El proper vuit de novembre, com cada dos anys, es renovarà tota la Cambra de Representants i una tercera part (34 escons) del Senat dels EUA. Trenta-sis estats escolliran el seu governador. Quan Joe Biden derrotà Donald Trump el novembre de 2020, els Demòcrates recuperaren la majoria al Senat, que té cent senadors, i la van mantenir a la Cambra de Representants, que té 435 escons. Però al Senat hi ha un empat a cinquanta senadors entre Republicans i Demòcrates que només es desfà a favor dels darrers amb el vot de la vicepresidenta Kamala Harris. A la Cambra de Representants la majoria Demòcrata es només de nou escons. Actualment, 26 governadors són Republicans i 22 Demòcrates.
Les darreres dècades el partit que controla la Casa Blanca i ambdues càmeres del Congrés sempre perd escons en les legislatives a meitat del primer mandat del president. Això té lògica. Si un dels dos partes controla tant la presidència com les dues càmeres del Congrés els votants són més exigents. Però les diferències entre el Senat i a la Cambra de Representants són notables. Examinem-les abans d’aprofundir en les possibilitats de cada partit.
Els mandats dels senadors són de sis anys. Poden doncs ser més independents respecte a la línia oficial del seu partit. Han de recaptar evidentment diners, però no amb la mateixa urgència que els membres de la Cambra de Representants, que cada dos anys s’han de sotmetre a la reelecció. Els darrers han de pensar a recaptar diners sempre. Oposar-se a les mesures i línies ideològiques del seu partit és molt temerari quan la seva esperança de vida política és de només dos anys.
Sovint es diu que tots cent senadors quan es miren al mirall es veuen presidents. Efectivament, als segles XX i XXI els presidents Harry Truman, John F. Kennedy, Lyndon Johnson, Barack Obama i Joe Biden foren primer senadors. Però Truman arribà a la Casa Blanca com a vicepresident de Roosevelt quan el darrer morí l’abril de 1944, Johnson quan Kennedy fou assassinat el novembre de 1963 i Joe Biden fou vicepresident de Barack Obama durant els seus dos mandats. Disset presidents a la història dels EUA van exercir abans de senadors. Però només tres (Warren Harding, John F. Kennedy i Barack Obama) van accedir a la presidència directament des del Senat.
Ser governador és una plataforma més freqüent per a llançar un intent a la Casa Blanca o ser candidat a vicepresident. Franklin Roosevelt (Nova York), Jimmy Carter (Geòrgia), Ronald Reagan (Califòrnia), Bill Clinton (Arkansas) i George W. Bush (Texas) foren governadors abans d’aspirar amb èxit a la presidència. Dels 46 presidents de la història dels EUA, només un (James Garfied, 1880) guanyà unes eleccions presidencials essent congressista. En canvi, 17 exerciren abans el càrrec de governador.
A les eleccions del proper novembre, la probabilitat de què els Republicans recuperin la majoria a la Cambra de Representants és altíssima, ratllant en la certesa. Els analistes i experts saben quins dels 435 congressistes actuals s’enfronten a reeleccions difícils i quins tenen un contrincant feble, sigui a les primàries del seu partit (que s’han celebrat ja) o a l’elecció del novembre. Evidentment, alguns senadors i congressistes no es presenten a la reelecció perquè es jubilen o aspiren a altres càrrecs. Les darreres dècades s’ha accentuat una tendència negativa.
Cada estat té dos senadors. El nombre de membres de cada estat a la Cambra de Representants depèn de la població. A més habitants es té més congressistes. Califòrnia (53), Texas (36), Florida (27) i Nova York (27) són els que en tenen més. En l’altre extrem set estats només tenen un congressista. Les cambres legislatives dels estats cada deu anys, després de la realització del cens de la població, poden reconfigurar les fronteres dels districtes electorals. Si Republicans o Demòcrates controlen ambdues cambres del legislatiu d’un estat, redibuixen les línies dels districtes perquè englobin el màxim de votants en principi lleials i que els votaran.
