El primer punt del nostre recorregut serveix com a metàfora de confusió. El dimarts 30 de novembre de 2021 esclatà un incendi a uns baixos a una de les cantonades arrodonides de la cèntrica plaça de Tetuàn, on abans hi hagué una oficina bancària, ocupada per vàries persones, quatre d’elles mortes a causa del foc, entre elles dos menors.
Els adults es dedicaven al negoci de la ferralla. Molts veïns, quelcom confirmat a les nostres investigacions, els veiem amb l’habitual carro de la compra, i com bé digué Jorge Carrión al còmic Barcelona, los vagabundos de la chatarra (Norma, 2015) no deixa de resultar curiós com els símbols del Capitalisme contemporani son les nanses físiques i els refugis per excel·lència dels més necessitats.
Aquell mes la pandèmia encara centrava l’actualitat i molts mitjans vincularen les morts amb la sobrecàrrega elèctrica pel confinament i fins i tot per la moda urbana dels patinets. D’altres optaren per abordar-ho des de la tragèdia de la desaparició dels petits negocis reconvertits en vivendes per a desfigurar el teixit dels barris, liquidar el seu petit comerç i reforçar més encara la gentrificació.
No obstant, gairebé ningú ho analitza des d’una òptica basada a la creixent pobresa de la capital catalana. Segons els darrers informes, entre ells el de Cáritas, gairebé un terç de la seva població es troba en risc d’exclusió social, havent-se incrementat aquest nombre en més d’un milió de persones des de març de 2020, quilòmetre zero de la crisi sanitària.
El problema no es tan sols barceloní. Cada cop és més freqüent observar a persones grans i no tant ficar el cap a escombraries i contenidors de la mateixa a la recerca d’aliments i objectes. La imatge no és igual a la de la catàstrofe econòmica nascuda arrel la fallida de Lehman Brothers, llarga en la seva durada i causant d’aquelles cues a la vora de mercats i restaurants per a recollir sobres a l’hora del tancament. Ara, les dinàmiques son unes altres i l’univers de la ferralla constitueix un perfecte planisferi per, com a mínim, intentar comprendre el desastre.
Sense saber-ho, molts punts de Barcelona s’assemblen a la seva misèria. Els ocupants de la vella oficina bancària de Tetuán pagaren 600 euros per entrar-hi a viure, sense especificar si aquesta quantitat era mensual o un mer peatge per a disposar d’aquelles amplies instal·lacions, polivalents pel que fa al seu us, plenes d’habitants fluctuants i emparades per unes màfies desdibuixades pel seu anonimat mediàtic, més procliu a tractar el fenomen des d’una vessant bonista, doncs fins i tot per a certs estudis universitaris els ferrallers són recicladors socials, benèfics per descarregar de materials rebutjats a moltes empreses, contentes per desprendre’s de tanta llosa, venuda a preu de cost a un misèrrim mercat pels transportadors, no així per aquells traficants a gran escala.
Segons dades de Gestió de Residus de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, el 2017 cada ciutadà generava una mitja anual de quatre-cents quaranta-cinc quilos, dels quals es podia reutilitzar un 90%, aprofitant-se aleshores només un terç, xifra allunyada de l’objectiu de la UE del 65% el 2030.
Fins aquí podríem meditar sobre com la permissivitat amb la depauperació té cert talant social. El revers més fosc de la moneda propicia preguntar si assistim a un renascut barraquisme apuntalat des de vectors econòmics, com demostrarien els clàssics reductes de fàbriques a punt de ser desballestades al Poblenou o agrupaments molt menys discrets sota el Pont de Calatrava, per no parlar d’algunes seccions de Pere IV, a la proximitat dels Besós. N’hi ha d’altres, com un en ple parc de les Glòries, descobert per servidor quan, en plena sessió fotogràfica, un mur replet de grafits revelà centenars de metres quadrats destinats a l’acumulació de tones de metall i ferralla.
Un exemple palmari de tot allò dit fins ara pot detectar-se al barri del Guinardó. El districte, amplíssim, ha ocupat un modest focus mediàtic per la deixadesa municipal amb el Baix Guinardó, bé per la problemàtica del centre per a persones addictes sense sostre del carrer Cartagena, a deu metros de l’escola Mas Casanovas, com pel desnonament de l’Hort el Brot, ocupat, com hem informat en aquestes pàgines, a l’actualitat per un doble aparcament a l’aire lliure, amb barra, valga la redundància, lliure aquest estiu per a furgonetes a vessar de ferralla.
