Si alguna cosa té Pacifiction-Tourment sur les îles, rodada a Tahití, és que és una cinta de llarg recorregut, que va rebre molt bones crítiques de la premsa especialitzada i promet deixar una important petjada quan s’estreni en sales comercials. Amb les controvèrsies que pugui comportar, amb defensors i detractors, que Serra no defuig sinó que afronta.
Com quan a la conversa li donem la nostra opinió i això es converteix en un aferrissat al·legat sobre els tempos al cinema contemporani. Podem no estar d’acord en alguns aspectes, però Serra no s’amaga i és això el que el fa molt més proper del que es podria pensar. La paraula tensió, en les noves formes, en les imatges, en l’experiència, apareix sovint. Darrera les seves ulleres negres i més prim que en les anteriors trobades, aquest va ser l’intercanvi de mitja hora servit amb les fotografies de Marco Barada.
Que tinguis premi o no, és important?
No, encara que per a tots els distribuïdors sigui important. El món funciona així, a la gent li sembla que els premis reflecteixen alguna cosa. A mi no m’ho sembla. També he estat jo en molts jurats. És bo per a la producció, dona una mica més de difusió a la pel·lícula. Els premis són una eina perquè la gent tingui constància que existeix i que hi ha unes qualitats.
Seria potser la primera vegada que, venint a Canes o Locarno, no t’emportes premi tot i que les dues primeres vegades va ser a la Quinzena de Realitzadors on oficialment no s’entreguen recompenses… Però les crítiques han estat molt bones…
Sí, però això sol passar. Els premis depenen dels jurats. I els jurats són tan diversos i hi ha tants membres, que és difícil de trobar una homogeneïtat. No se sap mai… La pel·licula ha de fer la seva vida, a part de tots aquests contingents.
De totes maneres, aquesta primera selecció oficial a competició a Canes ja és prou significativa perquè els mitjans de referència, i els crítics de referència, en parlin: Le Monde, Libération i Les Inrockuptibles han deixat molt bé la cinta. Libération, a més, hi apostava com a Palma d’Or…
I també la crítica internacional, que és una mica més sorprenent perquè, normalment, el gust anglosaxó no diria una mica més convencional però sí que es més caut, més prudent.
Tom Cruise, les plataformes i la gran pantalla
El Libération, a més, es va atrevir a titular la seva entrevista Prince Albert, i et situa ja entre els grans realitzadors…
No sé si era tant per això, sinó perquè oferia una pel·lícula bastant diferent de les altres. Que no té res a veure, i que apunta algunes coses que podrien ser útils en el futur. Per al cinema del futur. Perquè per a crear imatges que són iguals de les que ofereixen les plataformes, segur que aquestes ho faran millor, amb més pressupost, amb més temps, amb una infraestructura. I tindran accés a molts més espectadors. Hi ha aquesta petita tensió, que avui en dia ningú no sap exactament com resoldre, però que s’ha de mirar de resoldre. S’ha de proposar alguna altra cosa. I, des d’un punt de vista estrictament artístic, penso que és fascinant. Des del punt de vista de producció o distribució, hi pot haver evidentment més tensions perquè depenen d’altres factors i els temes de distribució sempre són complexos. I ningú no vol renunciar a una part del públic. Però tampoc no saps si, al públic, li has de donar una cosa nova perquè justifiqui la seva atenció, el seu interès. O, al contrari, has d’anar rebaixant de mica en mica el nivell per a no perdre’l, o per a no acabar-lo de perdre.
És un gran dilema que es dona, no tan sols aquí, sinó en d’altres àmbits. I una gran lliçó la va donar en Tom Cruise a la seva ‘masterclas’, que és boníssima: ell mai no ha estrenat una pel·lícula en plataformes. Diu que va néixer amb el vell Hollywood i és un obsessionat de la qualitat. Hi entén molt de les òptiques, tot i que no hagi estudiat mai res d’això. I s’interessa per les últimes generacions de càmeres amb la idea de donar un gran espectacle. I, per a ell, el gran espectacle s’ha d’oferir en pantalla gran. On li dones el màxim al públic. I, a més, explicava que és famós per fer ell mateix les escenes perilloses al rodatge. L’hi van preguntar per què li agradava, i ell va contestar que si li diries al Gene Kelly que no ballès. Venint a dir que ell formava part d’aquesta obsessió del gran espectacle i la qualitat. D’alguna manera, el cinema d’autor és exactament el mateix però en una altra dimensió. Ofereix el màxim a l’espectador, però des de paràmetres europeus. Diferent del que li vol atorgar el Cruise, amb una història una mica naîf, d’aquestes americanes que sempre acaben bé. Perquè és Estats Units, és la idiosincràsia, ha de ser una cosa positiva.
