Va presentar una extensa creació de deu hores, Ma jeunesse exaltée (La meva exaltada joventut), al començament del certamen, fent-se eco de la seva obra maratoniana de 24 hores el 1995, La Servante (la llum que roman encesa a la nit quan els teatres tanquen), en el mateix gimnàs del liceu Aubanel com l’altra vegada. Al costat d’una actriu ja present fa 27 anys, Céline Chéenne, i d’altres actors experimentats, apareix un quintet de joves de vint anys, entre els quals destaca Bertrand de Roffignac, que és la peça mestra com a pobre Arlequí repartidor de pizzes Deliveroo però, a la vegada, somiador estimulat pel seu mentor i amant, el poeta Alcandre, tan boig per Rimbaud que escriu manuscrits falsos (que van existir en la realitat).
Aquesta epopeia còmica, i musical, marca el divertit encara que això sí exigent pas de testimoni generacional de Py en tant que dramaturg, director, compositor i també actor, a punt de complir els 57 anys, i com a director del festival des del 2013. El seu successor, el portuguès Tiago Rodrigues, primer no francès al capdavant de l’esdeveniment, ja està preparant l’edició del pròxim any. L’encara director, per això, s’acomiadarà el 26 de juliol, últim dia del festival, transvestint-se novament en la cantant Miss Knife per a deslliurar-se del seu “esquinçament” de deixar Avinyó. Des del seu despatx al claustre de Sant Lluís, Py ens parla del seu estat d’ànim, les seves esperances, els seus laments burocràtics i el seu futur encara per escriure.
Sembla com si s’hagués deixat anar a Ma jeunesse exaltée, aprofitant per a dir-ho tot, perquè és el seu últim any com a director artístic…
Sí, això és! (riures). He tingut defectes d’adolescent escrivint l’obra. De voler dir-ho tot (riu de nou).
Encara que no sigui la seva pròpia joventut exaltada, no s’ha demanat per què no dir tot el que penso, tot el que sento?
No, la paraula pensar em va molt bé. Volia pensar en la joventut d’avui. Quan dic la meva exaltada joventut, depèn de qui parli, però és l’exaltada joventut d’avui la interessant i la que m’interessa. Crec que es troben en una situació que mai s’ha viscut en la humanitat. La seva lluita és completament diferent de la de la meva generació.
És diferent perquè cada generació té una lluita per a fer…
Cal identificar les lluites de cada generació. I tractar d’estar a l’altura de les circumstàncies, o almenys no rendir-se.
El relleu generacional de ‘La meva exaltada joventut’
També és un pas de testimoni, un relleu que dona com a dramaturg i com a director del festival, encara que en les quatre parts de l’obra hi ha una visió molt fosca del món actual. No és gens optimista
Cal saber passar de les promeses a l’esperança. No tinc molta confiança en les organitzacions sistèmiques. Però depèn dels joves mantenir viva l’esperança. Si materialment les coses ja no són suportables, malgrat tot podem salvar el sentit. I això és una altra lluita. Amb la condició que ens desfem dels vells estúpids, com vostè i jo (riures compartits).
Però continuem lúcids, si conservem el sentit. I sabem que les coses no van bé…
Per descomptat! És molt més greu del que sembla. A la nostra generació no li anava bé, però ara és molt més greu. Han entrat en l’apocalíptic. Així que intentem comprendre que en l’apocalíptic pot haver-hi elements de revelació, de revelació mística, sigui o no religiosa. Per a mi, Rimbaud és qui va inventar un misticisme sense religió. Arlequí proclama el misticisme del teatre. Però el més important és observar aquests papers protagonistes en gent molt jove. Tots tenen menys de trenta anys i actuen durant deu hores, amb aquesta energia sobrenatural. Si això no és un motiu d’esperança, què ho és? Per això vaig escriure aquest monòleg enmig de l’obra anomenat ‘Qui més que nosaltres?’. Em refereixo al públic del Festival d’Avinyó i a nosaltres. Qui més que nosaltres tracta de preservar una transcendència?
Es tracta del monòleg del poeta Alcandre, excel·lentment exposat per Xavier Gallais
Xavier ho fa molt bé.
És clar que, en aquest monòleg, el veiem a vostè directament
Sí, se’m veu una mica (riu de nou). No hi ha dubte d’això!
Després està el manifest de combat d’Alex, una de les noies, que també va escriure vostè. Els joves actors ho encarnen i s’ho creuen
És un manifest neosituacionista. Adaptat al que ocorre avui dia. A saber, el món virtual que està devorant la pròpia existència. I hi ha una joventut que s’enfronta a això. Particularment accelerat pel fet de la covid. Volia intentar parlar d’això. Què som, un teatre, enfront del ‘metavers’ que està arribant i que ja planeja contaminar fins i tot els nens?
