Sabeu qui era Al Capone o Elliot Ness? Segur que sí i, potser, els esteu posant cara de Robert de Niro i de Kevin Costner, respectivament. I sabeu qui era James Big Jim Colosimo o Johnny Torrio? Els més aficionats al gènere negre segur que n’han sentit parlar i els han vist a sèries de televisió i pel·lícules, especialment les relacionades amb els anys abans i durant la Llei Seca, en vigor entre el 17 de gener de 1920 i el 6 de desembre de 1933, tota una època immortalitzada pel cinema clàssic en blanc i negre. I sabeu qui era Alice Clement? Aquesta és una pregunta ben difícil… si no heu llegit el còmic de Marc Tinent i Pablo M. Collar, és clar.
La señora de Chicago. Un caso de Alice Clement (2022), publicat pel segell Evolution de l’Editorial Panini, ficciona un cas hipotètic del personatge real d’Alice Clement (1878-1926), que va ser una de les primeres dones de la policia de Chicago, i la primera en convertir-se en detectiu de la policia el 1913 (va arribar a ser sergent primer). A finals del segle XIX, Chicago va ser de les primeres ciutats dels Estats Units en incorporar a les dones a la policia, això sí, sense uniforme propi (que no el van tenir fins la dècada dels cinquanta del segle XX, fins llavors es distingien per la placa en un lloc visible, en part perquè no estava ben vist que portessin pantalons, i no és broma). La primera dona es va incorporar el 1893 i la primera dona afroamericana el 1918. A la dècada dels anys vint hi havia una trentena de dones d’una força de 600 efectius, des del principi es va potenciar la seva entrada pensant que les dones podien tenir més empatia amb les dones i nens i solucionar amb més destresa els possibles delictes que hi poguessin tenir-ne relació amb aquest perfil, i suposant que, probablement, aquestes professionals de la seguretat serien dones robustes i, segurament, solteres o vídues.
Clement no ho era, ni una cosa ni l’altra, de fet, tenia tres fills. Ara sabem que va ser de les primeres dones en demanar el divorci (en aquella època, el 1914, el més normal era que el demanés ell), al·legant «deserció i intemperància» del marit… va trigar quatre anys a que un jutge li donés el divorci. I es va tornar a casar poc després, essent ja detectiu. Però sí que és veritat que, en primera instància, la van posar a controlar els robatoris de carteristes en grans magatzems, i els resultats van ser notables: als diaris de l’època es parla de més de mil detencions en un any, i no només de lladregots. Va fer una veritable creuada contra els endevins fraudulents, que van esdevenir en una autèntica plaga, especialment per a les dones que dilapidaven les seves fortunes per a poder parlar amb els esperits dels seus éssers estimats.
Va destacar en la persecució dels assetjadors en llocs públics (especialment als cinemes i botigues), homes que actuaven de manera lasciva contra les dones, interpel·lant-les de forma grollera, refregant-se físicament o fotent mà directament, molt cops fent ella mateixa d’esquer. Els endevins i el seus còmplices li van intentar fer la vida impossible, inclús hi ha acreditada una pallissa que li van fer entre varis a la sortida del jutjat. Dels assetjadors, en canvi, va tenir sovint en contra els costums masclistes de l’època, especialment jurats de tot homes o jutges (també homes) que donaven la raó a l’acusat quan es defenia indicant que ella se li havia insinuat prèviament. Per no parlar dels mateixos companys (i sí, també homes), que es burlaven d’aquests èxits.
Els seus resultats amb la delinqüència i el seu caràcter a les entrevistes li van valer diferents sobrenoms als diaris locals: «la Sherlock Holmes femenina», «la nèmesi dels assetjadors», «la meravella del món policial», «el terror dels culpables» o «la salvadora de les ànimes», pel seu èmfasi en ajudar a dones joves esgarriades. Se sabia que es disfressava sovint, però quan no treballava d’infiltrada destacava per la seva elegància a la feina: es mostrava amb collars de perles, vestits parisencs, sabates de tacons, abrics de pells i barrets distingits, això sí, sense deixar el seu petit revòlver calibre 32, amagat a la seva bossa de mà, del que presumia dormir amb ell a sota del coixí. Un arma que es creu que no va fer servir mai, cal dir que era experta en l’art marcial jiu jitsu.