Al carrer Villar, al seu tram entre Renaixença i Xiprer, la situació és bastant més greu. El 2018, un grup accedí a l’interior d’uns baixos als números del 57 al 61, propietat de l’entitat bancària Abanca, traspassant-lo més tard a una parella que retornaren al seu país i cediren el relleu a un cosí, ficat de ple al negoci de la ferralla. De cop i vola l’entorn s’omplí de sorolls constants, fruit de contínues anades i vingudes, ampliat per camionetes, i de les persones implicades en aquest magatzem amb doble funció, doncs també és el seu habitatge.
Els darrers mesos han precipitat la sensació de malestar. Els ocupants s’aposenten a l’exterior amb les seves cadires, fan gargots als murs de la façana, pixen als arbres i actuen com si fossin els amos del conjunt. Una veïna ens explica com truca dia sí, dia també al 112 des la més absoluta frustració, agreujada en grau superlatiu perquè l’entitat bancària ha presentat tres demandes als jutjats. A la tercera, exclama, fou la vençuda, i es de febrer existeix un ordre de desallotjament, sense executar mentre els de la ferralla es donen l’obscè luxe d’increpar el veïnat, amb amenaces de mort i plena impunitat.
Aquesta es realça quan arriba la nit entre la fressa i molta feina, doncs són les hores per a omplir els vehicles amb tot allò custodiat als baixos. S’hi ha personat mitjancers de l’Ajuntament, encarregats d’estudiar com es desenvolupen els esdeveniments en allò definit segons les seves premisses com assentament de persones vulnerables, quan en realitat, corroboren els afectats, es tracta d’un centre rendiment per a lucrar aquestes màfies, ossades i eficaces com per haver aconseguit subministrament d’aigua sense, alerten, gaire burocràcia. El pagament de la mateixa corre a càrrec de la comunitat.
Les calors mai són bones companyes per l’ assossec. Ara mateix són molts els que s’interroguen entorn a quan tindrà punt i final el malson, visible als alentorns, doncs a la rambla Volart una antiga oficina del BBVA exhibeix una entrada amb una cortineta, per allò de tenir ben decorada la casa si reben visites. Amb tota probabilitat el seu desnonament serà indolor i ràpid davant la urgència de vendre aquest bé immoble.
A Villar, els de la ferralla mai baixen la guàrdia. Deixen la porta oberta, observen amb atenció als vianants i en el meu cas concret m’insulten per anar amb una càmera de fotos, que ells consideren una amenaça de primera magnitud.
Pregunto a la Guardia Urbana i un dels seus agents m’exposa els distints entrebancs per a actuar. El primer, comprensible, és de manual. Ningú pot aturar a una persona per dur coses a un carro de la compra. El segon, espinós, radica en el respecte a la velocitat dels procediments jurídics, “lentíssims i exasperants.” D’altra banda, remata el nostre interlocutor, a la quotidianitat de Barcelona sempre hi ha fronts més urgents entre atracaments i picabaralles.
Els veïns es senten impotents davant tanta insalubritat i contaminació acústica, a més de frustrar-se per la impotent indefensió de romandre desposseïts del seu propi carrer. Una d’ells manifesta haver modificat el recorregut fins a la seva finca per a no creuar-se amb els de la ferralla, “uns reis del mambo perquè la llei ni està ni ningú l’espera, i clar, com les eleccions són a tocar no deu ser gaire convenient mostrar com es descuida als ciutadans mentre s’inauguren obres, com els jardins del Mas Ravetllat, doncs està molt bé això de donar verd a la gent, però també els que manen haurien de preocupar-se més de les problemàtiques properes”.
Els barris alcen la veu i poca premsa se’n fa ressò de les seves queixes. El sistema administratiu dels districtes alenteix les solucions, però ningú es planteja donar més govern als barris per a accelerar tantes minúscules crisis, retrat d’una capital farta de postals, desitjosa d’una convivència digna per a qui paga impostos sense gairebé obrir la boca.
Catalunya Plural, 2024 