És el seu relat…
És el seu relat, és el que l’espectador vol. El que l’omplirà més. Nosaltres, que venim de la tradició europea, que és més autocrítica i anticanònica.
Intel·lectual?
Nosaltres sempre estem donant una altra forma de tradició. Que la representa millor que ningú el cinema d’autor. I, per tant, també li estàs donant el millor de tota aquesta nostra part autocrítica, fosca, amb un relat diferent. Amb una forma innovadora. Però, en això, som equivalents. I, curiosament, les dues coses s’han de fer en pantalla gran. Si tu has vist la meva pel·lícula, en pantalla petita es perden totes les ambigüitats, totes les capes de sentit.
Això m’ho deia també el realitzador argentí Mariano Llinás per La flor…
Possiblement… Totes les capes de sentit, totes aquestes inflexions que li donen la riquesa, amb la pantalla petita es perden. És com internet. Et donen una informació bàsica, clara, perquè tu reaccionis i estigues esperant la següent.
Política, missatges i cinema contemporani
En aquest sentit, la teva pel·lícula, encara que no tingui premi, crea una bona controvèrsia perquè és de les mes agosarades que s’han vist en competició…
Crec que és tan evident de dir que, si no és això, què continuarem fent? Comença a ser evident, per a tothom. En l’edició de l’any passat, hi va haver gent que intentava escapar. Fos la pel·lícula del Leos Carax (‘Annette’), fos la que va guanyar la Palma d’Or, ‘Titane’ (de Julia Ducournau), encara que aquesta estigués en un registre diferent. D’alguna manera, s’ha d’oferir una experiència diferent perquè, si no, no té sentit. Per què vols pagar deu euros si, pel mateix preu, en tens tres-centes a les plataformes? Pagaràs deu euros per una merda al cinema o per 300 merdes en una plataforma? Doncs, millor per 300 perquè encara podràs triar. Si en pagues al cinema, ha de ser per a una cosa diferent. En aquest sentit, la competència és desigual. Quan dic merdes, vull dir pel·lícules que tenen un registre, una manera de consum que ja sabem per a quin tipus de gust.
També pot influir en aquesta reacció tan contradictòria que a la teva pel·lícula toques temes polítics sensibles…
Perquè la pel·lícula és suficientment ambigua perquè tothom s’hi pugui trobar… Jo no tinc cap idea en aquest sentit. No tinc cap missatge a transmetre, ni polític ni de res. Jo treballo amb coses que estan davant de la càmera. D’alguna manera, sí que són reflexos, reverberacions o ressonàncies d’alguna cosa que és en l’ambient. Però, d’una forma, quasi magmàtica. La meva intervenció només serveix per posar-hi una acció. I reflectirà el que reflectirà. No és el que jo penso. Jo no vull reflectir res. El que vull és que això es contamini de tot aquest ambient, i es contamini de la manera més intensa, més densa, més complexa possible. No tinc cap idea anterior. Tinc idees formals, conceptuals per crear aquesta tensió. Però, en el contingut i el significat, no en tinc cap.
En això, l’actor Benoît Magimel t’ha ajudat molt. Perquè ell acaba de rebre un César per De son vivant, d’Emmanuelle Bercot, on es mor de la sida, però que a mi no em diu gran cosa. I, en canvi, crec que passarà més a la història la seva interpretació a Pacifiction.
Segurament sí, però jo no vull dir coses dolentes d’ell perquès és amic meu. I no l’hi puc dir si les seves pel·lícules són dolentes! Digueu-ho tu, com vulguis…
En la relació amb la població local de Tahití, els personatges te’ls van inspirar ells mateixos? Els tenies ja al cap o va ser en el moment que els vas trobar?
