Fa trenta anys Barcelona va estrenar una ciutat nova. La transformació urbana més gran des del Pla Cerdà, cent anys enrere. Trenta anys després, la ciutat continua en transformació. Encara queden setanta anys perquè es compleixi el nou cicle, però mentrestant, els debats no són gaire diferents dels de llavors. Gràcies als Jocs Olímpics del 1992 la ciutat es va posicionar com un dels llocs més atractius del món.
Des de llavors apareix a tots els rànquings (tecnologia, qualitat de vida, capital del modernisme, oferta gastronòmica i cultural…) però els barcelonins mantenen el seu proverbial esperit crític i els temes de debat continuen sent gairebé els mateixos: la inseguretat, el preu de l’habitatge (en propietat o de lloguer), la brutícia, la contaminació, la congestió del trànsit… A ells s’han sumat operacions urbanes molt concretes, com les superilles o el tramvia per la Diagonal. Barcelona, per tant, continua en reconstrucció.
Referència arquitectònica
La concessió el 17 d’octubre del 1986 de l’organització de la XXV Olimpíada del 1992 no va ser més que la culminació d’un procés iniciat a l’etapa de l’alcalde Josep Maria Socias Humbert i el delegat d’Urbanisme, Joan Antoni Solans, amb la recuperació d’espais públics, i continuat després amb Narcís Serra i Pasqual Maragall de la mà d’Oriol Bohigas.
A aquest procés se’l va anomenar “monumentalitzar la perifèria” perquè els esforços i els projectes urbanístics es van fixar als barris més degradats i oblidats. Va ser tot un esdeveniment, per insòlit, que Xavier Corberó instal·lés el 1983 a la plaça Sòller de Nou Barris el seu ‘Homenatge a la Mediterrània’. Allò va marcar un punt d’inflexió que va portar la ciutat a convertir-se en una referència, tant en què es refereix als projectes arquitectònics com a l’aposta per plantar escultures a l’aire lliure.
Noves polèmiques
Des del punt de vista urbanístic, els Jocs Olímpics van ser un èxit: es va construir la Vila Olímpica, es va recuperar el litoral amb parcs i platges, es van construir les rondes, es van crear noves zones verdes i finalment es va poder reduir el trànsit en carrers que eren autèntiques autopistes urbanes. És significatiu, en qualsevol cas, que trenta anys després d’aquelles iniciatives encaminades a descongestionar el centre de la ciutat, alguns ciutadans encara veuen com un disbarat qualsevol actuació que impliqui destinar menys espai a l’automòbil.
Quan es van iniciar les obres d’ampliació de les voreres al carrer Balmes, una carta en un diari lamentava aquestes obres amb l’argument que “per aquest carrer no hi passa ningú”. Era incapaç de raonar que si no passava ningú era perquè eren voreres de tot just un metre flanquejant una riuada de cotxes.
Una cosa semblant va succeir amb les superilles al Poblenou, que van generar un intens debat, encoratjat (en contra de la iniciativa, òbviament) pels mitjans que sempre estan de part del lobby que representa el RACC. Les superilles són avui un model exportat a altres ciutats espanyoles i estudiat amb atenció per urbs com Nova York.
El debat sobre l’ Eixample
Aquell debat iniciat al Poblenou ja no existeix al barri, però ara s’ha traslladat al projecte de crear una superilla (lineal, en aquest cas), al cor de l’Eixample amb el propòsit que hi hagi una plaça o un espai verd a 200 metres de cada ciutadà.
Urbanistes i arquitectes invoquen el Pla Cerdà per conjurar tota iniciativa que signifiqui alterar el “funcionament” actual de l’Eixample. Es troba a faltar, però, que es recordi que la trama octogonal, tot i ser tan eficaç, poc s’assembla a la que va idear Cerdà a la segona meitat del segle XIX. Les seves illes només tenien dos costats i al centre hi havia un gran jardí comunitari. Era la ciutat igualitària i tenia una aportació única a l’urbanisme mundial: el xamfrà en lloc de les cantonades, per facilitar la visibilitat d’aquelles màquines (ell les va definir com a “locomotores”) que aviat ocuparien els carrers. Però el seu pla es va desvirtuar ràpidament.
