Estudis queer, més del mateix?

Escric des de la línia prima que separa el despit personal de l’acadèmic, one more time.

Com a gai que acaba de rebutjar involucrar-se en un model de relació poliamorós he estat desposseït de tot el meu halo de progressia, i my loneliness is killing me, per què enganyar-nos. Ara els meus companys queer em miren amb recel, m’he convertit en un conformista, el meu desig sosté la norma, sóc la franja negra a la bandera arcoiris: “més del mateix.” A la seva manera de veure, una estafadora totalment, però how was I supposed to know? Des de quan la teoria queer identifica unívocament allò diferent o allò alternatiu amb allò políticament desitjable?

Segueixo la reflexió de Ben Nichols a Same Old (2020) per preguntar-me si hi ha espai per “allò de sempre” dins del queer. Perquè I must confess, I still believe.

A Same Old, Nichols mostra com els conceptes fluïdesa, dinamisme, flexibilitat, diferència, o novetat conformen l’eix de la teoria queer, que els llegeix com allò alternatiu i en tant que alternatiu, antinormatiu. Segons ell, la teoria queer oposa aquests conceptes a altres com estabilitat, rigidesa, conformisme, repetició, o còpia, que considera referits a un desinterès pel canvi i, per tant, reaccionaris. Aquesta lògica que enfronta allò diferent al mateix, i en què cada extrem representa una posició política ha convertit el queer en una ontologia que incorpora i posa en valor tot allò capaç de produir novetat o alternativa davant la realitat actual. En conseqüència, afavoreix que es rebutgi per reaccionari tot allò que faci referència a la reproducció del que és sempre.

L’efectivitat política d’aquesta ontologia queer que ha creat un imaginari infinit i utòpic de combinacions identitàries abstractes a les quals se’ls pressuposen característiques transgressores en virtut de la seva diferència està sent desmitificada per autors –la majoria trans– com Kadji Amin, a qui cita Nichols a la seva obra. El treball d’Amin es dirigeix ​​precisament a desidealitzar el queer posant en dubte la seva lògica interna al·legant que la priorització i la producció de la diferència que caracteritza els estudis queer redueix el seu valor teòric al de simple extensió del mètode taxonòmic clàssic. I ningú no hauria de confiar els seus objectius polítics antiidentitaris al model científic classificatori que va generar el problema. La idea era cercar objectius comuns, no només ampliar el menú d’identitats cada cop més abstretes.

L’anàlisi d’obres literàries que duu a terme Nichols ofereix exemples que posen de manifest el que és inefectiu d’alinear-se amb una lògica que tendeix a considerar que el que és radical està només en la diferència. En els diferents capítols del llibre, Nichols exposa casos en què el sexisme, l’homofòbia o el racisme no funcionen dins aquesta lògica retòrica que oposa el que és diferent de sempre condemnant el segon a la impotència política. A partir de l’anàlisi dels textos que recull, Nichols subscriu la utilitat de desmitificar el queer, de qüestionar la seva preferència per allò diferent i de parar atenció a la denigració del que sempre implica. La seva proposta és reconduir els estudis queer cap a les formes de marginalització i exclusió social que viuen les persones no heterosexuals al marge de la deriva teòrica de la disciplina.

No escric això només perquè el meu desig sobtat monògam i la meva tremenda obstinació gai m’hagin fet qüestionar-me els conceptes i els valors que defineixen el queer en termes d’oposició. Oh baby, baby. How was I supposed to know? Ho escric des del convenciment que, com a acadèmics que volem hauríem de preguntar-nos sobre la necessitat de novetat i diferència que justifica el projecte polític voler en determinats ambients. Al cap ia la fi, sabem que la repetició del mateix és l’única forma de (re)producció que tenen les cultures minoritàries per assegurar-se la supervivència, i la rapidesa que se’ns exigeix ​​per teoritzar noves maneres de relacionar-nos, noves direccions per al nostre desig, i noves identitats, pot no sempre contribuir a millorar les nostres vides.

Same Old és un al·legat a favor d’uns estudis queer que produeixin “més del mateix” per assegurar la (re)producció de les vides LGTBIQ+ en un context en què la seva conservació i difusió encara no estan assegurades. El seu missatge és fàcilment extrapolable al context espanyol, on la literatura LGTBIQ+ i l’educació en temes de sexualitat entren o surten de biblioteques i aules segons els resultats electorals. “Sense institucions sòlides dedicades a transmetre i desenvolupar la història i cultura queer, les persones queer es veuen abocades a haver d’inventar la roda una vegada i una altra” diu Nichols.

Els testimonis de reassignació sexual, la repetició d’històries de sortida de l’armari, la vida ordinària i allò mainstream; aquest “més del mateix” que no està motivat per la recerca del que és alternatiu, que no ven llibres, i que no atrau finançament conforma l’arxiu històric que ens posa en comú, on podem mirar-nos i redescobrir-nos, on podem veure què ha canviat i què segueix igual.

Encara que Nichols ho desenvolupa lúcidament al seu llibre, res d’això és nou. Diferents figures del feminisme ho han defensat abans. Jane Elliot, a qui en un acte imperdonable de tediosa repetició Ben Nichols cita al seu llibre, apuntava que “les coses poden ser veritat durant més temps del que resulten interessants”, i per descomptat, Britney Spears, que porta des de temps immemorials apel·lant a la (re)producció del homo-geni: “Hit me, baby, one more time.”