Aquest fenomen es coneix com a gerrymandering. Ha creat circumscripcions electorals dintre dels estats amb formes absurdes. El nombre de curses competitives és doncs relativament petit. Per això els analistes poden projectar amb més facilitat el resultat global final. Al Senat els Republicans ho tenen bastant difícil per a recuperar la majoria.
Els possibles competidors de Trump
Serà decisiu la dimensió de la majoria republicana a la Cambra de Representants. El congressista líder dels Republicans a la Cambra, Kevin McCarthy, de Texas, el gener de 2021 condemnà en converses privades les decisions de Donald Trump que resultaren en l’assalt al Capitoli el sis de gener. Però Donald Trump encara gaudeix de molt suport entre els votants Republicans. McCarthy va fer marxa enrere i ara no censura l’actuació de Trump. La majoria de congressistes republicans (o candidats a ser-ho en les primàries) han volgut el recolzament de Trump, amb diferent grau d’interès. Per tant, si els Republicans aconsegueixen una majoria relativament petita (de fins a màxim quinze o vint congressistes), les opcions presidencials de Trump de cara al 2024 quedaran igual.
Però l’escenari molt preocupant és si es produeix una ona Republicana i gran majoria a la Cambra. El 1994 (primer mandat de Bill Clinton) els Republicans van obtenir un guany de 53 congressistes i el 2010 (primer mandat de Barack Obama) foren 63. Si fos així, Trump s’atribuiria el mèrit exclusiu i molt probablement es decidiria a intentar un retorn a la Casa Blanca en les eleccions del 2024.
Hi ha Republicans de prestigi i amb possibilitats de derrotar a qualsevol Demòcrata el 2024. L’actual governador de Florida, Ron DeSantis, encapçala totes les llistes. Ja ha recaptat més de 120 milions de dòlars, però de moment afirma que és per a la campanya de reelecció a governador. DeSantis és un populista disciplinat. Nikki Haley fou una governadora popular de Carolina del Sud durant dos mandats i ambaixadora dels EUA davant l’ONU sota Trump. Filla d’immigrants de l’Índia, és l’opció més clara dels Republicans per a ampliar la seva base més enllà dels votants blancs. Mike Pomeo fou primer director de la CIA i després ministre d’Afers Estrangers sota Donald Trump.
Tant Haley com Pompeo es volen presentar. La primera condemnà l’actuació de Trump el gener de 2021, però més tard declarà que no es presentaria si Trump cerca la nominació republicana.
El senador de Texas Ted Cruz acabà en tercer lloc de disset candidats a la nominació el 2016. Té impecables credencials conservadores, però va massa per lliure i no és popular entre els atres senadors republicans. Però cap d´aquests possibles o d’altres candidats posaran en marxa una campanya per a la nominació republicana per a les presidencials del 2024 desafiant a Trump sense pensar-ho molt. Es requereix molt finançament i viatges als estats clau de les primàries.
Els governadors Republicans Glenn Youngkin de Virgínia i Brian Kemp de Geòrgia han demostrat que es pot guanyar sense el suport de Trump. Youngkin no volgué la participació de Trump en els seus actes electorals. Kemp derrotà l’exsenador Sonny Perdue, el candidat de Trump, en les primàries del darrer 24 de maig. Kemp és odiat per Trump perquè no alterà el resultat de les eleccions presidencials a Geòrgia el 2020 i fou l’objecte d’atacs i insults constants per part de l’expresident. Però aquests dos exemples són una excepció. Si es vol presentar, les enquestes mostren que Trump encara és el favorit dels votants Republicans.
