Lluís Permanyer (Barcelona, 1939) ha estat reconegut amb el Premio Nacional de Periodismo Cultural 2022 pel ministeri de Cultura. El jurat ha subratllat la seva “extraordinària trajectòria de més de sis dècades de periodisme històric, artístic, cultural i ciutadà, en castellà i en català, a premsa, ràdio i televisió”. El raonament conclou amb una frase que ben segur comparteixen molts dels seus col·legues: “una figura molt apreciada pels seus lectors i el públic en general”.
Puc donar fe perquè hem passejat plegats per la ciutat i només cal veure el respecte i l’admiració amb què la gent se’l mira. I no és per menys. Encara que no el coneguessin, la seva aparença, el seu bigoti i els seus cabells són uns signes tan reconeixibles que és impossible passar al seu costat sense girar el cap.
Com queda clar en les raons del premi, Permanyer és un home polifacètic, que ha dedicat bona part de la seva producció a la seva ciutat. Dels més de vuitanta llibres que ha escrit, gairebé la meitat estan relacionats amb Barcelona.
Conversar amb Permanyer és una de les experiències més gratificants que es poden tenir. A la redacció de La Vanguardia era un dels privilegis associats a la feina periodística. La seva memòria sembla infinita i té una gran capacitat per recordar detalls i reproduir fidelment converses que han tingut lloc mig segle abans. Aquesta entrevista és com un tast de tot el que sap Permanyer, de les persones que ha conegut i de les seves opinions respecte a la Barcelona actual. I un petit aclariment: a la conversa vam utilitzar el tuteig, però a l’hora d’escriure-la, he volgut aplicar el tradicional consell periodístic que indica que s’ha de fugir del tuteig per respecte a l’entrevistat.
-Tinc la sensació que els seus col·legues s’han alegrat tant o més que vostè per aquest premi.
-Com deia Dalí, “que parlin de mi m’és igual, però espero que parlin de mi bé al cafè de Figueres”. Però, sí, m’han explicat que la gent posava cara de felicitat quan ho explicava.
-Ho dic perquè és bastant renuent als premis
-Sóc renuent als premis concedits a dit, per polítics, però en aquest cas ha estat un jurat qui ho ha decidit i això em fa especial il·lusió.
-No va acceptar, per exemple, la distinció de “Cronista Oficial de Barcelona”
-Un company em va preguntar: “quin sou tindràs?”. I això em va inquietar, perquè vaig pensar, si un company del diari que hauria de saber que això no té retribució pensa això, què pensarà la gent del carrer.
-Encara que no ho sigui, tothom l’anomena “cronista de Barcelona”
– A la ràdio feien broma i em presentaven com el cronista “no” oficial de Barcelona. Crec que havia de rebutjar el “nomenament” perquè si no, perds llibertat i equidistància.
-És un recorregut una mica llarg. Jo vaig estudiar Dret perquè no sabia ben bé què volia fer. En realitat volia ser diplomàtic per marxar, perquè odiava aquella Barcelona que feia pudor a dictadura, corrupció i franquisme. Vaig treure el número 1 de la promoció i ja em preparava per fer oposicions quan vaig pensar: passaré la joventut estudiant coses que no em serviran per res i assajant davant d’un mirall per fer oposicions. I en això que em va sortir l’oportunitat de treballar a l’editorial Destino i d’aquí vaig passar a l’editorial.
-Un camí ben curiós. Odiava Barcelona, però acaba convertit en cronista de la ciutat.
-De Destino vaig anar a La Vanguardia i em van proposar fer de corresponsal a París. Vaig dir que jo venia de Cultura i que no sabia prou de política internacional. Algú em va dir: no et preocupis, si llegeixes La Vanguardia cada dia, ja en sabràs prou. Aquella secció era una illa de llibertat. Em permetia viatjar i veure com funcionaven les democràcies, podia comprar llibres prohibits, podia expressar-me en llibertat.
