Mentre el coronavirus va quedant enrere, és comprensible que vulguem mirar cap endavant i oblidar-nos de l’era dels contagis, els confinaments i les restriccions. Malgrat això, la pandèmia ens ha deixat una poderosa lliçó que hem de conservar en la memòria col·lectiva. Amb l’objectiu de reduir els contagis, els governs de tot el món es van veure obligats a interrompre totes aquelles activitats econòmiques que no fossin ‘essencials’. Aquesta distinció és nova. Normalment, els treballs i professions es classifiquen a través de diferents categories, les quals tenen associades un determinat prestigi i remuneració. Però, de cop, els estats van crear una categoria nova: un tipus de treball imprescindible per la societat i el sistema econòmic. No obstant això, les activitats compreses dins la categoria de treball essencial solen estar mal remunerades i poc valorades socialment. Per a visibilitzar aquest fet i tractar de proposar solucions, a Espai08 hem realitzat una sèrie d’informes sota el títol comú de ‘Treball Essencial: Precarietat i Polítiques Públiques’.
La idea del treball essencial té un gran potencial transformador perquè ens empeny a replantejar-nos el valor del treball. En la nostra societat, les diferents professions que existeixen venen acompanyades del seu respectiu prestigi, remuneració i condicions d’accés. Així, les grans desigualtats entre ingressos es justifiquen bàsicament a través d’un dels mites de l’economia neoclàssica. L’economia neoclàssica teoritza que el treball és una mercaderia com qualsevol altra, i que el seu valor depèn de l’oferta i la demanda. És a dir, que com menys gent pot dedicar-se a les professions que requereixen més formació, o més ‘capital humà’, aquestes són més ‘valuoses’ i és natural que rebin un salari major. De la mateixa manera, les ocupacions que requereixen menys formació i que més gent pot fer, percebran una tindran remuneració menor.
Tanmateix, la distribució de renda no segueix les diferències en capital humà, sinó que és el resultat d’un procés social conflictiu. En primer lloc, la major divisió de rendes no es dona entre salaris, sinó entre les rendes del capital i del treball. Els majors ingressos es deriven d’activitats empresarials i financeres. A més, gràcies en part a la creixent importància de les finances, que fa més fàcil fer diners a partir dels diners, la desigualtat entre capital i treball ve creixent en les últimes dècades. En segon lloc, les diferències entre salaris no resulten de l’oferta del treball, sinó de la capacitat de qui ofereix el treball per a organitzar-se. La història del moviment obrer mostra com les millores salarials i de condicions de treball es van aconseguir després d’anys de lluita i vagues. Així, la pèrdua de poder dels sindicats des dels anys 70, degut en part a la deslocalització i desindustrialització, explica la gradual devaluació en salaris i condicions laborals. A més, gran part de l’ocupació es ve creant en sectors de baixa implantació sindical: en serveis de baixa qualificació i en professions feminitzades de cures. Aquests sectors reben les remuneracions més baixes i semblen emportar-se la pitjor part de la progressiva desregulació laboral.
En tercer lloc, el gènere i la ciutadania juguen un paper crucial en la valorització de les professions. D’una banda, els migrants, particularment sense papers, tenen menys recursos per a aconseguir condicions laborals dignes degut a la seva situació legal, i a la seva mancança de drets polítics. D’altra banda, les activitats tradicionalment realitzades per dones es consideren menys qualificades i reben menys salaris, com és el cas de les infermeres. Però, a més, la major part del treball domèstic i de cures es realitza sense remuneració. Enfront d’aquest cas, la teoria econòmica vigent no es preocupa de conceptualitzar aquestes tasques i, al no ser pagades, ni tan sols se les considera treball com a tal.
Davant d’aquesta realitat, la pandèmia ens ha d’impulsar a repensar quin paper juga cada professió, quin és el seu valor social, i quin reconeixement i recompensa s’emporta. Aquí, el concepte de treball essencial ens pot ajudar a veure aquestes desigualtats com inacceptables, així com a a defensar alternatives cap a una major justícia social. En pensar en el treball essencial durant la pandèmia el primer que ens ve a la ment són les professions sanitàries i auxiliars del sistema de dependència. Les professionals d’aquests sectors es van veure desbordades per a cuidar als malalts després d’anys de retallades i externalitzacions. Però dins de la llista d’activitats essencials, trobem ocupacions que reben les remuneracions més baixes i les formes contractuals més precàries. El treball domèstic, la neteja, la reposició i venda en supermercats o el treball agrícola són ocupacions que acumulen pobresa laboral, inseguretat, informalitat i jornades parcials no desitjades (subocupació). Com a mostra el gràfic, moltes ocupacions essencials feminitzades mostren taxes alarmants de temporalitat i subocupació, fins i tot per sobre de les elevades mitjanes a nivell nacional. No obstant això, la sostenibilitat de la societat i del sistema econòmic depèn d’aquestes tasques.
A més, sota el concepte de treball essencial hem d’incloure sens dubte el treball de cures no pagat. Tots, no sols criatures i ancians, necessitem de la cura, de l’alimentació i la cuina, i del suport emocional. Tal com mostren les enquestes dels usos del temps, la desigualtat entre gèneres en el temps dedicat a aquestes tasques és abismal, i ha augmentat durant la pandèmia. No obstant això, malgrat ser l’activitat més essencial, el treball de cures és invisible, es dona per fet. Com a resultat, d’aquesta desigualtat, i de la insuficient implantació de polítiques de conciliació treball-vida, moltes dones veuen minvades les seves oportunitats de desenvolupament personal i professional.
En conclusió, la pandèmia ha fet visible el valor del treball essencial, de totes aquestes tasques invisibles i mal pagades que sostenen la nostra vida quotidiana. Els herois i heroïnes de la pandèmia van rebre els nostres aplaudiments durant el confinament, però és hora que rebin alguna cosa més. Pujar el salari mínim, garantir drets laborals, estendre l’aplicació dels convenis col·lectius més enllà dels salaris i incloent als treballadors subcontractats en el conveni de l’empresa en la qual treballen, . millorar les condicions en la contractació pública, augmentar els recursos de la inspecció laboral i facilitar la regularització dels migrants són mesures bàsiques i molt poc ambicioses per a començar el camí cap a valorar el que és essencial.
Catalunya Plural, 2024 
