Les dificultats de la majoria no poden ser les alegries d’una minoria, aquesta frase del president Pedro Sánchez ha marcat el Debat sobre l’estat de la nació. Com si es tractés del desenllaç de l’última temporada de Borgen (Regne, poder i glòria) que s’acaba d’estrenar, Pedro Sánchez, a l’estil Birgitte Nyborg, ofereix un nou gir que busca acontentar les seves bases. Un gir o gest, que no és el mateix, que el torni al que hauria de ser el lloc d’un partit que es defineix com a socialdemòcrata. Un gir o gest que busqui respondre a la demanda de mesures decidides per respondre als efectes de les diferents crisis que afecten amplis sectors de la societat. Un gir o gest que l’apropi a Unides Podem, per cohesionar el govern o per tapar-los el creixement que pot significar el projecte Sumar.
Pedro Sánchez introduïa aquesta declaració en un moment clau de la seva intervenció, quan es disposava a anunciar les principals mesures per enfrontar els malestars creixents que s’estan aguditzant per les diferents crisis que vivim i que es van acumulant des del 2008 com a mínim. El president Sánchez deia : Este Gobierno no va a tolerar que haya empresas o individuos que se aprovechen de la crisis para amasar mayor riqueza a expensas de la mayoría. Porque las dificultades de la mayoría no pueden ser las alegrías de una minoría. Y por eso vamos a poner en marcha, como quiero expresarles a continuación, un impuesto sobre los beneficios extraordinarios de las grandes empresas energéticas, que recaudará 2.000 millones de euros al año durante los próximos diez años. Un impuesto excepcional a las grandes empresas energéticas que estará en vigor en el año 2023 y el año 2024, que afectará a los beneficios extraordinarios obtenidos en el año 2022 y el año 2023 por los grupos dominantes en el sector eléctrico, gasista y petrolero.
Serà un gir o un gest? Ho veurem. El que és significatiu d’aquestes sessions és la constant apel·lació a les persones que ho estan passant malament. Els tres partits majoritaris es van dirigir a la classe treballadora. Ho va fer el PSOE, el PP i VOX. Sánchez, Gamarra i Abascal es van presentar com a defensors de la classe treballadora. L’oposició ho va fer criticant que el govern actua en contra i Sánchez dient que l’oposició representa els interessos d’una minoria poderosa del 5%. El govern es presenta com a defensor del 95% de la societat. Segurament per això, a diferència de Gamarra i Abascal que van parlar de la classe treballadora, Sánchez va fer servir el concepte “classe mitjana treballadora”.
Sembla evident que tenim algun problema amb l’ús del concepte classe social; no perquè hagin desaparegut les classes socials, sinó perquè determinats polítics utilitzen molt poc aquest concepte i quan ho consideren necessari potser costa fer-ho. En qualsevol cas, en aquesta campanya perpètua que ja es prepara per a les eleccions generals previstes per al 2023 la classe treballadora està en disputa. Les eleccions recents a Andalusia van mostrar una vegada més la incapacitat de mobilitzar els sectors socials que pateixen més malestars perquè vagin a votar. El PP i VOX volen créixer gràcies a uns sectors que tradicionalment no n’han estat els votants. El PSOE, com ja va fer després del 15M, vol assenyalar que és l’esquerra i continuar disputant el centredreta a un PP escorat a l’extrema dreta per tapar el creixement de VOX.