La secció d’Internacional de La Vanguardia era una illa de llibertat. Em permetia viatjar i veure com funcionaven les democràcies, podia comprar llibres prohibits, podia expressar-me en llibertat
-I no va anar de corresponsal
-No, però també vaig aprendre que en periodisme moltes vegades has d’improvisar, però les coses que no has d’improvisar més val preparar-les. Vaig preguntar: què passarà el dia que es mori Mao Tse Tung, Konrad Adenauer o Winston Churchill. Doncs escriurem un obituari, em van dir. I com era molt evident que el seu temps de vida era més aviat curt i que si es morien a una hora avançada de la nit no donaria temps a preparar bé els articles, vaig proposar de fer els obituaris per avençat. I a això vaig dedicar els meus primers temps al diari, a preparar obituaris, que van ser molt útils en el moment que tocava. Ara ja tots els mitjans tenen obituaris preparats, però en aquells temps no hi havia tradició.
-Com va ser el salt a Local, vostè, que havia odiat Barcelona?
-Quan va arribar el canvi democràtic vaig pensar que era el moment, que el ciutadà voldria informació sobre el canvi. Em van dir que volien que jo fos la persona que digués l’última paraula en qüestions de política municipal. I jo els vaig dir: “jo tinc un partit monoplaça que es diu Barcelona. Un partit en el qual només sóc jo. I quan opino no hi tinc cap pressió”. Gaudeixo d’aquesta llibertat. Em puc equivocar, naturalment, però quan m’equivoco, m’equivoco jo sol.
Jo tinc un partit monoplaça que es diu Barcelona. Un partit en el que només soc jo. I quan opino no hi tinc cap pressió. Gaudeixo d’aquesta llibertat. Em puc equivocar, naturalment, però quan m’equivoco, m’equivoco jo sol
-I es va submergir en el coneixement de la ciutat
-Per opinar has de partir de la informació. I per això, quan vaig començar a fer periodisme de Barcelona, el primer que vaig fer va ser buidar 600 llibres sobre la ciutat. Llavors vaig pensar que ja podia començar a escriure sobre Barcelona. Jo he anat aprenent les coses de gran. Al “cole” em suspenien de redacció i tampoc tenia facilitat de paraula.
-A veure si ho entenc: el suspenien de redacció i es dedica al periodisme, odiava Barcelona i acaba convertit en cronista de la ciutat, tenia poca facilitat de paraula i ha fet més de 400 conferències…
-I documentals de televisió els últims anys, he, he… Jo no em canso mai d’aprendre. Ara ja porto buidats més de 3.000 llibres sobre la ciutat. I continuo escrivint. Aviat publicaré una ampliació del llibre “Mil testimonis sobre Barcelona”. I no deixo de revisar fotos sobre la ciutat per veure què hi trobo. He après més mirant fotos que llegint llibres.
-Sense oblidar que va escriure una òpera
-Va ser un fet excepcional -excepcional en el sentit d’original- dins de la meva producció. Vaig fer el llibret d’una òpera de cambra de Xavier Benguerel. Spleen, que es va estrenar a Barcelona, Mataró, Girona i Frankfurt. La raó de què s’estrenés a Alamània respon al fet que un amic meu que hi vivia allà i era molt catalanista no parava de llençar iniciatives que tinguessin a veure amb la cultura catalana. Es va representar amb l’Orquestra Ciutat de Barcelona.
-Em va sorprendre molt la seva taula a La Vanguardia, sense papers ni llibres a sobre i amb els calaixos gairebé buits. Quan li vaig mostrar la meva sorpresa em va dir: llenço tot el que sé que no em servirà. Però encara em pregunto: i com ho sap que no li servirà?
-Faig el mateix amb els llibres. Només utilitzo aquells que sé que em serviran per escriure articles o llibres. No té sentit tractar de tenir tots els llibres que es publiquen sobre la ciutat. En tinc 8.000 perquè els vaig renovant només conservo els que necessito per escriure, però han passat per les meves mans uns 25.000 llibres.