Les debilitats dels Demòcrates i Republicans
Els Demòcrates tenen en contra especialment l’alt nivell de la inflació. El juny ha tornat a assolir un altre rècord, arribant al 9,1%. Es el registre més alt des de 1981. Malgrat tres augments de tipus d’interès de la Reserva Federal des del març, el juny la inflació interanual s’accelerà respecte al maig, quan fou del 8,6%. Moltes famílies estatunidenques han d’escollir entre la despesa en menjar, energia i habitatge (lloguer o hipoteca). L’atur és pràcticament inexistent (3,6%) i això permet als empleats exigir salaris o remuneracions horàries més altes. Però aquest fet també fomenta més inflació. La Reserva Federal segurament incrementarà el tipus d’interès en un punt el juliol. No ha augmentat els tipus en 100 punts bàsics (un punt) des de principis dels anys noranta. L’entitat presidida per Jerome Powell havia anunciat que vol situar la taxa de fons federals en la franja de 3,5%-3,75% a finals d’any. Després de la xifra pèssima d’inflació de juny, les pujades previstes després de les reunions de la Fed el juliol i setembre hauran de ser més fortes.
Evidentment, les alces dels tipus de la Fed comporten increments dels interessos de les hipoteques noves (o de les existents amb tipus variables), dels préstecs per a adquisició de béns, del finançament per a compra de vehicles, del deute de les targetes de crèdit i dels pagaments per a estudis universitaris.
L’administració Biden ha estudiat mesures per a alleugerir el pagament del deute universitari. També se la pressiona per a suprimir o disminuir alguns dels 300.000 milions de dòlars en aranzels sobre exportacions xineses imposats per Trump. La Casa Blanca proposà una suspensió temporal de l’impost federal sobre la gasolina. Aquestes tres mesures ajudarien els consumidors. Però irònicament atiarien la inflació en provocar més demanda. També tenen altres inconvenients. El govern federal no pot obligar a les petrolieres a traslladar la suspensió de l’impost federal a una reducció del preu a les gasolineres. Eliminar o retallar aranzels xinesos debilita la posició negociadora davant Pequín.
Aquest context evidentment afavoreix els Republicans. El cost de la vida és al capdavall més important que qualsevol altre tema. L’índex d’aprovació de Biden ha retrocedit fins al 36%. Però els Demòcrates gaudeixen d’alguns avantatges rellevants. Les sessions públiques del comitè d’investigació de la insurrecció del 6 de gener de 2021 han estat retransmeses per moltes cadenes de televisió en horaris de màxima audiència. Els testimonis de ministres o càrrecs molt lleials a Trump descrivint les seves decisions, accions i omissions les setmanes anteriors al tràgic assalt del dia 6 han perjudicat la seva imatge.
Els Demòcrates volen que el ministeri de Justícia acusi Trump d’accions criminals en organitzar i encoratjar un grup violent amb la intenció d’impedir la transferència constitucional i pacífica de poders al guanyador de les eleccions, Joe Biden. Tanmateix, els experts estan dividits sobre l’existència de prou proves que asseguressin un veredicte de culpabilitat. I iniciar un procediment criminal contra Trump tant prop de les eleccions és una tàctica molt arriscada. Podria fer-lo aparèixer com una víctima política no només als ulls dels votants republicans més incondicionals sinó dels més moderats.
La carta que els Demòcrates sí que jugaran amb molta intensitat és la sentència del Tribunal Suprem en relació amb l’avortament. El 24 de juny per sis vots (conservadors) contra tres (progressistes), el Tribunal Suprem tombà la decisió Roe v. Wade de 1973. Des d’aleshores l’avortament era permès dintre d’uns límits. Ara seran els estats els que el regularan. Onze estats governants pels Republicans ja han aprovat lleis prohibint-lo o restringint-lo dràsticament. Uns altres onze preparen legislació semblant. Lògicament, als estats governants pels Demòcrates això no passarà. Però la Casa Blanca i els candidats Demòcrates destacaran una vegada i una altra que les dones amb menys recursos no podran desplaçar-se llargues distàncies per a poder avortar en estats on romandrà legal.
Encara falten quasi quatre mesos per a les eleccions de novembre. Fets imprevisibles poden alterar totes aquestes consideracions. Una repuntada de Covid-19 amb una nova variant potent segurament perjudicaria més als Demòcrates. En qualsevol cas, les eleccions de novembre en el seu conjunt seran tant un referèndum sobre els primers dos anys de Joe Biden com a president com sobre la possibilitat que Donald Trump es presenti novament el 2024.
Catalunya Plural, 2024 
