Segons ha estat denunciat a la Segona Conferència Mundial sobre la Desigualtat,celebrada a París els dies 7 i 8 de desembre de 2021,el10% més ric de la població mundial rep actualment el 52% dels ingressos mundials, mentre que la meitat més pobra de la població guanya el 8,5%. De mitjana, una persona del 10% superior de la distribució mundial de l’ingrés guanya 87.200€ per any, mentre que una persona de la meitat més pobra de la distribució mundial de l’ingrés guanya 2.800€ per any.Les desigualtats mundials de riquesa fins i tot són més pronunciades que les desigualtats d’ingressos. La meitat més pobra de la població mundial amb prou feines té riquesa, posseeix només el 2% del total. En contrast, el 10% més ric de la població mundial té el 76% de tota la riquesa.
Aquesta situació desconeix el dret de tota persona “a un nivell de vida adequat per a si i la seva família, fins i tot alimentació, vestit i habitatge adequats, ia una millora contínua de les condicions d’existència”, que apareix a l’art. 11.1 del Pacte Internacional dels Drets Econòmics, Socials i Culturals de Nacions Unides de 1966 (PIDESC), que reitera i desenvolupa drets ja establerts a la Declaració Universal de Drets Humans de Nacions Unides de 1948.És fonamentaltenir en compte que conforme a l’article 2.1 del PIDESC: “Cada un dels estats part en aquest Pacte es compromet a adoptar mesures, tant per separat com mitjançant l’assistència i la cooperació internacionals, especialment econòmiques i tècniques, fins al màxim dels recursos de què disposi, per aconseguir progressivament, per tots els mitjans apropiats, inclusivament en particular l’adopció de mesures legislatives, la plena efectivitat dels drets aquí reconeguts.”
Una de les obligacions dels Estats que han ratificat el PIDESC és la realització d’Informes nacionals periòdics sobre el compliment d’aquest Tractat, que després de ser objecte d’estudi pel Comitè del Pacte esmentat, donen lloc a Observacions finals sobre cada país, on realitza Recomanacions que contribueixen a un futur millor compliment. És molt important que les recomanacions contingudes en aquestes Observacions finals es coneguin a tots els nivells de la societat, de manera que es converteixin en un esperó per avançar en el seu compliment.
Als inicis de l’any 2020 arriba la pandèmia de la Covid-19 i es frena el compliment dels objectius de desenvolupament sostenible de l’Agenda de Nacions Unides 2030, en endavant ODS, aguditzant-se situacions de pobresa i d’enorme desigualtat, que porten a la mort a moltes persones ia l’empobriment a milions, incloent-hi la fallida de molts estats. Així,Nacions Unides va dirque: “ha provocat la recessió més profunda que ha patit el món en gairebé un segle i ha portat a la pobresa extrema entre uns 70 a 100 milions de persones…/… Fins a l’11 de setembre, la pandèmia ha afectat tots els països: el nombre de casos ha arribat als 27 milions i han mort més de 900.000 persones.”
Davant la pandèmia i la desenfrenada depressió econòmica,la subsecretària general de les Nacions Unides i directora regional del Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament a Àsia i el Pacífic, K. Wignaraja, va afirmarel 2020 que:“Ha arribat el moment d’incorporar un nou element al conjunt de mesures polítiques que els governs estan adoptant. Un factor conegut de sobres, però al que hem oblidat del tot: L’RBI, un mecanisme necessari com a part del paquet de mesures econòmiques que ens ajudarà a sortir d’aquest abisme”.
La mateixa idea va ser confirmadaaquell any pel Secretari General de Nacions Unides A. Guterres, en el Discurs amb motiu del dia internacional de Nelson Mandela:”Un món canviant requereix una nova generació de polítiques de protecció social amb noves xarxes de seguretat que incloguin la cobertura sanitària universal i la possibilitat d´un ingrés bàsic universal”.
Alhora, és reiterat el posicionament del Papa Francesc, primer al seu llibreSomiem Junts. El camí a un futur millor (2020) i, posteriorment, a l’octubre de 2021, al seual·locució davant la 4a Trobada de moviments populars, on planteja la necessitat urgent d’un ingrés universal ciutadà, així com el repartiment del temps de treball.
Si ens fixem a Espanya, segons elInstitut Nacional d’Estadísticas’ha produït un increment de la taxa de persones en risc de pobresa i exclusió social del 25,3% de la població el 2019 al 26,4% el 2020, superant els 12 milions de persones. D’altra banda,com indiquen JC Llano i D. Quirogala pobresa severa arriba al 9,5% de les llars, uns 4,5 milions de persones. Per fer front a aquesta situació el govern espanyol aprova a finals de maig del 2020 l’Ingrés Mínim Vital (IMV), que és una renda condicionada al compliment de diversos requisits, que ha demostrat molt poca eficàcia. Així,com a denúnciaEuropean Anti-Poverty Network-Espanyalles dades oficials de tramitació de l’IMV de setembre de 2021 mostren que, de 1.453.652 sol·licituds presentades tan sols s’han concedit 336.933 prestacions,fet que suposa un 25,4% dels expedients vàlids i que,com indicaFundació Llar Si, ha arribat amenys d’un terç de les persones en situació de sense llar.
