En una societat que es presenta com a democràtica s’espia, les darreres setmanes hem viscut una representació en tres actes que ens ho ha mostrat. Primer acte, l’espionatge de mòbils i aparells informàtics de representants polítics catalans i gent propera per les seves activitats independentistes. Segon, l’espionatge de mòbils de membres del govern espanyol. Tercer, l’espionatge d’organitzacions vinculades a moviments socials a Barcelona: el Casal Popular Lina Òdena, Resistim al Gòtic i el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans. No és una novetat, des de fa dècades coneixem episodis d’espionatge que es presenten com a necessaris per la defensa de la democràcia. Però aquest cúmul de casos en el moment present ens hauria de servir, com a mínim per plantejar alguns debats que la nostra societat no ha obert. L’espionatge té raó de ser en una societat que es consideri democràtica? L’espionatge és necessari per fer possible la democràcia? En cas que considerem que l’espionatge és necessari per arribar a viure en una democràcia: qui pot espiar, a qui i com?
La publicació per part de La Directa d’una investigació que desvetlla l’existència d’un membre de la Policia Nacional infiltrat en diferents organitzacions vinculades als moviments socials ens ofereix aquest tercer acte amb diferències significatives amb els dos primers. En el primer acte es va fer públic l’espionatge de mòbils i aparells informàtics de persones que exercien la representació pública i gent propera (activistes, amistats, familiars, representats legals…) per les seves activitats independentistes. Es va viure amb una gran indignació per part del seu propi àmbit polític, però també des d’altres que solidàriament condemnaven l’espionatge. Es van demanar explicacions i responsabilitats. Partits polítics afectats vam fer notar la seva pressió, negant el suport parlamentari, per exemple, al govern espanyol tot buscant la seva resposta. Hi va haver algunes reaccions i se’ns ha informat que el president del govern català Pere Aragonès, i altres persones, van ser espiades amb autorització judicial. No s’ha debatut sobre aquesta suposada necessitat de practicar l’espionatge i no s’ha informat d’altres casos que han denunciat aquest seguiment irregular dels que no sabem si hi va haver autorització o no.
En el segon acte va entrar en escena la denúncia per part del Govern d’Espanya de l’espionatge del president Pedro Sánchez. Pocs dies després de la denuncia que arribava des de Catalunya es feia pública la intervenció del seu telèfon i la d’altres persones vinculades al govern. Aquestes denúncies política i mediàticament van tenir una gran repercussió. La importància que determinats àmbits no van donar a la denúncia d’espionatge del primer acte si que la va merèixer la del segon. D’aquests casos en sabem poca cosa fins ara. Sembla que el relleu o cessament de la directora del CNI s’hagués utilitzat com a punt i a part per tal de passar a altres coses.
Quan ja semblava que l’atenció politicoinstitucional i mediàtica havia passat dels casos d’espionatges n’arriba un altre. Aquest tercer acte, quan potser molta gent ja ha marxat del teatre o no dedica atenció a l’obra, torna els focus a qui acostuma a partir aquest tipus d’espionatges: els moviments socials. En el primer acte i en el segon l’espionatge afecta a partits polítics, amb presidents de govern i tot. Cadascuna d’aquestes presidències atorga gran gravetat a haver estat espiades, però no tanta a que ho hagi estat l’altra i costarà trobar cap comentari sobre l’espionatge dels moviments socials. L’espionatge dels moviments socials no és notícia, no preocupa a la majoria dels partits polítics ni a la majoria dels mitjans d’informació. Per què?
L’espionatge als moviments socials que hem conegut no necessita ni autorització judicial segons se’ns ha explicat. N’hi ha prou amb considerar que hi ha alguna informació rellevant que es pot aconseguir. Qui decideix què és prou rellevant com per infiltrar una persona integrant de la policia que es farà passar per qui no és i accedirà a reunions, correus electrònics, missatges de WhatsApp o Telegram, confidències, amistats…? Qui decideix què és prou important com per vulnerar d’aquesta manera els drets de les persones que patiran la infiltració?
Hi ha casos en els que amb autorització judicial hi pot haver infiltracions policials en diferents tipus d’organitzacions, però es fa en situacions molt excepcionals i de delinqüència molt específica (crim organitzat…). Per què s’ha de permetre, doncs, que un membre policial s’infiltri en un sindicat d’estudiants, una organització veïnal o un casal popular? A banda de l’argument de la tradició, el sempre s’ha fet així, què ens fa pensar que en una democràcia s’haurien de permetre aquestes vulneracions de drets? Si penséssim en el volum i la gravetat de delictes comesos per persones pertanyents a diferents tipus d’organitzacions, quines consideraríem que s’han d’infiltrar (en cas que ho considerem apropiat)? Si pensem en els delictes amb condemna ferma que han pogut cometre persones pertanyents al Partit Popular o al Partit Socialista Obrer Espanyol a les darreres dècades i els que hagin pogut cometre persones del SEPC, Resistim al Gotic o el Casal Popular Lina Òdena, quines organitzacions s’haurien d’infiltrar (en cas que ho considerem apropiat)? Per què no s’infiltra el PP o el PSOE? Per què s’infiltren els moviments socials?
Una resposta tindria a veure amb la diferent consideració que tenen unes organitzacions i les altres. Aquesta obra en tres actes, potser en tindrà més, ens ho ha mostrat. Hem vist com les reaccions que mereixien les diferents denúncies d’espionatge anaven canviant en funció de les persones afectades. Ja va ser un escàndol l’espionatge amb Pegasus del president de la Generalitat, però què passaria si es conegués la infiltració policial d’ERC? O la del PP o la del PSOE… Els moviments socials acostumen a merèixer molt poc reconeixement. És més fàcil veure com se’ls criminalitza que com se’ls reconeix la seva tasca. Ni en els llibres de text, ni a les aules, s’acostuma a reconèixer i a explicar la funció clau que han tingut per fer front a dictadures, opressions, desigualtats… Sense els moviments socials avui no hi hauria dret a vot, ni unes mínimes condicions laborals que encara han de millorar, ni un feminisme que aconsegueix enfrontar-se al patriarcat i avançar contra l’opressió, ni una consciència creixement de l’emergència climàtica que vivim, ni la reivindicació del dret a l’habitatge…
Hi ha moltes maneres de fer política des dels moviments socials, hi pot haver pràctiques a regular i rebutjar, com en tots els àmbits, però és inacceptable que puguin ser invisibilitzats, menystinguts, criminalitzats, o espiats tal com estem veient. Faríem bé d’aprendre de les lluites per la democràcia que es desenvolupen des dels moviments socials. Ho tenim pendent. Faríem bé de preguntar-nos si algú pot espiar en nom de la democràcia, a qui i com. Aquest debat també el tenim pendent.
Catalunya Plural, 2024 