Aquesta imatge i comportament la va convertir en molt popular a la seva època, una popularitat que rivalitzava amb la d’una estrella de l’escenari i s’estenia molt més enllà de les fronteres de la ciutat, fins el punt de protagonitzar la seva pròpia pel·lícula: qui millor que ella es podia interpretar a sí mateixa. Malauradament, de la pel·lícula Dregs of the City (1919) (es podria traduir com Escòries de la ciutat), només en queden quatre fotogrames, i sabem que la junta censora de pel·lícules va prohibir la seva projecció a la ciutat de Chicago, on el mateix responsable de policia va donar suport a la decisió afirmant que donava una imatge irreal de la ciutat de Chicago… UNA PEL·LÍCULA! En fi, la qüestió és que sí que va poder fer una gira per tot el país, essent un èxit de públic i crítica, reforçant encara més la seva popularitat. Curiosament, Clement es queixava de les dones que eren a la junta i que van ser molt crítiques amb la pel·lícula.
La trama de la pel·lícula consistia en rescatar a una ingènua jove d’un cabaret d’activitats més que sospitoses (joc, drogues, alcohol, prostitució), fent lluir a la protagonista, evidentment, per això era també la productora del llargmetratge. I, probablement, va ser la gota que va fer vessar el got, després d’una dècada de misogínia entre els companys i la sensació de ser una mena de titella en mans dels periodistes, que relataven les seves aventures en el límit del sarcasme i exagerant i alterant els relats que omplien les pàgines dels diaris.
Marc Tinent és el guionista de La señora de Chicago, qui a l’estiu del 2018 va descobrir quasi per casualitat aquest desconegut personatge real. Atret per la gran quantitat de notícies aparegudes als diaris durant anys va endinsar-se a fons fins pensar que seria bona idea convertir-la en protagonista de nou, més d’un segle després dels titulars als diaris de l’època, i més de cent anys d’ostracisme. Fa pocs anys que la pròpia policia de Chicago reconeixia que no tenia res en els seus arxius que tingués relació amb la detectiu Clement.
El caràcter tant visual de l’època i del propi personatge, i l’experiència prèvia com a guionista de còmics, li va fer pensar en primera instància en fer el guio d’un còmic, com així va ser, amb una història inventada i emprant a persones reals en els papers principals (al final del còmic hi ha un petit dossier explicatiu que situa al lector en el context dels personatges i de la situació històrica del moment). I el dibuixant el va trobar… a Instagram: en Pablo M. Collar tenia un estil que podia encaixar amb el projecte tenint en compte els seus treballs previs. Un cop creat l’equip artístic, tots dos van poder preparar una presentació a una editorial a finals del 2019, unes poques pàgines que donaven una idea del disseny de personatges, l’ambientació, l’estil i el color escollits.
L’acceptació del projecte per part de l’editorial va permetre desenvolupar el treball durant el 2020 i part del 2021, justament coincidint amb la pandèmia. L’obra acabada es va publicar finalment l’abril de 2022, el que dona una idea del treball titànic que hi ha darrera d’un còmic d’aquesta magnitud. A més de la qualitat tècnica i artística, el treball dels dos autors permet visibilitzar a pioneres com Alice Clement, contextualitzant-la a la seva època i presentant el personatge amb rigor i respecte. El treball dels dos autors permet identificar el tarannà del personatge i contemplar la seva empenta a partir de l’expressivitat corporal i les decisions que va prenent per a resoldre el complex cas plantejat.
Una història autoconclusiva de ficció que esdevé en 1917, en aquest cas en un còmic, ens ha permès conèixer el personatge real a través del dossier del mateix còmic i de la història narrada i dibuixada, recuperant el protagonisme que va tenir l’Alice Clement en els mitjans de comunicació, però aquest cop sense distorsionar la seva aportació com a policia i com a dona, marcada sempre per una societat masclista amb la que va haver de reivindicar-se un i altre cop, especialment amb els seus superiors a la policia. El 1926, Alice Clement va ser traslladada a una comissaria de les afores de Chicago, prenent-s’ho com si fos un càstig pels seus continus enfrontaments. Pocs mesos després, es va agreujar la seva salut per la diabetis que patia, que havia mantingut d’amagat a tothom fins llavors. Després de varis mesos de baixa i un ràpid empitjorament, va morir el dia després de nadal del 1926 als quaranta nou anys. La seva mort va ocupar poques línies als diaris, ja no era notícia.
La ficció durant la resta del segle XX es va oblidar de l’Alice Clement, com a succeït a tantes d’altres dones que van tenir una contribució fonamental en el seu moment. Nosaltres ens congratulem de la iniciativa de dos autors en portar endavant el projecte, de poder gaudir del talent i la destresa que emanen del seu treball que, conjuntament amb la complicitat de l’editorial, han contribuït a que descobrim el personatge real. I nosaltres els agraïm amb accions de divulgació de la seva obra com és aquest text… i llegint el còmic, és clar.
Catalunya Plural, 2024 