El 1860 es va establir que l’illa havia de quedar tancada pels quatre costats. Després, els jardins van deixar pas a magatzems i els edificis van créixer en alçada. En un no res es va duplicar la densitat prevista per Cerdà i el centre de Barcelona es va quedar sense zones verdes , perquè l’urbanista no havia previst que n’hi hagués, precisament perquè n’hi havia d’haver una a cada illa.
Una gestió sense taca
A més de ser transformadors des del punt de vista urbanístic, els Jocs Olímpics del 1992 van ser immaculats des del punt de vista de la gestió econòmica. Una operació de tal envergadura era propícia a l’especulació, la corruptela, les comissions i tota mena de tripijocs.
Alguns personatges de l’entorn de Samaranch creien que havia arribat el moment de fer negoci, però la resposta del mateix president del COI, Juan Antonio Samaranch ; de l’alcalde, Pasqual Maragall, i del Conseller delegat del Comitè Organitzador Barcelona ’92, Josep Miquel Abad, va ser tan contundent que aquell intent es va esvair immediatament.
Anys després alguns van començar a gratar amb l’esperança de trobar algun indici d’irregularitat, però van fracassar estrepitosament. Mai ningú no ha pogut despertar la més mínima sospita sobre els Jocs del 92.
Les immobiliàries catalanes, absents
Els màxims exponents del canvi urbanístic de Barcelona van ser l’alcalde Pasqual Maragall i l’arquitecte Oriol Bohigas. I encara que és cert que la unanimitat ciutadana i política respecte als Jocs va ser absoluta, no tothom acabava de creure en l’èxit d’algunes iniciatives urbanístiques com la Vila Olímpica. Ja li va passar a Cerdà: la burgesia barcelonina es va llançar en contra perquè consideraven que era excessivament generós amb les superfícies no edificables. O dit d’una altra manera, que els deixava poc marge per a l’especulació. N’hi ha prou amb un exemple: van arribar a proposar que es pogués construir a l’espai que avui ocupa la Gran Via.
En el cas de la Vila Olímpica, aquesta reticència dels poders econòmics catalans respecte a l’èxit del projecte es va fer palès quan es va constatar que cap caixa d’estalvis i cap banc amb seu central a Catalunya va participar en les primeres operacions creditícies. I va haver de ser una immobiliària madrilenya (Vallehermoso) la primera que va apostar per edificar a la Vila Olímpica.
Un barri solitari
També els barcelonins van trigar a fer seva la Vila Olímpica. Un cop adaptats els pisos per ser venuts, un any després dels Jocs, es va donar un fenomen curiós: els ciutadans acudien en massa els caps de setmana, però ningú no volia anar-hi a viure. Al carrer Moscou, per exemple, només hi estaven habitats tres pisos, i una era la de l’arquitecte David Mackay, coautor del projecte de la Vila Olímpica amb Oriol Bohigas, Josep Martorell i Albert Puigdomènech.
Finalment, la Vila Olímpica va ser un èxit, i passa per ser el darrer gran projecte urbanístic amb estricte control i direcció municipal. Després vindrien operacions com Diagonal Mar, a rebuf de les urgències del Fòrum de les Cultures del 2004, en què els agents privats van aconseguir imposar el seu criteri, en aquest cas capital nord-americà.
La Federació d’Associacions de Veïns va reclamar que la Vila Olímpica acollís habitatge social, però només ho van aconseguir en una part molt petita. Va pesar molt l’exemple de Munic, on la Vila va acabar convertida en un gueto. Maragall volia que els habitatges -dissenyats per arquitectes que havien obtingut el premi FAD d’arquitectura- sortissin al mercat al preu de barris acomodats. I ho va obtenir: el valor de l’habitatge no és gaire diferent del que es registra a barris com Sant Gervasi.
