Les possibilitats per a ordenar les parcel·les d’un fil urbà són múltiples. Aquesta vegada saltarem d’immoble a immoble del mestre d’obra Josep Masdéu Puigdemasa, bé per filar prim, bé com a excusa per a saltar a un racó res esgotat a les investigacions, quelcom res sorprenent, doncs si d’alguna cosa serveixen aquestes Barcelones a la seva intrahistòria és per a comprovar com és molt fàcil criticar la feina desinteressada de redescobrir la ciutat mentre durant dècades ningú s’ha preocupat per fer-ho.
Els fils i les penjades, en tots els sentits, a les xarxes socials són molt bones per a l’ego, mentre l’esforç d’elaborar texts amb la finalitat de crear futurs llibres, inexistents fins a la data des d’aquesta exigència, és vist als nostres temps com una excentricitat, quelcom compassat amb el culte a la velocitat contemporània en perjudici de la pau i l’assossec, aliats de caminar amb l’observació com a divisa.
La finca de Degà Bahí 44 sol denominar-se de Joan Sellarés. Un solt de la Gaseta Municipal de 1929 l’adjudica a un tal Joan Fullerachs, quelcom corroborat per Valentí Pons a la seva pàgina sobre l’arquitectura modernista, si bé l’edifici és més aviat el cant del cigne de tota una època on allò artesanal entès com a rústic encara tenia sentit a tota Catalunya.
No m’he preocupat gens per la biografia d’aquest misteriós propietari perquè el seu molt pietós bloc només m’interessava aquesta vegada per a encetar una ruta amb centre cap a Can Robacols, brindant-me una junció un article del 10 de d’abril de 1931, fonamental per informar-nos de l’obertura de varis carrers, molts d’ells sempre presentes en aquest espai, desaparegut el seu cor rural als anys vuitanta del segle passat i segons Enric H. March “un nucli ple d’horts, gallines, distintes arbrades, cases humils, sòl terrós i fins i tot un refugi de guerra”, aquest obert malgrat la renuència d’alguns veïns, convençuts dient-los de trobar-hi un tresor, com m’explica la Lali, dramaturga i amb ADN ple d’aquest barri, per viure’l i per sa mare, veïna de Degà Bahí durant molts anys.
Aquest carrer benamat per servidor figura en aquest breu periodístic gairebé a tocar de la proclamació de la Segona República, en realitat una notificació municipal per a alterar un ordre inamovible i anàrquic fins aleshores, com indiquen els mapes consultats, on no apareixen els noms que el lector sí podria esbrinar a la peça, on es parla de la total obertura de Foment, quan no s’anomenava així almenys des de 1925, de Rogent a Muntanya i les de Josepa Massanés, entre Coll i Vehí i Degà Bahí, i la de Mataplana, entre Josepa Massanés i Muntanya.
Qui llegeixi les Barcelones d’avui sense conèixer allò descrit pot, sens dubte, marejar-se un xic, no més. Convé ser didàctics i precisar bé allò trepitjat. Can Robacols rep el seu nom per una antiga vaqueria, des d’on es repartia cada matí la llet amb una mula. El topònim i la seva urbanització agrícola tenien el do de la vellesa, delimitant-se les seves masies en molt pocs carrers, com Llagostera, segmentada en tres trams, Pistó, Mataplana, Josepa Massanés i Infante, quelcom, donada l’absència de bones fotografies, ben comprovable al magnífic geoportal de cartografia de l’àrea metropolitana de Barcelona, on és possible apreciar com l’estructura de petit poble aïllat de la resta, amb fronteres traçades per drapaires a Degà Bahí i Coll i Vehi, romangueren fins a la fi dels anys setanta.
En aquell instant, tal com expliquen Huertas i Fabre a una ampliació del seu llegendari Tots els Barris de Barcelona, Mataplana s’esborrà del mapa. El seu rastre pot intuir-se a l’actualitat a Ripolles, la seva continuació, generant-se una fina línia desigual envers l’horitzó de Trinxant, de bellesa particular per la sospita d’anomalies, sobretot per com neix el carrer i la cesura efectuada al seu recorregut des de Pistó, ja fora del recinte de la plaça de Can Robacols, resultat de les peticions veïnals per a salvar al menys una mica d’aquella essència pretèrita i evitar l’aposta d’una immobiliària, partidària, com imaginaran de bastir seixanta-vuit pisos de quatre plantes amb baixos, entresol i àtic, quelcom descartat el 13 de maig de 1982, quan l’Ajuntament aprovà un pla especial de reforma interior per a la formació d’una plaça a la illa limitada pels carrers de Josepa Massanés, Besalú i Pistó.