-Un dels motius del premi és que escriu tant en català com en castellà
-Vaig començar escrivint en castellà, com és obvi, perquè no hi havia més remei. I una de les raons per les quals vaig escriure llibres va ser per poder-ho fer en català. A La Vanguardia vaig tenir una columna d’opinió que vaig anomenar EL PAIS, que servia tant en català com en castellà, perquè en aquells moments les majúscules no duien accent. Això va ser molt abans que naixés el diari.
-Recorda el primer article?
-Em vaig estrenar (tot i que sense l’epígraf) amb una columna dedicada al catedràtic d’Estètica José María Valverde, que va dimitir en protesta per l’expulsió de la Universitat de López Aranguren, García Calvo y Tierno Galván. El vaig titular “Por el retorno de Valverde” i explicava que ell havia escrit a la pissarra la frase “Nulla aesthetica sine ètica” per comunicar que dimitia com a catedràtic. Va ser el 6 de febrer de 1976, poc després de la mort de Franco.
-Com a periodista cultural va tenir molta relació amb Dalí, Miró, Chillida, Saura… Crec que Miró era l’única persona a qui deixava estar a l’estudi mentre treballava
-A mi i a Català-Roca. Perquè érem com gatets, la nostra presència no es notava. Vaig estar a punt d’escriure les seves memòries. Ja havia acceptat però va recular. “Hauria de dir tantes coses sobre la meva família que és millor deixar-ho estar”, em va dir. Va tenir una relació molt difícil amb el pare. No volia que pintés i el va posar a treballar a una drogueria. Va agafar una depressió. Per això la masia de Mont-roig, que després va pintar, va ser tan important per ell, perquè es va poder allunyar. I per això va ser feliç quan va fer els decorats, les màscares i els titelles de “Mori el merma”, que es va representar al Liceu, perquè era una manera de continuar matant el pare.
Miró va tenir una relació molt difícil amb el pare. No volia que pintés i el va posar a treballar a una drogueria. Va agafar una depressió. Per això la masia de Montroig, que després va pintar, va ser tan important per ell, perquè es va poder allunyar
-Vostè sempre ha defensat que Picasso va pintar “Les senyoretes d’Avinyó” inspirant-se en un bordell del carrer Avinyó, no en la localitat francesa.
-Vaig tenir una forta polèmica amb el crític Santos Torroella. Ell deia que en un carrer tan distingit, com ho era en aquell moment, no podia haver-hi un prostíbul. I jo defenso que el fet que en aquest carrer hi hagués el Bolsín era el que justificava la presència d’aquest local, perquè era molt fàcil dir “me’n vaig al Bolsín” i no donar gaire més explicacions.
-Una de les seves aportacions al periodisme cultural va ser el Qüestionari Proust.
-Té a veure amb el fet que em costava escriure i no tenia facilitat de paraula. Vaig triar el Qüestionari Proust com una forma periodística per conèixer tota la gent que admirava sense haver de fer moltes preguntes.
-Va funcionar?
-Un dia vaig trucar per telèfon perquè volia entrevistar Dalí. Dic: “El senyor Dalí, sis plau”. “Jo mateix”. Em quedo sorprès de què respongués en persona, però aconsegueixo explicar-li la raó de la trucada: “Estic fent entrevistes per la revista Destino…” Em talla i el sento que diu amb una mena de cantarella: “Qüestionari Proust… Vingui quan vulgui”.
-Va tenir molt a veure amb una obra de Chillida a Barcelona
-L’Ajuntament volia una gran escultura per la ciutat. Jo era amic de Chillida i em vaig oferir a parlar amb ell. Li vaig dir a Oriol Bohigas que el convidessin a Barcelona, però, sobretot, que no tractessin d’imposar un espai, que deixessin que fos ell qui triés el lloc. I així va ser com va acabar instal·lant “Elogi de l’aigua” al Parc de la Creueta del Coll.