Hi havia un cert recel entre els barcelonins que tenien prou recursos per comprar un pis a la Vila Olímpica, perquè la inèrcia feia pensar que l’estatus social millorava si s’escollia una zona de l’Eixample cap amunt.
Un dels primers veïns que es va instal·lar al barri recorda ara com cada cop que agafava un taxi, per evitar converses del tipus “com se li acudeix viure aquí”, sempre deia que anava a la torre Mapfre o a l’Hotel Arts.
L’estrena com a barri va coincidir amb la crisi immobiliària del 93 i això va alentir l’arribada de nous veïns. Era com viure a un barri fantasma, sense serveis, amb els baixos desocupats i amb una sensació tangible de solitud. Però tot canviava el cap de setmana, quan els barcelonins prenien a l’assalt les platges. En aquests moments els veïns de primera hora sentien “assaltat” el seu territori. La platja, que fins aleshores era una cosa situada fora de la ciutat, associada a una segona residència, es convertia en un lloc on s’arribava amb metro o amb autobús. Aquesta va ser una de les grans transformacions de la Barcelona del 92.
La ciutat que va deixar de viure d’esquena al mar
La recuperació per a la ciutat de quatre quilòmetres de front litoral ha estat un dels grans llegats de la Barcelona olímpica. Allà on hi va haver barraques (Somorrostro , Bogatell , Camp de la Bota, Pequín), repressió (afusellaments al Camp de la Bota després de la guerra civil), fàbriques, instal·lacions ferroviàries i la gran claveguera de Barcelona (el Bogatell) hi ha ara una successió de platges que molts dies freguen el límit de saturació.
Amb els Jocs Olímpics Barcelona culminava una aspiració llargament esperada. La primera vegada que la ciutat es va plantejar la necessitat de recuperar el seu degradat litoral va ser als anys seixanta, per mitjà del Pla de la Ribera, una operació impulsada per grans empreses que volien crear un barri de luxe davant del mar. Però l’operació era tan descaradament especulativa que va aixecar les ires dels veïns del Poblenou.
L’única cosa que es va salvar del Pla de la Ribera va ser la idea que Barcelona no podia continuar vivint d’esquena al mar. Aquest missatge va calar entre la ciutadania, que va començar a prendre consciència que tenia a un pas de casa un litoral totalment desaprofitat. La “Copacabana perduda”, va titular algun cronista quan es va saber que el pla havia quedat aparcat.
Ja ningú no dubta que la Vila Olímpica ha quedat integrada completament a la ciutat. Es va evitar que es convertís en un barri marginal i ja ningú no al·ludeix al seu “aïllament”, com passava el 1992. L’estructura urbana evoca Cerdà , amb els patis interiors d’illa i les altures contingudes.
Segueixen les desigualtats
Trenta anys després dels Jocs i un segle i mig després del Pla Cerdà, Barcelona continua lluny de ser la ciutat igualitària que l’urbanista –socialista utòpic- anhelava. Les desigualtats són consubstancials a les grans ciutats. Pedralbes és set vegades més ric que el barri més pobre, Ciutat Meridiana. Hi ha habitatges amb quatre banys i altres amb tot just un vàter que comparteixen diverses famílies. I a aquesta ciutat continuen arribant immigrants de necessitat, a la recerca de feina i llar, i estudiants i professionals d’èxit que volen viure a una ciutat que els ofereix talent i una gran qualitat de vida.
A Barcelona, la utopia va tenir a finals del segle XIX un espai propi, situat a tocar del que avui és la Vila Olímpica. És la plaça Prim, la Placeta Isabel, com és coneguda al Poblenou, on continuen creixent tres majestuosos ombús. Va ser el bressol dels socialistes utòpics. I aquí segueix el restaurant Els Pescadors, el lloc on Pasqual Maragall i els seus acompanyants van anar a sopar el 17 d’octubre del 1986. El dia que tot va començar.
Catalunya Plural, 2024 
