1) Retirar la propietat intel·lectual de les vacunes i d’altres productes sanitaris, els anomenats “TRIPS waivers“
Un dels punts centrals que estava sobre la taula era la proposta de renunciar a la protecció de patents per a les vacunes contra la COVID-19 amb la intenció de facilitar el seu accés al sud global perquè, en futures pandèmies, aquestes es poguessin produir sense l’autorització dels titulars de les patents. Principalment, l’Índia i Sud-àfrica — però també les principals institucions sanitàries i oenegés de tot el món —, han criticat insistentment el que s’ha anat dient “apartheid de vacunes”. Els països occidentals, principalment els Estats Units, Suïssa i Alemanya (pressionats per la poderosa indústria farmacèutica) se situaven en contra. Encara que el focus estava en l’alliberament de les patents de la COVID-19, la reivindicació històrica dels països del sud global — que l’OMC com a institució secundava — s’estenia també a la resta de productes sanitaris per a tractaments no relacionats amb la COVID-19.
Què es va aconseguir?
Molt poc. Dels tres grans blocs, el de l’alliberament de les patents és en el qual menys avanços es van obtindre. L’Índia, Sud-àfrica i altres països en vies de desenvolupament van demanar l’exempció dels drets de propietat intel·lectual per a les vacunes, tractaments, i diagnòstics de COVID-19 durant més d’un any, però van enfrontar l’oposició de diverses nacions desenvolupades amb importants productors farmacèutics. El limitat avanç reeixit va consistir a adoptar l’acord provisional signat al maig entre l’Índia, Sud-àfrica, els Estats Units i la UE, que consisteix en el fet que els països en desenvolupament podran autoritzar l’ús d’una patent per a la producció i el subministrament sense el consentiment del titular de la patent durant cinc anys, subjecte a una possible pròrroga. No és necessari que la producció sigui predominantment per al mercat intern, cosa que significa que es permeten més exportacions per a garantir un accés equitatiu. Dins de sis mesos, els membres de l’OMC hauran de considerar si estén l’exempció a teràpies i diagnòstics.
Sobre la possibilitat d’estendre la liberalització de les patents d’una altra mena de productes sanitaris, ni parlar-ho.
2) Acabar amb els subsidis a la pesca
Segons els estudis de l’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (ONUAA), la porció de les poblacions de peixos dins dels nivells biològicament sostenibles s’ha desplomat del 90% en 1990 a menys del 66% en 2017, amb algunes regions com el Mediterrani amb percentatges significativament més baixos. El cost estimat per l’OMC dels subsidis a la pesca hauria estat de 35.000 milions de dòlars en els últims vint-i-cinc anys, dels quals 20 mil milions estan directament relacionats amb la sobrepesca.
Acabar amb els subsidis a la sobrepesca (una proposta que l’OMC manté des de fa vint anys) era la proposta principal a debatre en el cimera, a la qual s’arribava amb un acord de base general entre la gran majoria d’estats, amb una excepció: l’Índia. El segon país més poblat del món (representa prop d’un 18% de la població mundial) s’oposava al text inicial, alhora que demanava una exempció del control durant vint-i-cinc anys, i una exempció total per als “pescadors artesanals”.
Què es va aconseguir?
“Un acord històric”, revelaven fonts de l’OMC poc després la seva confirmació. Tots els membres de l’OMC (recordem que els acords han de signar-se per unanimitat entre tots els estats) van estar d’acord que a partir d’ara no s’atorgarà cap subsidi a les embarcacions o operadors que es dediquin a la pesca il·legal, no declarada i no reglamentada, o a la pesca d’una població sobreexplotada. Encara que els països en desenvolupament estaran exempts durant dos anys de l’aplicació del nou acord, l’adopció d’aquesta mesura ha estat vista com una gran cessió per part de l’Índia, que fins fa poc bloquejava qualsevol acord. Els propis membres hauran de duu a terme recerques sobre les activitats enfront de les seves costes, i tots els membres hauran de notificar a l’OMC els seus plans de subvencions a la pesca.
3) Agricultura
El tema de l’agricultura i la seguretat alimentària era en realitat el tema central que havia d’haver-se celebrat en el 2020, però la COVID-19 — i la guerra a Ucraïna —van alterar els plans establerts. Hi havia dos grans blocs de propostes. La primera, més delimitada, era la d’excloure les restriccions a la importació de les compres d’ajuda humanitària del Programa Mundial d’Aliments. Aquest punt es considerava important respecte a la seguretat alimentària en el sud global, particularment respecte a la guerra entre Ucraïna i Rússia, però també per la creixent emergència climàtica que provoca sequeres, inundacions, etc. El segon gran bloc de propostes formava part d’unes negociacions que fa 25 anys que estan en marxa i que pretenien posar fi a les subvencions internes a la producció i a la millora de la transparència de les restriccions a l’exportació. Egipte, Sri Lanka i l’Índia eren els tres països principals que s’oposaven a les propostes de l’OMC.
Què es va aconseguir?