-Ara és molt crític amb l’Ajuntament
-És que no estaven preparats. El món municipal és molt complicat. La dimensió municipal i la dimensió nacional és radicalment diferent. A la política nacional tot són abstraccions i a la local són concrecions. Per això hi ha alcaldes que mantenen el càrrec molts anys, perquè els ciutadans valoren la seva feina. En els últims trenta anys, després dels Jocs Olímpics, la ciutat ha millorat molt, excepte en els dos últims mandats, en què s’ha començat a fer disbarats. Hi veig com un intent de perpetuació a la “poltrona”, inclús a costa del seu codi ètic [el de Barcelona en Comú] que diu que no han d’estar més de dos mandats a l’Ajuntament.
-I no li agrada l’urbanisme tàctic
-La diferència entre tàctica i estratègia són les dimensions. La tàctica són els detalls i l’estratègia és la visió a més llarg termini. I amb l’urbanisme tàctic estan trinxant l’Eixample. Si a Barcelona les vies perifèriques funcionen és perquè l’Eixample funciona. El tramvia per la Diagonal és un bon exemple de com pot condicionar el futur. D’aquí a quinze anys ningú sap el que passarà, però segur que no tindrà res a veure amb el que avui pensem. I s’estan fent actuacions que hipotequen el futur, com el tramvia. Si practiques coses inamovibles és un cost econòmic irreversible.
-No li agrada el tramvia
-No estic en contra del tramvia, estic a favor del metro. El tramvia és un artefacte del segle XIX, amb una inversió que implica vies i instal·lacions molt costoses. No em sembla malament l’ampliació fins a Verdaguer perquè és una part de la Diagonal que tenia una reforma pendent. Però a la part central és un disbarat. El tramvia ha tornat a ciutats petites o s’ha mantingut a ciutats a on ja hi era. Però imagines un tramvia als Camps Elisis?
-Què diferencia l’urbanisme de dretes del d’esquerres?
-El d’esquerres és més generós. Per això és tan important l’Eixample, perquè Cerdà va concebre un Eixample per a tothom, en el que tots podien tenir les mateixes condicions de vida. Ell estava molt influenciat per un estudi que va fer a Ciutat Vella i que va constatar que com més estret era el carrer, més morts hi havia. Va ser el primer urbanista al món que va utilitzar l’estadística. L’Eixample ha demostrat que funciona molt bé. Ell va ser un visionari. És l’únic eixample dels vuitanta o noranta que hi ha el món que té xamfrà, perquè Cerdà va veure clar que hi circularien el que ell anomenava “locomotora” per tots els carrers. La gràcia que té l’Eixample és que és un espai que facilita totes les actuacions que es puguin fer a la resta de Barcelona i als voltants.
Cerdà va ser el primer urbanista al món que va utilitzar l’estadística. L’Eixample ha demostrat que funciona molt bé. Ell va ser un visionari
-Continua renyant a la gent quan veu mostres d’incivisme i recriminant a la Guàrdia Urbana quan no fa la seva feina?
-Sí, ja fa molts anys que truco sovint a l’ajuntament per denunciar situacions irregulars. I també a través dels articles, naturalment. De fet, s’han canviat coses que jo he denunciat. Per exemple, quan Aena va col·locar un enorme cartell davant del mural de Miró a l’aeroport, de tal manera que era impossible fer una foto de tot el mural. Ho vaig denunciar i ho van treure de seguida. Però he de dir que no és fàcil. El Port, Aena i les companyies de serveis tenen un poder immens, encara exerceixen la seva dictadura.
-Actualitzarà el llibre de la Barcelona lletja?
-No ho sé. Jo continuo passejant cada dia i vaig prenent nota de les coses que observo. Quan vaig escriure el llibre, temps després em va trucar una senyora per dir-me que era la propietària d’un dels edificis que hi sortien i que havia de rehabilitar la façana: quin color vol què hi posem?, em va preguntar.
