Deia Walter Benjamin que el més preocupant per a la filosofia és la síntesi.
Des de la seva aparició, la tasca de la filosofia consisteix a oferir al món un conjunt estructurat de conceptes que permetin encarar els mals que ens afligeixen. Això requereix treball, molta lectura i molta escriptura. La filosofia recorre a l’escriptura com a mitjà per a assenyalar el que li passa al món, des de la crítica i no des de la complaença. En general aquesta tasca d’escriptura sol materialitzar-se en obra extensa i apta només per a especialistes. El que en el segle passat podien ser gruixuts volums gairebé enciclopèdics avui són milions d’articles acadèmics que saturen la web. Però la constant és que la crítica filosòfica necessita una escriptura extensa.
No obstant això, Walter Benjamin ens ensenya que l’escriptura extensiva no és la qüestió primera de la filosofia. També la va realitzar, i diverses de les seves obres coincideixen amb la imatge clàssica del filòsof acadèmic que escriu llargs tractats. Però el repte real per a la filosofia és ser capaç de produir grans síntesis d’alta qualitat i efectivitat. Hi ha un moment en tota escriptura que consistiria a fer visible el pensament a través d’una imatge breu i impactant. Walter Benjamin les deia “imatges dialèctiques”. Amb elles podia presentar una estructura conceptual de manera àgil i amb capacitat de difusió, perquè fos operativa políticament. A la manera dels bons refranys populars que, arribats del passat, condensen grans dosis de coneixement i reflexió en una o dues frases, Benjamin buscava i construïa imatges conceptuals que donessin efectivitat al seu pensament. Que provoquessin una acció. Aquest tipus d’imatges són, per al filòsof, el més difícil d’obtenir, on es juga el seu pensament i obra. La seva aparició és consubstancial a la creació de la filosofia i sense elles qualsevol treball d’escriptura és estèril. Les seves més famoses, les que crea per explicar el mite de progrés, són les de la locomotora de la història i la del Angelus Novus. Aquest gest doble fa la seva obra especialment valuosa, i ens ofereix un aprenentatge vital sobre la tasca de la filosofia.
En aquesta tradició, Laura Llevadot ha aconseguit un resultat òptim. Publicat per Tusquets enguany, el llibre Mi Herida existía antes que yo, Feminismo y crítica de la diferencia sexual és una obra de filosofia exquisida, perquè sap fer aquest doble gest, de rigor filosòfic i efectivitat política que tant valorava Benjamin. Ofert com un estudi del dispositiu sexe/gènere, fa de la construcció d’imatges conceptuals part fonamental del seu procés d’escriptura.
Un dels referents de pes d’aquesta obra és Jaques Derrida, que va inventar per a la filosofia la desconstrucció. Ella consistiria a assenyalar que en tota cadena de pensament o escriptura hi ha un trencat o una ferida que desfona el text i fa sorgir per allí el monstre o el moment traumàtic de la seva fundació. I entén que aquest monstre no és gens concret -que no hi ha objecte fundacional- sinó principalment la ferida en si, la falta. Que la llei i l’ordre que estructuren un text, una societat o un vincle estan trencats per la ruptura mateixa de la seva afirmació, que obre així el text a la seva alteració. La llei és llavors el gest d’afirmació allí on es pot perdre i la possibilitat de perdre’s allí on s’afirma.
Des d’aquí, Laura analitza la diferència sexual com un dispositiu que travessa tot Occident. Troba com ordena el social separant d’un costat l’heteronormatiu i d’un altre “la dona” i com ens afecta a tots, però no a tots per igual -i això justament vol dir estar travessat per ell. El treball de Laura analitza les lluites presents i passades del feminisme, assenyala encerts, errors i estratègies fallides i tracta d’oferir esperança en l’avenir.
En el deixant de la desconstrucció, el dispositiu sexe/gènere és comprès com una violència que s’aplica repetidament sobre cada cos, actualitzant-se a cada moment. En l’espai d’aquesta actualització, Laura busca “operar” filosòficament i políticament, contraefectuar. Contraefectuar és impedir al dispositiu sexe/genero reconstruir-se allí on treballa per a sotmetre, allí on li ho ha qüestionat, allí on ens fereix. Laura assenyala que és en el marc que el dispositiu ha dissenyat on s’entaula la batalla perquè, primer de tot, som la ferida que la seva violència ha posat en el món. Contraefectuar és evitar la seva reproducció des de la lucidesa que atorga saber-se instal·lat i sotmès aquí, però mai lligat del tot. Contraefectuar és la tasca política de la filosofia i de la vida, que només pot realitzar-se des de la vida mateixa, des de la ferida pròpia que és la de tots.
Laura contraefectua mitjançant aquesta obra, travessada d’imatges -per exemple, la del cercle que no tanca- que ens permeten fer-la nostra i sentir-la viva. És aquest un text ple de ritme, rigor i passió, que es rebel·la davant una injustícia i una ignorància que ens tenalla. Una lectura per a gaudir de la filosofia en tot el seu potencial.
Catalunya Plural, 2024 
