Des d’un bon principi d’aquesta sèrie sobre el Camp de l’Arpa he tingut seriosos problemes a l’hora d’endreçar el seu recorregut, entre d’altres motius per la familiaritat amb la seva morfologia, però una cosa és l’hàbit i una altra ben diferent explicar un indret als lectors, sobretot si es pretén contribuir amb dades vàlides no només pel present.
Per això mateix he dubtat molt sobre com continuar després de disseccionar el laberint no tan invisible, el problema sempre sol ser l’absència general de curiositat, del tros del carrer Mallorca abans anomenat Núria. L’opció més temptadora hagués sigut prosseguir cap a Can Robacols; Rogent no sé si mereix una missa, però sí més explicacions per ser aquesta herència del torrent del Bogatell l’artèria fonamental del barri.
Potser l’edifici més estudiat d’aquesta rambla sigui la seva Escola d’Arts i Oficis, com llueix a la façana del seu número 51. L’immoble és remarcable per la seva elegància i vistositat si se’l compara amb els altres del seu entorn en aquest tram de Rogent entre Mallorca i Degà Bahí. Les causes són ben comprensibles. Per a entendre-les haurem de navegar un xic per la seva Història, ubicant-la al context dels anys on es fundà.
Des de 1893 funcionava Sant Martí un embrió pedagògic sense seu fixa. Primer estigué a la cruïlla de Clot amb Joan I, més tard a la Casa de la Vila. Aquesta precarietat no fou obstacle per a acollir durant aquell període classes nocturnes per a uns set-cents alumnes, persones humils interessades a formar-se, doncs cert credo obrer, ben recolzat per institucions com L’Escola Moderna o personatges com Salvador Seguí, considerava clau educar als treballadors des de la Cultura, suprem estendard per a manegar-se pel món i així poder combatre millor les injustícies socials, quelcom molt en boga amb l’esperit de la Revolució Francesa i la seva forja envers la creació de ciutadans.
El 1908 es generaren enormes discussions a l’Ajuntament per l’aleshores cèlebre pressupost extraordinari de Cultura. El caliu de l’època ensumava la futura gran reforma fruit de la Mancomunitat de 1914. La diferència amb aquell breu futur d’esplendor, una fita de l’administració catalana, radicà en com els regidors conservadors de la Lliga Regionalista no veieren amb gaire bons ulls la propugnació de la neutralitat religiosa a les aules, si bé és de suposar la seva aprovació pel que fa a l’ensenyament en català, combinat amb el castellà.
En un principi, L’Escola d’Arts i Oficis de Sant Martí havia d’acollir un asil per a obreres desocupades. L’autoria del conjunt correspon a un binomi afortunat per a l’arquitectura municipal, doncs tant Pere Falqués com Antoni Falguera tingueren el màxim càrrec el consistori en aquest aspecte.
El primer és un fonamental sense pal·liatius, massa desconegut malgrat la transcendència del seu llegat per a la ciutat, des dels polèmics fanals de passeig de Gràcia fins a la Hidroelèctrica de Catalunya a la vora de l’Arc de Triomf, una d’aquelles construccions amb suficient influx com per a determinar tot un entorn malgrat envoltar-se d’altres pilars, com el Palau de Justícia, i tenir l’Estació del Nort gairebé sempre a la vista.
En canvi, Falguera és més discret, però quan es descobreixen els seus variats testaments, un no pot sinó aplaudir. Entre ells figuren la farmàcia Bolós de rambla Catalunya amb València, el Conservatori de música o la casa de la Lactància de la Gran Via, peces gens menyspreables, cada una ben inserida als seus espais i funcionalitats.
En el cas del 51 de Rogent, que abans fou el 65, podem admirar les solucions adoptades, amb el maó i la pedra en consonància amb la configuració socio-demogràfica del Camp de l’Arpa, de tarannà obrer. L’ús d’un altre tipus de materials per aquest centre educatiu inaugurat el 1911 hagués desentonat, el que no exclou una esplèndida façana, amb cert to medievalitzant, sense cap tipus d’ostentació i cinc cossos ben diferenciats. Entre els seus elements, les finestres i el ferro forjat són picades d’ull a la ja gairebé extinta tendència modernista, a punt de ser esmicolada per l’auge noucentista, primordial per a la idea de país d’homes com Puig i Cadafalch, des del meu punt de vista un polític tan intel·ligent com per a executar les seves idees mitjançant l’arquitectura.
La senzillesa anunciada a l’anterior paràgraf no roba a l’Escola d’Arts i Oficis la preeminència al seu sector de Rogent. Sobresurt amb naturalitat i la seva bellesa es conjuga amb emanar vida per la sempre nodrida presencia d’estudiants als seus alentorns.
Al llarg de la seva centenària singladura ha rebut vàries denominacions. De 1918 a 1952 homenatjà al matemàtic, astrònom i físic francès François Arago, catalanitzat o castellanitzat en funció de l’instant.
Les dades sobre aquestes dècades exhibeixen les transformacions de la seva activitat. El 1925, en plena dictadura de Primo de Rivera, els seus alumnes de dibuix artístic rendiren honors al seu professor, Joan Llopart. Un any més tard, l’octubre de 19126, quan s’anomenava Escuela de Oficios Complementaria Francisco Aragón, participà a un concurs de fotografia amb imatges a exposar durant les festes de Sant Martí.
El setembre de 1930, en aquell estrany any d’interregne cap a la Segona República, es vinculà amb un munt d’associacions del Districte en defensa dels presos polítics i socials, si bé durant aquells mesos la noticia més rellevant fou com l’Ajuntament decidí ampliar en una planta les seves instal·lacions per la ingent demanda obrera de formació, sempre en progrés, doncs el 1936, a través de la seva agrupació cultural, oferí cursos d’anglés.
Les tornes viraren amb el Franquisme. El 1951 fou seu elector de les particulars eleccions municipals. Al cap d’un any es dedicà a l’enginyer de camins, a més d’inventor, Juan Manuel Zafra, enfocant-se a cursos de formació professional d’oficis com torner, ajustador, delineant, mecànic o electricista, oferta també disponible a altres escoles semblants com la Serrat Bonastre, junt a Lesseps, la cèntrica del carrer Torres Amat i altres més perifèriques a Poblenou, La Verneda o Sant Andreu, sense ometre la Fernando Tallada de la plaça d’Espanya.
Per últim, amplià la seva capacitat el 1995 i a hores d’ara el seu alumnat és d’E.S.O i Batxillerat. Des del Zafra arribo a una frontera simbòlica, com si fos Hèrcules i dubtes sobre cap a on encaminar les meves petjades. A l’esquerra, una placa m’indica el carrer Provença. A la dreta, on el mateix carrer esdevé estret i sinuós, el rètol marca Degà Bahí. Allò proper i llunyà d’aquest nomenclàtor és un avis per a navegants de dos universos units per un imperialisme urbanístic. Allò autèntic d’aquest racó es segella a Rogent 51, una declaració pedagògica entre lògica governamental i anhels dels més desfavorits d’un passat molt recent.
Catalunya Plural, 2024 
