze anys al propietari multimilionari fins a poder tenir una casa?”. Aquesta va ser una de les múltiples referències que Petro va fer en el discurs a les declaracions i propostes del seu ja contrincant, Rodolfo Hernández.
“Nosaltres volem que el vell i la vella tinguin pensió i que tots els nens de Colòmbia tinguin nutrició”, va afegir, mentre era escoltat per una França Márquez seriosa, que assentia quan Petro feia referència a drets socials i que forçava un somriure quan defensava la igualtat de gènere.
“Només necessitem un milió de vots més per guanyar. Convido tota aquesta militància a conquerir, a convèncer amb tranquil·litat, amb amor, la família, la comunitat, per aconseguir allò que aquesta generació pot donar-li a la història de Colòmbia. El primer govern popular i democràtic, el primer govern d’un veritable canvi pacífic, el primer govern transparent i decent en aquests temps”, va concloure Petro, i els assistents van respondre corejant “Sí es pot”. Mentrestant, les famílies i candidats es besaven i abraçaven entre si.
I quan molts pensaven que havia arribat el torn de Márquez, després que no obrís ella l’acte com passava als actes de campanya que feien conjuntament, una pluja de confeti platejat sobre el públic donava per tancat l’acte.
Diversos assistents apuntaven que la raó que no hagués intervingut, tenint en compte el protagonisme que ha tingut al llarg de les darreres setmanes, és que els sectors més moderats de Pacte Històric la responsabilitzen de no haver aconseguit més vots perquè el seu discurs, que consideren radical, espanta una part de l’electorat. Tocaria preguntar al taxista que tem la venesolització de Colòmbia si canviaria d’opinió si França Márquez, reconeguda activista feminista, antiracista i mediambientalista, no formés part de la candidatura, o si votaria per un Petro més descafeïnat.
Hores abans, quan desenes de càmeres de televisió nacionals i internacionals dirigien els focus a l’escenari i els periodistes se saludaven amb l’efervescència que erupciona quan són testimonis moments històrics, l’optimisme dels seguidors de la coalició d’esquerres no tenia sostre. Hi havia els qui fins i tot es convencien entre si que podien haver obtingut més de la meitat dels vots i guanyat així en una primera volta.
Cares de dubte i desencís
Quan a les 20.30 hores van acomiadar els seus candidats al crit de “Sí Se Puede” les seves expressions eren de dubte i desencís. Entre ells, el de la reconeguda dramaturga, actriu i poeta Patricia Ariza, cofundadora del Teatre de La Candelaria, paradigma d’un teatre d’autor, creat en col·lectiu, que des del 1966 porta reflexionant i exposant les causes i les conseqüències de la guerra de Colòmbia. Entre innombrables iniciatives, Ariza és responsable de l’existència del Festival de Dones a Escena per la pau. Tota la vida ha girat al voltant de l’art i la pau, en realitat. És una de les supervivents del genocidi que, segons la Cort Interamericana de Drets Humans, van patir els militants del partit polític d’esquerra i pacifista Unió Patriòtica.
Segons la Justícia de Colòmbia, entre el 1.985 i el 2.016, agents de l’Estat i paramilitars van exterminar, seguint directrius de sectors polítics de dretes del país, 4.616 membres, i van desaparèixer 1.117. Alguns eren els millors amics d’Ariza, una dona que ha viscut bona part de la seva vida sota serioses amenaces.
Quan surt de l’hotel, el pàrquing és ple de cotxes blindats. Entre els assistents a l’acte electoral hi ha nombroses persones a qui l’Estat els ha reconegut que la defensa dels drets humans els comporta la possibilitat de ser assassinats en qualsevol moment. Per això, els ha reconegut el dret a tenir escortes i cotxes de seguretat. Molts altres també corren perill, però per negligència institucional, per preferència personal i altres raons, no tenen mesures de seguretat. Així que s’han de tornar a casa caminant, al vehicle o en taxi, en un país on les taxes d’assassinats de líders socials i defensors de drets humans són les més altes des del 2010.
En els primers cinc mesos de 2.022, han matat 79 líders socials, s’han comès 44 massacres, més de 27.000 persones han estat desplaçades i se n’ha amenaçat 6.900 més, segons dades de l’Institut d’Estudis per al Desenvolupament i la Pau (Indepaz ).
“Jo estimo el meu país, però em sento molt decebut”. El taxista ha deixat de cantar per afegir aquesta reflexió a mitjan recorregut, quan ja ens hem creuat amb diverses desenes d’homes dormint al carrer i molts altres, igual que dones, recollint escombraries per revendre-les. La misèria a ciutats colombianes com Bogotà és tan omnipresent que violenta observar-la. I el conductor sembla voler matisar el seu menyspreu inicial sabent que bona part del programa electoral d'”aquests” que estaven a l’hotel versa sobre què fer perquè tots aquells que estem veient deixin de ser tan pobres. “Estem malament, no ens comportem bé entre nosaltres i tenim aquests governs corruptes. A mi els polítics lluny, tots”.
Abstenció del 46% a Colòmbia
Al país llatinoamericà estaven cridades a les urnes 39 milions de persones, de les quals van dipositar la seva papereta 21 milions. L’abstenció, per tant, va ser d’un 46%, només un 1% menys que fa quatre anys. Caldrà escoltar què hi ha de dir França Márquez, la primera candidata a la vicepresidència negra que, a més, diu obertament que el que ella vol ser és presidenta. Coneixent com la seva lluita l’ha portat a ser amenaçada per grups paramilitars, atacada per una de les dissidències de les FARC ia fer campanya electoral envoltada d’escuts antibales, no sembla fàcil que la puguin callar.
Com aquesta crònica, Márquez va començar aclarint el final –aspirat–: la presidència. Veient com n’hi ha que ara se n’allunyen per seduir l’electorat més temorós davant les seves promeses de canvi, potser s’entendrà millor perquè en els dos segles d’història de la República de Colòmbia encara no ha governat l’esquerra. O els progressistes. O com Petro vulgui anomenar-se.
Catalunya Plural, 2024 
