Raimon Obiols, nascut a Barcelona el 1940, és llicenciat en Geologia i Tècnic en Documentació. Les seves passions són, però, la política, la lectura i l’escriptura. Va ser diputat al Congrés els anys 1977, 1979 i 1982, en representació del PSC, partit del qual en va ser primer secretari entre els anys 1990 i 1996 i president entre el 1996 i 2003. Va ser quinze anys diputat al Parlament de Catalunya (1984-1999) i cinc anys eurodiputat (1999-2014). Des de Brussel·les, on viu des de la seva etapa d’eurodiputat, analitza l’actualitat política. En deixa constància als seus assajos. El 2013 va publicar “El mínim que es pot dir”. El març d’aquest any va aparèixer el seu darrer llibre, “El temps esquerp” (Arcàdia Editorial)
Per què qualifica d'”esquerp” el temps que vivim? Fins quan creu que ho continuarà sent?
Amb aquest títol he volgut referir-me al fet que vivim un temps que no únicament és ple de problemes sinó que també és molt complicat i confús. És un temps a la vegada molt “expressiu” (amb una allau d’informació que combina entreteniment i tragèdia, “confeti i metralla”, com deia en Quico Sabaté), però que a la vegada, paradoxalment, és difícil d’entendre. A la gravetat dels punts s’hi afegeix la dificultat d’interpretar-los, perquè son complexos, enrevessats. I encara és més difícil definir i posar en marxa les solucions possibles. Això porta a l’enuig, al malhumor. Creixen a tot arreu les polaritzacions antagòniques, les actituds pessimistes i enrabiades, més recolzades en les animadversions que en les afinitats. Les xarxes socials han potenciat aquesta dinàmica fins extrems d’una agressivitat tòxica. És un greu motiu de preocupació, perquè els mitjans d’informació, sobretot els digitals, en van quedant dramàticament contaminats: més clics, més audiència, més diners; monetització de la informació i del comentari. En política, aquesta tendència és també aclaparadora i exasperant, perquè les polítiques que utilitzen l’espectacle i la irritació no solen resoldre els problemes sinó que sovint els agreugen.
Les reflexions que fa al llibre serveixen tant per Catalunya com per Espanya, Europa o el conjunt del món. Aquest “temps esquerp” afecta tothom i a tot arreu?
Que a Catalunya els darrers anys han estat esquerps és una evidència. El Procés ha generat confrontació i divisions, que han tingut efectes sobre els afectes i les amistats, i han esquerdat la unitat civil. Ara hi ha un ambient més respirable, però el risc de noves confrontacions sobre les identitats, les llengües i l’escola subsisteix. El Procés s’ha acabat i ha dut a un retrocés. Però el repte de la relació Catalunya-Espanya i de la unitat civil a Catalunya continua plantejat i durarà, perquè no és únicament polític i administratiu, sinó de sentiments vius, de creences i identitats col·lectives. El meu no és un llibre sobre el Procés. Se n’han publicat 850, segons el recompte minuciós que ha fet l’Eugeni Giral, i jo no volia fer el 851.Però sí que dedico tres dels meu dotze apunts a una interpretació del pujolisme com a la genealogia del Procés, a les causes i efectes d’aquest, i al problema de la relació Catalunya-Espanya. Un amic diu que si “El temps esquerp” és l’entrepà, aquests tres apunts són el pernil. Potser té raó, però el llibre està més inspirat en les capses rodones de “La vache qui rit“. Els dotze apunts volen ser una ullada circular als diversos fenòmens del món actual. Això té l’avantatge que, essent el llibre com una rotllana de formatgets, es pot consumir en porcions, a voluntat. Pot semblar que en faig propaganda i en part és cert. M’agradaria que fos llegit, perquè crec que pot ajudar a una discussió útil, més enllà de l’habitual pim-pam-pum entre posicions repetitives, irritades i tancades a tota hipòtesi de reconsideració reflexiva. En contraposició al caràcter esquerp del present, he tingut el prurit d’escriure un llibre amical. L’Ignasi Aragay, a l’Ara, va escriure que s’hauria d’haver titulat “El coratge de la concòrdia”. Tant de bo el llibre el llegís també la gent que ha estat a les barricades confrontades pel Procés. Però soc conscient del prejudici que pot suscitar el meu perfil polític i constato un silenci sepulcral sobre el llibre en els mitjans més bel·ligerants del món “processista” i de l'”unionista”. Els polemistes del “com pitjor millor” no deuen saber massa per on agafar-lo.
L’Ignasi Aragay, a l’Ara, va escriure que s’hauria d’haver titulat “El coratge de la concòrdia”. Tant de bo el llibre el llegís també la gent que ha estat a les barricades confrontades pel Procés
El llibre està farcit de cites i repassa les idees de nombrosos autors. Com l’ha treballat?
La llista de referents no és curta, però hi predominen alguns que m’han influït especialment: Musil, Hirschman, Gramsci, Víctor Serge, Max Aub, l’enyorat Ernest Lluch… Des de fa anys prenc apunts en un dietari i això m’ha ajudat. És un bon mètode per a retenir fets i idees; ajuda a pensar. De fet, he intentat fer pensar el lector mitjançant autors que m’han fet pensar a mi. Pensar costa una mica, però és indispensable. Per contra, opinar sense informar-se és la cosa més fàcil del món, com apuntà Josep Pla. En aquest vici tots hi caiem en un moment o l’altre, i també Pla. Sobre això cal anar molt amb compte, perquè tenir opinions, sobretot si són taxatives, sense un treball previ d’informació i reflexió, porta quasi indefectiblement a equivocar-se. Una participació intel·ligent en la vida democràtica demana un cert esforç d’atenció, si no es vol ser víctima o còmplice de la desinformació, la propaganda i la manipulació dels sentiments.