Fa molts anys que truco sovint a l’ajuntament per denunciar situacions irregulars. I també a través dels articles, naturalment. De fet, s’han canviat coses que jo he denunciat
-Sempre s’ha distingit per la seva vocació divulgativa
-Quan escric penso en el tipus de lector a qui m’adreço. Hi veig una distinció fonamental: com a periodista he de fer un esforç de síntesi i com a escriptor de llibres he de fer un exercici d’extensió. Quan vaig començar a escriure sobre art vaig notar que els que parlaven d’art abstracte feien literatura abstracta i jo vaig intentar fer el contrari. Un dia em vaig trobar Lluís Armet i em diu: ets el primer periodista que escriu d’art i que se l’entén.
-Ja veig que no se sentia atrapat per l’ortodòxia. Els que hem treballat amb vostè tenim proves diverses de la seva ànima transgressora: l’hem vist disfressat de Millán Astray, i l’hem seguit quan ha liderat un parell d’expedicions a El Molino.
-Sempre m’ha interessat aquest món. De fet, els primers pantalons llargs que vaig vestir van ser per entrar a El Molino. I quan vaig entrevistar a Serrat ho vaig fer en aquell escenari. Va ser curiosa aquesta entrevista, perquè jo no el coneixia i en un acte a les Drassanes d’homenatge a Josep Pernau se m’acosta i em diu: “M’agradaria explicar-te el meu barri”. Des del primer moment vaig pensar que l’entrevista s’havia de fer a El Molino.
-I a un documental de TV3 va incorporar com a testimoni a Mónica de la Rambla. Hi ha una escena impagable en què se’ls veu agafats del bracet.
-Vaig proposar que aparegués perquè era un personatge representatiu de l’activitat a La Rambla a unes certes hores. I ella s’expressa molt bé. Quan vam acabar l’entrevista, el càmera i la realitzadora es van avançar Rambla avall. I quan ella i jo anàvem baixant em diu: “Me he comprado unos zapatos para la entrevista, me duelen mucho los pies y tengo miedo de caerme”. De manera que jo li vaig oferir el braç i així vam anar baixant, mentre ella anava dient: “Qué majo eres, qué majo eres…”
-La Rambla dóna molt de joc
-Quan Stephen Hawking va visitar Barcelona, la meva dona [Assumpció Gausa] i jo vam fer d’amfitrions. Ell s’estava a l’hotel Ramada, a tocar de la Rambla, perquè no hi havia cap altre establiment de categoria que tingués accés per cadira de rodes. Li vaig explicar que en aquell passeig hi havia els millors quioscos del món, perquè al costat de la premsa hi havia pornografia, i al costat, literatura, i al costat, poesia… L’endemà, quan vam sortir a passejar, veig que surt disparat amb la cadira de rodes cap al quiosc i s’hi està una bona estona mirant-ho tot. I a la conferència a Caixaforum va dir: “Estic molt content de veure que al costat dels meus llibres, en català i en castellà, hi ha revistes de senyores despullades”.
-Recordo una foto d’ell i vostè al despatx de l’alcalde Maragall
-Quan érem a la plaça Sant Jaume apareix un cotxe negre i baixa Pasqual Maragall. Em veu i em deixa anar: “Lluís, què cony hi fas aquí!?”. Li presento a l’Stephen Hawking i ens fa pujar al despatx. Ens vam fer unes fotos amb la bandera olímpica que acabaven de recollir a Seül. D’aquella visita va sorgir que Hawking intervingués en la cerimònia d’obertura dels Jocs Paralímpics. No havia acceptat mai participar en coses com aquestes perquè pensava que l’utilitzaven, però va veure que en aquest cas era diferent. Aquells cinc dies amb l’Stephen Hawking van ser una de les emocions més extraordinàries de la meva vida.
Catalunya Plural, 2024 