El nou can Robacols s’emmarcava en aquells recosits d’Oriol Bohigas i el seu lema, amb deliris de grandesa per a igualar-se a Ildefons Cerdà, d’higienitzar el centre i monumentalitzar la perifèria. Els autors de l’àgora eren vells coneguts d’aquests marges, doncs Pedro Barragán i Bernardo de Solà havien mostrat les seves virtuts a la plaça de la Palmera de Sant Martí, clar exemple de com qualsevol extensió distant del rovell de l’ou de l’Eixample podia resoldre’s, amb cert encert, mitjançant una mescla de modernitat i respecte a la tradició.
A l’espai de la Verneda, tan de moda a l’actualitat per com n’és de proper a la biblioteca García Márquez, es mantingué una xemeneia fabril, acompanyada de l’art contemporani de Richard Serra un mur més aviat irrellevant pel veïnat, però significatiu pel consistori des de la meta de vendre la moto de la seva feina a racons explotats per a tallar cintes i fabricat des de cert menyspreu cèntric, el mateix ensumat amb pudor a la crònica de Lluis Permanyer, Premi Nacional de Periodisme Cultural 2022, molt devot de considerar que Barcelona fos tan sols l’Eixample, com si analitzar els seus barris fos una pèrdua de temps.
Bé, per a no perdre’ns en foteses, a vegades el poc és moltíssim, continuarem la ruta. Can Robacols veié la llum a l’era postmoderna el 29 de març de 1987. L’àgora es modificà el 2006 y des d’aleshores ha guanyat en funcionalitat, amb un parc infantil, bancals distribuïts una mica així com no vol la cosa, una font pública i des de no fa gaire alguna terrassa, inevitable per a homologar-se a l’ambient de la ciutat comtal, on si no si no es localitzen taules a l’aire lliure creus viure a una dimensió desconeguda.
Robacols té un avantatge poc ponderat. La proverbial peresa barcelonina, molt remarcada en aquestes pàgines, converteix la seva ubicació en indret privat pels habitats del Camp de l’Arpa, a més de ser un petit limbe entre els seus dos sectors. Pel que fa a mi, solc emprar-lo bé per descendir cap al Clot, bé per a divertir-me al petit passatge com a tancament de Pistó, desmarcat de la resta d’aquesta via i rèmora de com pogué ser aquest entorn rural entre estretors, portals a l’antiga i preciosos silencis, quelcom detectable fins fa ben poc al carrer de l’Historiador Maians, on una vileta, ara molt gelosa del seu interior per a imitar aquesta moda idiota de fatals conseqüències estètiques, podia ser una pista d’aquells límits desvinculats de la resta del conjunt del barri perquè respiraven un aire propi, tan sols accessible als seus dominis.
Tot això pot explicar-se, no ens cansem de repetir-ho, per la proximitat amb la geografia abans travessada pel torrent de Bogatell. La successió del mateix per Rogent comportà una progressiva construcció d’aquesta nova personalitat. El seu número 116 ja sent proper Freser i destaca pels esgrafiats noucentistes de la seva façana. Corresponen a la ma, per si s’havien oblidat del seu protagonisme indirecte, de Joep Masdéu Puigdemasa, qui el 1927 realitzà en aquesta parcel·la una de les seves darreres contribucions arquitectòniques, propietat de Francisco Isals, amb tota probabilitat un contractista de la barriada, amb activitat registrada en aquest sentit fins l’any 1943 i domiciliat al 105 de Rogent.
La Casa Isals, Can Robacols i la joia del 44 de Degà Bahí mereixerien més consideració històrica i patrimonial. Si no la tenen és per desídia ciutadana i la inèrcia municipal en menysprear tot allò aliè a la cartolina postal. El més bèstia és com molts veïns tenen por a la seva posada en valor per la gentrificació, doncs a Barcelona les millores dels darrers decennis solen associar-se amb expulsions. Quan es vinculi reivindicar el relat dels barri amb interès envers els mateixos potser girarem la truita, però per ara la possibilitats es només una fantasia del meu llistat, etern.