Sánchez, seguint el premi Nobel Stiglitz que parlava de l’1% contra el 99%, ara parla del 5% contra el 95%. Sánchez, seguint la campanya laborista del For he many, no for the few (per als molts, no pas els pocs), parla ara de les dificultats de la majoria i les alegries d’una minoria. Des d’Unidas Podemos hi ha mostres de satisfacció i agraïment. És una evidència més que demostra la seva afirmació sobre com de diferents serien les coses si no estiguessin al govern, sobre com estiren del PSOE per portar-ho a posicions que estableixin com a prioritat els malestars de la majoria. Mentre que hi ha qui insisteix a parlar d’Unidas Podemos com un projecte a l’esquerra del PSOE que l’arrossegaria a l’extrema esquerra, caldria fixar-se en com l’estan portant a la centralitat de les problemàtiques existents avui per al conjunt de la població. Jaume Assens (UP) va dedicar bona part de la seva intervenció a exposar la distòpia del que es viuria si la moció de censura contra Mariano Rajoy no hagués estat reeixida i governessin el PP i VOX. Ho va fer com si es tractés dels capítols d’una sèrie distòpica i en acabar ho va contraposar amb el que s’ha fet des del govern en els darrers anys. Va contraposar que les polítiques de Rajoy per fer front a les crisis del 2008 van provocar “precariedad y devaluación salarial, recortes y privatizaciones, despidos y desalojos masivos” mentre que “ahora hay un Escudo social que protegió a millones de personas con nuevos derechos como los ERTES…” . Asens i Echenique van demanar més.
Gabriel Rufián (ERC), des de l’oposició i el suport també va demanar més al govern. La seva intervenció va ser dura i exigent, amb un episodi que va molestar especialment el president Sánchez. Va semblar que era més greu portar al Congrés els casquets de bales disparades a la tanca de Melilla, recollits per la seva companya d’escó María Dantas, que haver-les disparat. Asens també s’havia pronunciat sobre aquest fet i havia deixat una reflexió de profunditat, a l’estil Judith Butler, que és possible que passi per alt i no hauria: quines vides mereixen un minut de silenci al Congrés dels diputats? La sessió havia començat amb el PP demanant un minut de silenci en record de Miguel Ángel Blanco, no seguint el tràmit previst en no fer-ho a la Junta de Portaveus. Asens va valorar positivament que la presidenta del Congrés hagués acceptat, no hi va haver controvèrsia, però si assenyalà altres morts que no van merèixer el minut de silenci. Dones que van patir violència de gènere o les mateixes persones mortes a la tanca…
El gir o el gest que ha presentat el president Sánchez encara s’ha de veure les repercussions que tindrà, però ja deixa constància de quelcom significatiu. No es pot i no es vol amagar que les crisis que vivim no afecten de la mateixa manera, fins i tot hi ha qui se’n beneficien. Costa llegir i escoltar informació sobre com aquesta és una societat que s’enriqueix i empobreix alhora. Cada vegada hi ha més persones que pateixen pobresa i algunes de manera més aguda, mentre que uns quants sectors s’enriqueixen més. No es pot i no es vol amagar que les polítiques públiques destinades a fer front a les crisis poden ser molt diferents i depenent de l’objectiu que tinguin tindran uns resultats o altres. Salvar bancs o salvar persones, tornem als debats del 2008, 2009, 2010…
Estan per fer els estudis que permetin valorar els efectes de les diferents polítiques públiques contra l’acumulació de crisis viscudes els darrers anys. Però en aquest Debat es tornava a posar de manifest que més enllà de parlar en nom de la classe treballadora o de la classe mitjana treballadora allò que cal atendre és a les mesures aplicades. El PP que diu que estar en defensa de la classe treballadora és el que nega l’existència de pobresa que mostren els rigorosos informes de Càritas. El PP que diu que estar en defensa de la classe treballadora és el que planteja beques per a persones amb ingressos fins a 107.739 euros perquè com diu Ayuso “també ho estan passant molt malament”. La classe treballadora acostuma a estar molt lluny del poder, encara que el poder es presenti com a defensor i parli en nom seu.
Les mesures anunciades al Debat mostren que hi ha altres camins a recórrer en l’objectiu de fer front a les crisis i evitar els malestars existents a la nostra societat: nous impostos, les noves gratuïtats en el transport, l’augment de beques… Hi ha una hegemonia discursiva que està en disputa i hi pot haver victòries com la d’aquest Debat, però l’hegemonia efectiva que permeti garantir els drets i les llibertats és una altra cosa. Són suficients les mesures anunciades sumades a les ja existents? Hi ha indicis per pensar i afirmar, com ja saben les persones i els col·lectius que estan en la defensa d’aquests drets i llibertats, que aquesta és una carrera de fons, una lluita constant, per desplaçar les polítiques dels governs cap a aquestes necessitats.
Catalunya Plural, 2024 