Com sempre en el que faig, hi ha una mica de tot. Per exemple, el conflicte polític (entre la colònia i París) estava molt més desenvolupat en el guió. El personatge de l’amant estava fet d’una altra manera. Dels altres personatges que pul·lulen, n’hi havia de tota mena. Però aquesta altra manera que era en el guió, tampoc no té res a veure amb la manera que hi havia al rodatge que encara era una altra. I, després, en el muntatge, encara hi ha una altra manera. I, finalment, hi ha la pel·lícula definitiva. Són coses que es van movent i que són molt diferents les unes amb les altres. Jo no treballo progressivament, a mi m’és igual el que havia preparat abans. No soc fidel a res. Soc fidel al resultat final, que és la suma de totes aquestes destruccions i encadenaments… Respon a la seva pròpia lógica interna. I a un cert radicalisme a l’hora de fabricar-ho. De recuperar una certa innocència, de no tenir res a dir.
Tu mateix, quan estàs treballant, et sorprens?
Si no, per què hauria de fer-ho? Si no, ja faria una altra cosa. Em sembla que, anant allà, encara puc triar el que vull fer. Això és l’art. Ha de ser una mica inesgotable, el sentit. Ha de continuar inspirant. Quan llegeixes els grans escriptors del passat, es renoven constantment. La gran obra, no s’acaba d’esgotar mai.
Quan et preguntava a la roda de premsa sobre el transvasament del poder polític cap al Pacífic, per part de Xina, no vaig acabar de desenvolupar que això també es produeix a nivell d’obres cinematogràfiques del sud-est asiàtic. Hi ha una influència d’autors, del quals ja havíem parlat en el passat, com el tailandès Apichatpong Weerasethakul en les escenes nocturnes? Us influïu mútuament en aquest nou cinema contemporani?
No ho diria d’aquesta manera. Precisament, la gent que són autors de veritat queden apart d’aquest tipus d’influències mimètiques. Són més fidels al seu propi univers que no pas a la moda o al que els hi pots semblar que és tendència perquè altra gent ho practica. Gairebé és una influència de cadascú intentar fer coses diferents a la seva manera. No veig tant que aquesta manera coincideixi. Que, evidentment, sí que hi ha la coincidència d’un cert cansament d’explicar les coses de manera convencional, un cert cansament d’explicar històries socials, en què ja tots hi estem d’acord o que hem sentit o hem vist cinquanta mil vegades. Això és el cinema d’autor, el fet de fer una cosa no solament teva sinó que vagi més enllà de tu. El fet d’estar fent coses que, ni tu mateix ni la gent, poden entendre perquè s’aniran desenvolupant més en el futur. Per tant, no veig que hi hagi alguna cosa en el passat que ens influenciï. Tot influencia i res influencia. No hi ha pla preconcebut, a part d’intentar inventar coses noves. De fer-ho cadascú a la seva manera. Que si el filipí Lav Diaz, que si l’austríac Ulrich Seidl, que si tots els romanesos…
L’Apichatpong, precisament, se’n va anar a Colòmbia a buscar també coses noves (Memoria, 2021)…
No li va sortir tan bé a ell…
És una llàstima que, en festivals com el de Canes, gent que fa la feina de fotografia com l’Artur Tort no se’ls hi doni prou rellevància. Però l’Artur suposo que hi té un paper important en la pel·lícula…
En totes aquestes pel·lícules, la fotografia hi té un paper destacat. I, quan tens les bones condicions, és a dir la pantalla gran com deia en Tom Cruise, s’hi nota. Però sorprèn que, de vegades, moltes d’aquestes altres pel·lícules tinguin una estètica molt convencional. Són simplement amb molta definició, i tampoc tenen massa interès. D’altres, no. ‘Annette’, del Leos Carax, tenia molt més interès, amb el treball de la Caroline Champetier. A nivell de fotografia, hi havia escenes amb coses rares que estaven molt bé… Un altre cop, el més rar, fins i tot a nivell plàstic, ho trobem en els autors o en aquests altres de Hollywood. Encara que, en aquests últims, la pel·lícula no sigui res. Però, visualment, sí que tenen algunes petites conquestes. O, d’altra banda, amb autors molt radicals que es permeten la llibertat a si mateixos de fer el que els hi dona la gana. En aquests dos extrems, hi torna a haver l’interès.
Hi ha data per a la sortida a França de Pacifiction?
Ha de ser a principis de novembre. (9 de novembre, es va confirmar posteriorment)
I esteu buscant distribuïdor a l’Estat espanyol…
La pel·lícula es va acabar en l’últim moment. Tot va anar molt ràpid. I s’ha d’acabar de definir quin tipus de distribució es farà. (Elastica Films l’estrena, finalment, el 2 de setembre)
Entrevista completa a París/BCN
Catalunya Plural, 2024 