La paraula teatre
Existeix aquesta crítica al món virtual. En particular, no està d’acord amb la paraula ‘espectacle en viu’ per a parlar de teatre…
No és tant això. És que no vull que la paraula teatre desaparegui. Quan era adolescent, posava una mística en aquesta paraula. Va ser l’única paraula que em va impedir de suïcidar-me! Així que vull que aquesta paraula romangui en el seu lloc, que és ontològicament superior a la de ‘espectacle en viu’. En la meva generació, la paraula ‘espectacle’ era bastant odiada.
Sinònim de comercial…
Era comercial, era l’opi del poble. A l’espectacle li va molt bé (riures). Miri els partits de futbol, tot és espectacle. El futbol no és en absolut un esport. És un espectacle fet per a adormir les masses.
No li agrada l’esport?
M’agrada molt l’esport, el que no m’agrada és que l’esport s’utilitzi com a espectacle.
El Tour de França?
El Tour de França és el mateix. S’utilitza com a espectacle. L’esport en si mateix és maco. Jo mateix practico esport. Però no m’agrada l’esport com a espectacle, i quan l’esport es converteix en el mode espectacular d’una societat. Els grecs tenien la tragèdia. El Gran Segle francès tenia Molière. I avui tenim estadis de futbol. Podem ser jutjats, com a civilització, per la qualitat dels nostres espectacles. Com els Jocs Olímpics, que s’han convertit en un gran espectacle televisiu i una mina d’or. Nosaltres seguim amb els nostres arlequins, les nostres 500 persones. Però ja és alguna cosa! És una qüestió de dignitat. Jo soc molt petit, soc una minoria. No soc gairebé res, però soc una mica més que res. Som una mica més que res.
El poder del director artístic d’un festival
Vostè ha tingut la possibilitat de decidir la programació durant deu anys, juntament amb el director delegat del festival, Paul Rondin. Ha tingut el seu poder
Un poder molt petit! És això realment poder? He tingut el poder d’estimar. Això és bo, he estat molt feliç, he estat meravellosament feliç (riures). Només he tingut el poder d’estimar. Això no és poder. Poder seria parar la guerra a Ucraïna, això seria poder!
Què es pot fer des del teatre?
No gaire. Però podem deixar de comprar gas i petroli russos.
Estem en una ciutat d’esglésies
Catedrals!
És veritat, això era un centre papal! Sembla que, encara que sigui modestament amb la seva obra, està demanant un nou cisma en la jerarquia
Vaig escriure aquest passatge perquè tinc molts amics religiosos i religioses i he vist el seu patiment. Al principi, el públic pensa que és un anticlericalisme estúpid. Però sé que hi ha persones meravelloses a l’església que pateixen per la distorsió del missatge de Crist. Un cisma? no vaig tan lluny! (riures).
Potser era una metàfora una mica exagerada…
No, hem de desfer-nos dels vells estúpids. El món serà millor quan es desfaci dels vells estúpids.
En qualsevol cas, necessitem un ministre de Cultura, no?
Sí, necessitem un ministre de Cultura que no sigui un vell estúpid (continuen els riures).
També ajusta comptes amb el ministeri. En el balanç de cada edició es queixa del pressupost del festival en comparació amb d’altres certàmens a França. Se’n va pensant que hagués pogut fer més amb una mica més de diners públics?
Sí, per descomptat! La vida cultural francesa és millor que a Itàlia o Espanya, no jutjo. La República Francesa va invertir especialment, i les autoritats locals també, durant el període covid. Rebem molta ajuda, cal ser sincers. Però en el cas del festival, sí que falta diners. Existeix una desproporció entre la seva influència simbòlica i internacional, el seu considerable paper professional i les subvencions, que a penes són les d’un petit centre dramàtic. Hi ha alguna cosa que no funciona. Ho dic principalment perquè tinc un successor. I seré allà per a recordar als poders públics que cal ajudar més el Festival d’Avinyó. Si hagués tingut més diners, en lloc de vendre 150.000 entrades n’hauria venut 200.000. Així hauria fet una major democratització cultural. Si hagués tingut més diners, hi hauria hagut més actuacions, més llocs oberts i hi hauria hagut més democratització cultural.
No hauria pogut haver-hi una crisi de creixement?
No, estic rebutjant gent! Rebutgem gent en molts espectacles. La gent no pot aconseguir entrades. És una llàstima!
Fins i tot amb la gran oferta de l’Off?
“L‘Off’ és l‘Off’, és una altra cosa. Parlo de l’única cosa que conec, el Festival d’Avinyó: rebutjo gent, soc l’únic teatre del món que rebutja gent! (riures).
En termes de logística, hauria estat possible de fer moltes més funcions, posar a disposició d’altres espais?
Per descomptat! I hauríem venut aquestes entrades. Perquè la subvenció subvenciona primer el públic.
Hauria de ser un objectiu de la política cultural
Podria ser, però jo no soc el ministre de Cultura… Ja veurem en la pròxima remodelació! (riu novament).
Llegeix l’entrevista completa a París/BCN
Catalunya Plural, 2024 
