Dels autònoms se n’ha parlat sovint, i especialment arrel de la pandèmia de 2020 i de la que encara en sentim les conseqüències, econòmiques i no. Sobre tot aquesta sensació d’incertesa de no poder fer front a les despeses fixes davant de situacions extraordinàries, és una de les preocupacions principals dels treballadors. En aquest article comento una política orientada a la mitigació d’aquesta situació tan greu: la Renda Bàsica Universal. Començarem parlant de la situació actual dels treballadors autònoms.
Aquesta setmana són un altre cop notícia, a causa de l’acord per les noves quotes per trams que tindran vigència entre 2023 i 2025. Amb aquestes quotes el que es proposa com a novetat és que en comptes de que la persona decideixi quina quota pagar com ara, sent en la majoria de casos la quota mínima; passi a pagar segons els ingressos que té. Semblaria que aquesta mesura beneficiarà a les rendes més baixes i, per tant, seria més redistributiva. Però si s’analitzen els nous trams, la realitat és que l’asfixia de les persones autònomes que ingressen més poc segueix sent molt similar a l’actual. La quota mínima al 2022, és de 294 euros, que és el que pagava per elecció 9 de cada 10 autònoms. Amb les noves quotes, s’aniria progressivament cap a l’horitzó de 2025 on la situació per les persones amb ingressos inferiors a 670€ serà de 200€.
Si ho mirem en perspectiva, el sou més comú (el que s’observa amb més freqüència) entre la població espanyola és de 18.490€[1]. Si extrapolem aquesta informació al que podria ser un ingrés comú en els treballadors autònoms, estaríem parlant d’uns 1.200 euros nets mensuals (12 pagues). Amb les noves quotes, aquestes persones estarien en un tram en el que seguirien pagant 291€ de quota d’autònoms. Amb això, els ingressos nets reals dels autònoms en aquesta franja es redueixen a menys del que és el salari mínim interprofessional.
Si s’observa la proporció que la quota suposa en els ingressos de cada tram trobem disparitats com que en el tram d’ingressos més baixos (menys de 670€), la quota representarà al 2025 un 30% dels ingressos, mentre que en el tram d’ingressos més elevats (més de 6000€), la quota d’autònoms el 2025 suposarà com a molt un 10% dels ingressos.
En definitiva, la nova mesura manté la precarietat dels autònoms que menys ingressen, sent aquests la majoria.
Però dels autònoms no només se’n parla aquesta setmana, i molt sovint es fa tenint en compte les problemàtiques que comporta la seva realitat. Una d’elles, estretament lligada a com afecten les quotes al seu dia a dia, és la falta d’estabilitat i predictibilitat en els ingressos. Això comporta que a causa d’ingressos inestables en el temps, el treballador o treballadora hagi de seguir pensant en com fer front no només a la quota sinó a tota la resta de despeses habituals que té. Les implicacions d’una situació així constant són evidents a molts nivells, inclòs el de la salut mental. La preocupació i angoixa per demanar una baixa per malaltia o que alguns autònoms senten per fer vacances (no remunerades) són les conseqüències més directes però no les úniques.
Una possible solució per l’alleugeriment d’aquesta angoixa i falta de previsibilitat en els ingressos és una mesura de la que s’ha sentit parlar en repetides ocasions i amb molta més força durant la pandèmia: la Renda Bàsica Universal.
Aquesta mesura consisteix en atorgar un pagament periòdic a cada persona, definida entorn tres conceptes bàsics: la incondicionalitat, la individualitat i la universalitat. La Renda Bàsica Universal és incondicional perquè no es demana cap requisit previ; és individual perquè no s’atorga a la família o llar sinó a l’individu; i és universal perquè no focalitza en cap grup de població concret. A més, és compatible amb la feina, a diferència de la lògica actual de prestacions.
Si bé la Renda Bàsica Universal no és ni pot ser la solució a tots els problemes, precarietat i inseguretat que afronten els treballadors i treballadores autònomes, podria ajudar en moltes situacions. Podria ajudar en primer lloc a aquells treballadors autònoms en els mesos on no han tingut ingressos o on aquests no han estat insuficients. També podria ser motor de canvi per persones que volen emprendre però no ho fan per por a la incertesa que implica ser autònom. Aquestes sabrien que podrien afrontar el pagament de les necessitats bàsiques amb la Renda Bàsica Universal. D’altra banda, aquells autònoms que ja ho fossin i que no necessàriament tinguessin els ingressos mínims, podrien tenir tranquil·litat mental, menys estrés, poder agafar vacances si es volgués, etc. Fins i tot, podrien plantejar-se augmentar la seva base de cotització, per assegurar una pensió digna i alhora saber que podrien seguir pagant les despeses quotidianes.
I què passaria amb els coneguts “falsos autònoms”? Potser amb la Renda Bàsica Universal tindrien una solidesa material per poder plantejar-se si seguir en les condicions en les que estan o si plantar-se. Potser ens trobaríem amb el que s’ha nomenat a Estats Units com “la gran dimissió”, en que les persones en pitjor situació laboral han dit prou. Amb la Renda Bàsica, aquest poder de negociació i sobretot de decisió, augmentaria i podria anar seguit d’una millora en les condicions laborals, ja sigui per negociació o per decisions.
Si no fossin poques aquestes problemàtiques, a més s’està lluitant “la batalla cultural” en la que la precarització es romantitza. No hem sentit mai les bondats de la vida del “freelance”? Poder escollir quan, on, com i quant treballar. Seria un paradís si això fos la realitat de la majoria, però traduir autònom per “freelance” no canvia la realitat material i d’incertesa amb la que aquests sovint conviuen.
Amb la Renda Bàsica Universal, la precarització no seria abolida en absolut, ni molt menys romantitzada, però l’individu tindria una mica més de marge per decidir qüestions tan fonamentals en la llibertat intrínseca d’una persona com el quan, on, com i quant treballar.
[1] INE, Encuesta Anual de Estructura Salarial, 2019. https://www.ine.es/prensa/ees_2019.pdf
Catalunya Plural, 2024 
