No recordo quan em parlaren per primer cop del taller Masriera del carrer de Bailén, però sí sé com la majoria de persones senten un encanteri plegat d’ignorància envers la seva imponent façana.
Molts d’ells ompliren, quan era més jove i no coneixia com ara la Història de la meva ciutat, el meu cap de pardals de tota mena. Jordi, el seu reixat és el d’una lògia maçònica. Jordi, era un temple romà, arribat intacte als nostres dies. Jordi, és un lloc maleit on es celebren rituals satànics.
Tots mentien, no per mala voluntat, sinó per aquella cosa tan barcelonina de no preocupar-se per a aprofundir a la veritat, conformant-se amb llegendes i xafardeigs. Jo mateix hi vaig sucumbir abans d’investigar amb garanties els mites d’Enriqueta Martí o Carmen Broto; així doncs, no m’és estrany el fenomen, comú, massa, en els habitants de la capital catalana.
L’habitual inacció del nostre Ajuntament amb el Patrimoni ha engrandit els rumors d’aquest racó màgic, útil per a comprendre la Història de la Ciutat Comtal, i sobretot la dels orígens de l’Eixample abans del Modernisme, doncs es tracta d’un edifici de 1882, quan la quadrícula de Cerdà encara no bregava amb el seu tòpic i les construccions eren més aviat eclèctiques.
L’autor de l’immoble és Josep Vilaseca i Casanovas, un arquitecte d’original repertori, qui rebé l’encàrrec dels molt cultivats germans Masriera, Josep i Francesc, ambdós amb un allau de suggeriments per a inspirar al seu amic, des de la Maison Carrée de Nimes fins al temple romà del carrer del Paradís, descobert el 1830, sens oblidar la troballa el mateix 1882 d’una altra joia romana a Vic.
Una nota de 1884 ens ajudarà a comprendre les intencions dels seus propietaris. En ella l’indret es menciona com a taller de pintura i museu de preciositats artístiques, amb sis belles columnes corínties sobre les que descansen la cornisa i el frontó.
Aleshores el Masriera era envoltat de jardí i dues estàtues, dedicades a Rosales i Fortuny, dins del millor esperit de la nova època, encara emmarcada a la Renaixença Catalana.
Només el 1900, amb l’ingrés de Lluis Masriera, fill de Josep, a la gestió del negoci familiar es produiran canvis determinants a la seva funció. L’obrador del clan es traslladarà al carrer Bailèn, ampliant-se la mola el 1913 mitjançant una nova edificació, rubricada per Jeroni Martorell, i dos nous volums a l’espai original del taller.
Tanmateix, a partir dels anys vint els interessos de Lluis, potser per la vocació d’una de les seves filles, s’enfocaren envers el món teatral. Creà la companyia El Belluguet, escrigué, adaptà obres, edità revistes i el 1932 participà amb fervor a la fundació de la Federació Catalana de Societats de Teatre Amateur.
Aquell mateix any, el seu fill Joan Masriera transformà l’interior del fals temple en el teatre Studium, amb capacitat per a quatre-centes persones i actuacions de companyies com La Barraca, de Federico García Lorca.
La Guerra Civil trencà el somni, retornat a la postguerra fins 1950, quan aquesta joia capitolina passà a mans d’una entitat religiosa. El 1974 prengué les regnes la Fundació Pere Relats.
Ara, ja era hora, ha nascut la possibilitat de donar-lo als veïns després de diversos intents fallits, com el 2015, quan el Consistori capitanejat per Xavier Trias volgué recuperar-lo mitjançant una permuta, revocada després de les eleccions d’aquell any per Barcelona en Comú.
Un breu parèntesi personal
He trigat molt a escriure aquest article. Durant més d’una dècada vaig passejar pels voltants del Masriera sense cap mena d’esperança de poder-hi entrar, consolant-me amb quatre fotos de repertori disponibles a la xarxa. El 2020 em vaig obcecar a popularitzar el seu exterior per a la sèrie Históricos Anónimos de La 2 on, ajudat pel professor Carles Carreras, vam revelar com hi hagué un altre Eixample abans del Modernisme, amb tallers, fàbriques i un tarannà a les antípodes de l’actual.
La meva fantasia era poder obrir les seves portes, arribant-me l’oportunitat gràcies a una alumna, bona coneixedora de les meves investigacions barcelonines. Tinc la sort d’haver-me guanyat només amb deduccions la confiança de moltes associacions de veïns alternatives, més lliures perquè no depenen de subvencions municipals.