Una de freda i una de calenta. D’una banda, es va signar una decisió vinculant de no frenar les exportacions al Programa Mundial d’Aliments; no obstant això, els membres podran triar si adoptar o no mesures pròpies per a garantir la seva seguretat alimentària. Encara que els membres de l’OMC van acordar en una declaració que prendrien mesures concretes per a facilitar el comerç d’aliments i agricultura (inclosos cereals, fertilitzants i altres inputs agrícoles) i van reafirmar la importància de limitar les restriccions a l’exportació, no es va tancar un acord vinculant.
Aquest punt era especialment susceptible per a intentar frenar el gran augment de preus del cereal per culpa de la interrupció de l’exportació de cereals d’Ucraïna i Rússia. D’altra banda, els membres de l’OMC han estès una moratòria sobre la imposició de drets de duana a les transmissions electròniques, en vigor des de 1998.
L’OMC: una organització a la deriva?
Creada l’any 1995 després de vuit anys de negociacions, l’OMC naixia sota l’auspici dels Estats Units — el principal contribuent econòmic de l’organització —, amb la intenció de generar una estructura mundial que situés les bases del sistema multilateral de comerç sota cinc principis clau que han regit la institució fins avui:
– No permetre que els països discriminin entre els seus socis comercials o entre productes nacionals i estrangers. – Promoure el lliure comerç a través de la reducció de les barreres comercials mitjançant la negociació.
– Promoure la previsibilitat i l’estabilitat en el sistema de comerç multilateral mitjançant la creació de compromisos vinculants que augmentin la inversió empresarial i la competència. – Donar suport a la competència lleial mitjançant la creació de condicions equitatives per a tots els seus membres.
– Fomentar el desenvolupament i la reforma econòmica dels països “menys desenvolupats”
Durant els primers anys des del seu naixement, l’OMC (WTO en les seves inicials en anglès) era presentada davant el món com una sort d’avatar de la globalització i el capitalisme. En un cert sentit, així era. En ocasió de la 3a cimera ministerial celebrada a Seattle entre el 30 de novembre i el 3 de desembre de 1999, associacions sindicals i estudiants, ONG, part del moviment anarquista i, per descomptat, el moviment antiglobalització, van protagonitzar una sèrie de manifestacions que van simbolitzar el moment més àlgid de la lluita antiglobalització, alhora que van encimbellar l’OMC com a garant i protectora dels interessos d’aquesta.
Paradoxalment, la “Lluita de Seattle” va ser el principi de la fi del moviment antiglobalització, que en els anys següents va veure minvada tant la seva unitat d’actuació com, conseqüentment, la seva capacitat d’intervenció. La globalització — o aquest “Llogaret Global” que pronostiqués Guy Débord en La societat de l’espectacle (1967), s’acabaria imposant de manera irremeiable. Però el que semblava una institució dedicada a la mundialització del comerç al servei dels Estats Units, va acabar xocant amb la voluntat i interessos del seu major defensor.
Estats Units la va crear i ara la deixa caure
La OMC és una organització intergovernamental en la qual les decisions han de ser acordades per unanimitat. Això significa que un solo estat té capacitat de veto, encara que tots els altres estiguin a favor, per la qual cosa arribar a acords concrets és una tasca extremadament difícil d’aconseguir.
El major “poder” de l’OMC ha estat l’Òrgan d’Apel·lació, establert en 1995. Es tracta d’un òrgan permanent integrat per set persones, que té com a missió bregar entre les disputes legals plantejades pels membres de l’organització. L’Òrgan d’Apel·lació pot confirmar, modificar o revocar les constatacions i conclusions jurídiques d’un grup especial i els informes de l’Òrgan d’Apel·lació són adoptats per l’Òrgan de Solució de Diferències (OSD) tret que tots els Membres decideixin no fer-ho.
Ja sota l’administració Obama, els Estats Units es van queixar que molt sovint les decisions preses per l’Òrgan d’Apel·lació llevaven drets als estats membres al mateix temps que s’agregaven noves obligacions. L’OMC s’estaria convertint en una organització supranacional, alguna cosa que els Estats Units mai va pretendre. Quan va arribar l’hora de renovar als membres del tribunal, Donald Trump va decidir bloquejar-lo, acabant amb el principal mecanisme legal de disputa de comerç internacional.
De fons, una lectura en clau geopolítica sembla clara: si en la seva creació l’OMC podia interpretar-se com una organització al servei dels Estats Units (el seu major donant encara avui dia), amb el pas de les tres últimes dècades i amb la finalitat de l’hegemonia americana, davant el creixent imperi econòmic xinès i indi, el balanç de poder intern en l’organització ja no és tan favorable als interessos americans.
En aquest sentit, la cimera celebrada recentment a Ginebra representa un baló d’oxigen per a l’OMC (i per a Ngozi Okonjo Iweala, la seva directora general des de març del 2021) que ha arribat a alguns compromisos importants que permetrà a l’OMC reivindicar la seva pròpia raó de ser fins, com a mínim, la propera cimera ministerial, que es preveu a la fi del 2023.
Catalunya Plural, 2024 
