Molt es parla de l’impacte negatiu de l’onada de turistes a les nostres vides, comprenen nombroses problemàtiques. De fet, ja han començat les queixes i mobilitzacions veïnals, com l’organitzada el diumenge 19 de juny per l’ABDT (Assemblea de Barris pel Decreixement Turístic), sostinguda per desenes de col·lectius socials de la ciutat.
Amb el lema “Menys turisme, més vida”, en el seu comunicat apunten: “El retorn del turisme massiu i extractiu a Barcelona és innegable des de fa setmanes, com ho són tots els seus impactes socials i ambientals: expulsió del veïnat, contaminació de l’aire, massificació de carrers i places, desaparició del comerç de proximitat, emissions de CO2 fatals per a l’emergència climàtica, concentració laboral en un sector especialment explotador i precaritzador, reforç de la dependència d’un sector altament vulnerable (basta veure l’efecte del covid sobre els llocs més turistitzats). Des de tots els àmbits institucionals, han desaparegut les veus que durant la pandèmia demanaven repensar el model i diversificar l’economia, i s’aposta ja descaradament per la promoció turística amb diners públics”.
En aquest article, no vull parlar de com el model econòmic actual està convertint ciutats com Barcelona en parcs temàtics. Ni d’emergència climàtica ni de reclamacions veïnals com la no ampliació de l’aeroport i del port o la invasió de creuers a les nostres costes. Tampoc entrar en profunditat en la precarietat de les persones que treballen al sector turístic, directament o indirectament.
Si vull recordar, que l’explotació i la precarietat laboral d’avui, són els desnonaments de demà. Cal tenir en compte que Catalunya, malgrat tenir mecanismes per evitar-ho, continua sent el territori on més es desnona de tot l’estat. Segons les últimes dades del Consejo General del Poder Judicial, 2.410 famílies catalanes han estat desnonades en els mesos de gener a març d’aquest any, 1.684 a la província de Barcelona.
Dades postpandèmiques alarmants, més tenint present que actualment hi ha una moratòria estatal, vigent fins al 30 de setembre i des del mes de març, a Catalunya comptem a la llei 1/2022. Un cop desnonades, el principal problema que ha d’afrontar les persones que s’han quedat al carrer és assolir un reallotjament a un habitatge digne per part de les diferents administracions (Generalitat i Ajuntaments). Què es trobem com a resposta? ‘’No hi ha pisos’’. La mesa d’emergència està col·lapsada, amb una llista d’espera que pot durar anys i degut això les famílies desnonades són allotjades per temps indefinit a pensions, albergs, hotels… Un efecte negatiu més degut a la manca d’habitatge públic, mentre a Catalunya acumulem 37.500 pisos buits en mans de bancs i fons voltor.
T’estaràs preguntant, què tindrà a veure el turisme amb tot això? Molt! Els hotels i pensions que acullen a les persones desnonades, cobrant a l’administració preus més baixos dels habituals, són solidàries fins a un cert punt. Un cop arriba la temporada d’estiu, o bé ja no ofereixen els seus serveis o bé no renoven els serveis contractats amb els ajuntaments, per poder ”fer l’agost”. Això es tradueix en més gent al carrer sense alternativa de sostre garantit.
L’Ajuntament de Barcelona es troba que no pot destinar d’urgència, a persones desnonades, els allotjaments que habitualment es destinen per això en estar ocupats per turistes. Segons dades de fa uns mesos, una mitjana de 1706 persones, passen per aquests allotjaments temporals a Barcelona. La mancança d’habitatge provoca que els ajuntaments hi han de recórrer a empreses que busquen allotjaments en pensions. Un servei que només a la Ciutat Comtal, pot produir un cost de 24 milions d’euros, com va passar al 2020.
Col·lapse de Serveis Socials
La situació a Barcelona, genera un efecte rebot que acaba afectant a l’àrea metropolitana. La temporada turística, el mundial de Fórmula I a Montmeló, el Primavera Sound, el Sonar… són causes que ajuntaments com Badalona, Terrassa, Santa Coloma de Gramenet o l’Hospitalet de Llobregat, coincideixen en marcar com a motius que generen col·lapse als Serveis Socials incapaços de trobar un allotjament per les persones desnonades.
El turisme massiu fa pujar el cost de la vida. Els especuladors s’apropien i privatitzen iniciatives com el bnb, amb plataformes com Airbnb que fan pujar el preu de l’habitatge en tot l’entorn, sotmetent-lo a la lògica financera. Per parlar només dos exemples clar que fan augmentar les desigualtats i acaben fomentant l’expulsió de veïnes i veïns.
Com va passar amb el rescat bancari, ara s’està rescatant i impulsant la indústria turística amb fons públics. Un efecte negatiu més de la COVID que ha generat un augment de la precarietat dels de sempre i un enriquiment, també dels de sempre.
Durant la pandèmia hem vist realitats molt dures. Hem vist tancar comerços de barri, establiments familiars emblemàtics caure per no poder pagar el lloguer dels locals, perdent així la seva font d’ingressos. També hem vist a Institucions i càrrecs públics parlar dels perills del monocultiu en un sector tan vulnerable i nociu com el turisme. La necessitat de reduir la dependència a aquest sector i diversificar l’economia, és clara.
L’anterior procés de turistificació de Barcelona va durar dècades i ens va fer perdre, progressivament, botigues d’ús quotidià, veïnat, parc d’habitatge, salut, condicions laborals, etc. Cal revertir el procés, emprenent el camí del canvi de model socioeconòmic, el decreixement turístic i la diversificació de l’economia en sectors més justos.
Si assumim que hi ha un problema estructural a resoldre per evitar l’emergència habitacional i les causes que la fomenten, també cal assumir altres situacions que perjudiquen les nostres vides i retallen els nostres drets, com la indústria hotelera i el que l’envolta.
Catalunya Plural, 2024 