Abans de la invitació de l’Eugènia em vaig preocupar molt un matí, quan explicava el passat del Masriera a un grup de passeig. Mancava poc per a la Pandèmia i em sorprengué topar-me així de cop amb Ricardo Bofill, que en pau descansi, esverat davant l’edifici amb plànols i en plenitud de facultats, com si conspirés fer-hi una reforma.
Mai sabrem si algú volgué concedir a l’arquitecte l’opció d’executar algunes de les seves genialitats al nostre protagonista. Quan esclatà la crisis sanitària de la Covid19 vaig caminar-hi a la vora emparat per la meva condició de periodista mentre preparava amb molt d’entusiasme la peça televisiva. Havia renunciat al meu anhel de franquejar-lo. Per això, quan ocorregué el miracle, em vaig preparar com si fos un nen a una festa d’aniversari, exaltat i feliç per la raresa de tanta fortuna, desitjada durant tota la meva vida adulta.
La visita i les reivindicacions
El meu cicerone fou l’arquitecte Jaume Artigues, membre, com l’Eugènia i gairebé un centenar d’entitats, de la Plataforma Masriera. No demanen cap utopia, tan sols recuperar el Masriera pel barri en una mescla on es combini la permanència de les arts escèniques amb la dinamització de la Dreta de l’Eixample, sense centre cívic propi, mitjançant propostes intergeneracionals, és a dir, iniciatives per a joves i gent gran, amb l’objectiu d’ajuntar a tota la ciutadania en un veritable pol pel teixit social d’aquest barri, de baixa densitat demogràfica i pocs equipaments.
La contrapartida de l’Ajuntament no s’atenia gaire al rigor de conservació ni a la resiliència d’un teatre supervivent a una deixadesa gairebé centenària, a eliminar per a traslladar-hi la minúscula Biblioteca Sofia Barat, ubicada al 64 del carrer de Girona.
M’impressionà molt veure les seves butaques, envoltades de silenci, així com ingressar i mirar esbalaït una sala on s’havien guardat els objectes, alguns a vessar de pols, de tot aquest dilatat període, com estàtues de futbolistes, cartes, fotografies, plans i altres impagables detalls, amb suficient potència com per a constituir un petit museu.
A casa, tinc una il·lustre predecessora d’aquestes inspeccions. La meva mare assistí a l’obertura del clausurat Parlament de Catalunya, envaït per les teranyines i aquella sensació d’Història congelada per l’escriptura dels guanyadors de la Guerra Civil. Aquí, a diferència d’ella, la conflagració fratricida només treia el cap fins a cert punt. La meva imaginació es transportava amb la decoració escampada per tot el local, una denominació injusta de totes totes, amb un blau superb i meravelloses pintures, com si estigués immers a una al·lucinació d’on no volia sortir.
Ningú em necessitava convèncer de la necessitat de brindar el Masriera als veïns, però caminar-lo amb un guia d’excepció em dóna encara més arguments, en especial quan vaig veure els annexos de 1913, ideals per a qualsevol tipus d’activitat, conjugant-la amb el teatre Studium.
Han de desaparèixer les grades? Les últimes noticies de la meva alumna així ho adverteixen, i si així fos el teatre podria renéixer sense tanta brillantor, si bé amb una adaptació contemporània perquè l’absència de les cadires podria convertir en més polifacètica la seva extensió.
Tot i així, em resulta una derrota de proporcions incalculables, bé per la resistència d’aquesta totalitat, bé per una hipotètica concepció d’un espai doble amb prestància per a alternar allò museístic amb l’aposta social, on no crec hi hagués cap mena de problema per a conjugar en tot aquest nou fresc la incorporació de la Biblioteca Sofia Barat per a parir un centre cultural d’excepció des de la seva varietat.
Plataformes com la Masriera requereixen de més veu a la premsa, massa aficionada en aquests darrers temps a ser tan sols un portaveu erroni d’allò majúscul segons els seus interessos, amb els ciutadans arraconats. Des d’aquesta panoràmica, l’Obrador del carrer Bailèn podria erigir-se en una experiència innovadora no només per a la postal fins a donar sentit a la participació dels habitants del barri, de ben segur contents per a disposar d’allò reclamat, ser escoltats, des d’aquí animem a l’Ajuntament a apuntar-se un gol d’any electoral, i regalar amb totes les lletres a la ciutat una de les perles de la corona, també més realçada per a comprendre els orígens de la seva refundació després de la caiguda de les muralles i llençar-se al present sense por a experimentar en benefici de tota la comunitat.
Catalunya Plural, 2024 