Les rendes mínimes condicionades són ineficaces per eliminar la pobresa
La doctrina, entre molts altresJ. Bollain,després d’analitzar moltes experiències de programes de rendes mínimes i condicionades, que s’han implementat tant a Espanya com a la resta del món, especialment a Europa, ha posat de manifest, almenys, cinc grans limitacions per pal·liar les situacions de pobresa com són: restriccions pressupostàries, cobertura insuficient, estigmatització de les persones beneficiàries, costos dadministració i trampa de la pobresa.
Tot i això, a diferència de les rendes mínimes condicionades, la Renda Bàsica Incondicional (RBI) supera aquelles limitacions gràcies als principis d’universalitat, incondicionalitat i acumulabilitat de rendes. Però, comho he manifestat en altres ocasions, a més de ser eficaç per pal·liar situacions de pobresa, és un instrument preventiu, que en donar a totes les persones una quantitat equivalent al llindar de la pobresa, evita la seva aparició i permet incrementar el grau d’autonomia i llibertat real de la ciutadania, empoderant-la a les eleccions laborals, de formació i de projectes de vida, afavorint l’emprenedoria de projectes col·laboratius i creant una societat més cohesionada.
A més, la RBI suposa en si mateixa un repartiment de la riquesa, per la qual cosadirectament permet disminuir les enormes desigualtats contemporànies dingressos i riquesa.Alhora,és un instrument que, millor que cap altre, permet l’avenç en el compliment dels 17 ODS 2030, de les Nacions Unides.
La fiscalitat ha de permetre que la Renda Bàsica Incondicional estigui als pressupostos
Com indica l’Informe Executiu de laSegona Conferència Mundial sobre la Desigualtatd,durant els darrers 40 anys, els països s’han tornat significativament més rics, però els seus governs han esdevingut molt més pobres. La participació de la riquesa en mans dels actors públics és propera a zero o negativa als països rics, la qual cosa significa que la totalitat de la riquesa està en mans privades. Aquesta tendència s‟ha vist magnificada per la crisi de la Covid-19, durant la qual els governs van prendre prestat l‟equivalent al 10-20% del PIB, essencialment del sector privat.
L’escassa riquesa actual dels governs té implicacions importants per a les capacitats de costejar l’RBI i la resta d’instruments que requereix l’estat de benestar, per aconseguir que els drets humans de tipus econòmic, social i cultural siguin una realitat. Per això és imprescindible una adequada reforma fiscal.
Cal objectar que una reforma fiscal que gravi més les grans fortunes foragitant el capital privat, però, com explicaJ. Bollain, això s’oposa a l’experiència. Per exemple,Espanya té entre 6 i 7 punts menys de pressió fiscal que la mitjana europea i les inversions estrangeres segueixen anant a Alemanya, França i al nord d’Europa, que és on hi ha més pressió fiscal. Per tant, les empreses el que volen és una estabilitat política, millors infraestructures que els permeti fer les seves operacions i un personal format. No oblidemla políticad’impostos per a les rendes més altes que va capitanejar Roosevelt el segle passat i que es va mantenir durant dècades als Estats Units d’Amèrica, fins i tot per les administracions del partit republicà d’Eisenhower, Nixon i Ford, fins a l’arribada de Reagan. D’altra banda,el repartiment de riquesa permet l’apoderament de la ciutadania i la multiplicació de projectes d’utilitat social, per exemple, clau d’economia social i solidària. A més, tal com ho acrediten moltes experiències pilot, com la recent del B-Mincome de Barcelona, l’RBI pot consistir també en moneda social, que s’hagi d’utilitzar en el mateix àmbit local, de manera que garanteixi que aquests diners romandran en aquesta comunitat local, contribuint així al seu desenvolupament.
Necessitat que la ciutadania conegui la RBI i que aquesta superi la temporalitat de les experiències pilot
Per poder reclamar l’RBI cal conèixer-la ia això estan contribuint les múltiples experiències pilot que s’estan posant en marxa en els darrers anys, ja que han permès que comenci a sortir als mitjans de comunicació i, d’aquesta manera, sigui més coneguda a la societat.
Tot i això, aquestes experiències són temporals i, per això, el gaudi durant un curt temps de l’RBI no origina canvis prou importants en les decisions vitals de les persones participants. Per aconseguir aquesta incidència cal tenir la seguretat que la RBI romandrà en el temps. És la manera d’aconseguir que s’incorpori a la cultura i permetre que cada persona tingui des del naixement un horitzó de possibilitats per desenvolupar la seva vida de manera digna i autònoma. Un pas important pot ser portar a l’imaginari col·lectiu les diferents situacions on la RBI sigui present en els moments en què haguem d’adoptar decisions transcendentals per a la nostra vida, com, per exemple, sobre la forma de consum i utilització del temps davant la crisi ecològica, l’evolució del mercat laboral i la crisi de les cures.
Catalunya Plural, 2024 