Continuarem vivint “temps esquerps” mentre no es resolgui el contenciós sobre la relació entre Catalunya i Espanya?
Un aspecte a tenir sempre present en aquest assumpte és que és un contenciós aprofitat, alimentat i enverinat constantment pels qui n’extreuen rendes polítiques i electorals. Uns clamant que “España se rompe” i els altres, exclamant que “Catalunya està en perill de mort” i que només sobreviurà si esdevé un Estat independent. Són mètodes d’un òptim rendiment a l’hora de les eleccions i ara funcionen a tot drap. Però aquesta doble equació nacionalista, “un estat = una nació”, o “una nació = un estat”, o és un anacronisme o és una fal·làcia oportunista. Ni Espanya es trencarà, ni un Estat català seurà en el Consell Europeu. Sembla mentida que tanta gent s’ho empassi, combregant amb aquestes rodes de molí, però és així. La línia de solució del contenciós és la proposada pels que l’han vist amb més lucidesa. Ha de venir per vies d'”unió i llibertat”, com deia Joan Maragall, l’avi poeta d’en Pasqual. Dionisio Ridruejo deia que una Espanya democràtica només pot ser “una associació de nacions autònomes agrupades en un Estat supranacional”. Nicolau d’Olwer parlava de “necessitat d’unió i impossibilitat d’amalgama”. Jaume Carner invocava, davant d’Ortega, una “conllevancia” justa i pragmàtica, entre iguals. És la línia de solució que en el llibre anomeno el “federalisme dels fets”. És el mètode dels acords funcionalistes que s’establiren en la gènesi de la unitat europea, un procés d’unió progressiva, en el respecte de la diversitat, pas a pas, construïda sobre realitats més que sobre les grans paraules. És la via del federalisme concret, més actual i necessari que mai.
Uns clamant que ‘España se rompe’ i els altres, exclamant que ‘Catalunya està en perill de mort’
A Europa, la resposta a la crisi financera del 2008 i a la pandèmia del 2020 ha estat totalment diferent. A la primera es va respondre amb l’austeritat en el sector públic i, en canvi, a la segona s’hi ha reaccionat amb una gran despesa de les administracions. Es consolidarà aquesta revalorització del paper dels governs en la recerca de les solucions que necessiten les nostres societats?
Ara que la guerra ha esclatat de nou a les portes d’Europa, amb una brutalitat que havia desaparegut del nostre horitzó des del final de la Segona Guerra Mundial, cal recordar que la Comunitat europea del carbó i l’acer, l’embrió de l’actual UE, tenia per objectiu bàsic que la guerra entre europeus fos “no únicament impensable sinó materialment impossible”, com va dir Robert Schuman en la seva declaració visionària de 1950. Si comparem les respostes europees a la crisi del 2008, a la pandèmia, al canvi climàtic i a la guerra d’Ucraïna, podem constatar que, com deia Jean Monnet, un altre dels pares fundadors de la UE, la unitat europea “avança en les crisis”. Amb contradiccions inevitables que cal anar superant, és evident que la UE ha anat responent cada vegada més de pressa i millor a les crisis successives. Es van adoptant noves polítiques més mutualitzades, superant límits que fins fa poc semblaven insalvables. El “federalisme dels fets” avança en les crisis. Ara hi ha el repte d’una agressió militar a Ucraïna, totalment contrària al dret internacional. Ha desencadenat una guerra que per desgràcia pot ser de llarga durada, i amb el risc d’una escalada. Creix la percepció que som en un conflicte general en el si d’Europa, per primera vegada des del final del nazisme. Això, sumant-se a la inquietud pels seus efectes sobre l’economia i amb el teló de fons del canvi climàtic, és obvi que està afectant de manera profunda la realitat i l’imaginari dels europeus. Crea l’oportunitat d’un nou impuls d’unitat política a Europa, i l’hem de saber aprofitar.
Amb contradiccions inevitables que cal anar superant, és evident que la UE ha anat responent cada vegada més de pressa i millor a les crisis successives
Acaba citant Orwell i la seva common decency, la decència de la gent corrent. Diu que és ‘l’única força que ens pot salvar, si arriba el moment’. Pot arribar aquest moment?
No dono a aquesta afirmació un to pessimista sinó de confiança, sense ingenuïtat. Si mirem les coses tal com són veiem que tenim greus problemes de present i greus amenaces de futur. Però lamentar-se no serveix de gran cosa. Hem d’evitar el cercle viciós de la indignació, el victimisme i la desconfiança. No podem instal·lar-nos en la decepció i en el “ja s’ho faran”, perquè aquesta coartada individual seria una forma de complicitat passiva. En les èpoques de crisis profundes, i la nostra ho és, es generen tres tipus de fenòmens contradictoris: les decepcions escèptiques i individualistes, els moviments de protesta indignada i els anhels reaccionaris de restauració. Em sembla que són respostes que no poden oferir solucions. Les solucions només poden venir de les bones polítiques.
Catalunya Plural, 2024 
