La simfonia matemàtica i el pescador sempre frustrat

El poeta Joan Salvat-Papasseït va escriure un bon dia allò de Jo no prometo res, només camino, més tard cantat per Joan Manel Serrat. És un dels meus lemes, i per això mateix us prometo avançar una mica més pel Camp de l’Arpa, si bé avui ho farem estàtics, des de la cruïlla de Rogent amb Bassols, ben útil per a comprendre certes dinàmiques urbanitzadores del barri a la fi del segle XIX.

Fa dues setmanes, ho vaig comentar a l’anterior lliurament, vaig acudir molt esperançat al meu estimat Arxiu Municipal per a dilucidar l’autoria del número 31 de Rogent, un edifici espectacular per la seva raresa, amb decoració geomètrica com a base. La desgràcia s’engrescà amb la meva persona perquè em donaren la documentació del número 29, no obstant una passarel·la per a trencar-me el cap entre hipòtesis.

Segons el plec, aquest immoble, dels menys remarcables de l’entorn, és del mestre d’obra Pedro Molinas Coll, qui l’erigí des de l’encàrrec de Joaquim Paloma Cuadreny. Aquest bon home deposità la seva confiança cinc anys més tard en Josep Graner, perfecte a la seva professionalitat per dotar amb el Modernisme a la moda les dues vivendes dels números 28 i 30 de Bassols, adjacents a la finca del 29 de Rogent com si així, sense voler-ho, efectués una simfonia aliada amb la matemàtica.

Retinguin els noms. A Qué hacer con un pasado sucio (Galaxia Gutenberg) l’historiador José Álvarez Junco afirma amb raó que la Història és una ciència, però sense la precisió del científic canònic, comparant la nostra feina amb la del pescador a la mar, sempre insatisfet perquè només pot pescar allò disponible, derrotat per com és d’impossible la totalitat.

Per a intentar assolir-la amb el 31 de Rogent, la música prossegueix, vaig aplicar dos mètodes. El primer ocorregué un divendres de l’onada de calor primaveral. Eren les set de la tarda i vaig sortir de casa meva en pantalons curts. Vaig baixar la rambla del Camp de l’Arpa i per la meva obsessió del 31 li vaig fer fotos, fixant-me a la semblança de les pilastres de les finestres amb el 29, aquest sense l’ornament d’unes bells caps femenins, detectats, i aquí l’emoció s’anà de mare, també al 77 del carrer de Xifré, datat a la seva façana el 1897, nomes un any abans del bloc de Molinas Coll.

De volta a la llar vaig anar ràpid envers la pàgina web de l’Arxiu Municipal, sense cap mena de resultat. Aquí s’activà el pla B. Aquell mateix matí m’havia escrit el Valentí Pons, potser el més gran expert sobre Modernisme, qui fa poc ha posat a disposició del públic el seu immens treball a la pàgina Arquitectura Modernista.

Vaig respondre el seu correu, preguntant-li per Rogent 31 i Xifré 77. La primera figurava al seu arxiu com la casa Antoni Pont, de 1896, de l’arquitecte Joan Alsina Arús, un príncep sense corona mort el 1911, amb trenta-nou anys. La segona tingué una ampliació de dos pisos el 1897 a càrrec de Josep Graner i va pertànyer a Maria Rius, amb d’altres possessions a Independència i Mallorca, també fruit del treball d’aquest mestre d’obra.

Goig sense alegria? Anem a pams Alsina Arús és un nom a priori fascinant. Orfe, aixecà els plans del Palau Güell el 1888. Això em grinyola, perquè amb setze anys no puc imaginar tota aquesta complexitat. La seva posterior singladura té com a cim la casa Oller-Planells a la plaça de Tetuàn i la torre Joan Batllori Bassas, de 1903, amb les seves restes ben a la vista a Vallcarca.

Que hi faria el 1896 a Camp de l’Arpa? No pot descartar-se, encara menys si és Valentí qui em passa la informació disponible, però des del meu punt de vista hauria de realitzar-se una reescriptura de la seva biografia.

La intuïció em va fer profunditzar a l’Antoni Pont, resident al carrer de l’Arc de Sant Sever en primera instància per a després traslladar-se a Progrés, actual Ruiz de Padrón, i després a Muntanya, ambdós domicilis sense número, per a complicar-nos una mica més la vida als investigadors.

Fins el 1886 el seu mestre d’obra de capçalera fou Frederic Farreras, titulat el 1866 i de llarg trajecte a la professió amb vivendes de planta o planta i pis. El 1886 Antoni Pont contracta a Pedro Molinas Coll, encenent-se a la meva ment una proverbial llumeta.

I aquí queda inaugurada la temporada de les suposicions, Tornem a Rogent amb Bassols i fem tot molt quotidià. El 1896, insisteixo en com només són possibilitats, Pont volgué edificar en aquesta cruïlla i trucà a Molinas Coll. Aquell mateix any Maria Rius volgué quelcom semblant pel seu tram del carrer Xifré i per això la decoració geomètrica i les pilastres adossades amb aquelles testes femenines a les finestres vesteixen idèntiques a un lloc i a l’altre. Per últim, el 1898 Joaquim Paloma volgué el seu propi estil i Molinas, els mestre d’obra eren com homes orquestra, li arreglà un model afí sense tanta exuberància per adaptar-lo al seu menor pressupost.

Repeteixo, és tan sols una suposició. L’altre seria tenir al geni, a comprovar perquè a les seves posteriors creacions no té el mateix estil, d’Alsina Arús com a anònim estel·lar del barri, com qui en pràctiques envers les alçades, mai abraçades.

Ens queda Graner com a tercer home. En algun text he mencionat com no ha de confondre’s amb Granell, nom recognoscible per la fantasia de les seves portes i finestres. Graner té el seu repertori repartit per tot Barcelona, des de la casa de la Papallona del carrer Llançà fins a la Ricard Mestres de la plaça del Sol, sense oblidar les naus del carrer Ortigosa i la seva abundant producció al Camp de l’Arpa. La meva preferida, per a gustos els colors, és la casa Elvira Robert Juval, al 77 de Nació.

Qui rubricà la perla del 31? El darrer tret de la pistola correspon a la meva amiga Esther, arxivera de Sant Martí. Per a calmar-me diu el següent: “Jordi, no et preocupis, a vegades no podem localitzar l’autor perquè no tot constava en acta, i en aquest cas concret poc més hi podem fer”.

Però això darrer és una fal·làcia, només existeix el penúltim, com solen cridar els bons bevedors de la nocturnitat. Abans de tancar l’edició vaig redundar al crim d’observar. Al número 584 les sanefes i la marca de Molinas Coll, recognoscible a moltes de les seves contribucions, sobresortia entre el fullam. El coronament posava la cirereta a una altra matemàtica: 1900, lògica, perquè al plec disponible online a l’Arxiu la datació era 1899 per una petició de Francisca Ortiz per a alçar dos immobles.

Se non è vero, è ben trovato, murmuren entre dents els escèptics. Al menys, hem caminat sense moure’ns per a entendre millor com cresqué el Camp de l’Arpa amb pocs noms, sempre ignorats i mereixedors de monuments invisibles per a filar tants detalls d’aquest perímetre.