Vendre la teva ànima al diable és un referent cultural molt estès en la nostra societat, present en totes les cultures i religions. La moralitat d’aquests mites és senzilla: el pacte amb el diable no surt gratis. En el món occidental, està manifestada sobretot en la llegenda de Faust i la figura de Mefistòfil.
Mefistòfil, el dimoni, sol mostrar-se com la representació més refinada del mal, amb robes elegants i amb una ment freda, racional, amb un alt nivell de lògica. La mateixa lògica que utilitza per a atrapar mentalment a les persones – qualsevol de nosaltres representades en la figura de Faust – i fer que segueixin els seus designis.
Visualitzem a Mefistòfil com una empresa d’alarmes i a Faust com a consumidor involuntari de publicitat a tota hora, per obra i gràcia de la televisió, la ràdio, premsa escrita, portals digitals de notícies, tanques publicitàries, YouTube, Spotify, Xarxes Socials, cercadors web com Google…
Arriba l’estiu i les notícies alarmants sobre ocupacions i robatoris. Any rere any, la història es repeteix, no sols en època estival, també en Nadal, Setmana Santa, ponts, festius, qualsevol moment és bo per a generar por i fer negoci amb això. En un món de control i anul·lació de llibertats, les empreses d’alarmes han vingut per a quedar-se. No hi ha millor fórmula per a alienar a una societat que jugar amb la por a la pèrdua d’aquelles coses materials que fan sentir les nostres vides completes.
Vendre tranquil·litat, seguretat, benestar i que l’estratègia surti bé per la seva agressivitat, encara que el que compres sigui fum. Caldria realitzar una supervisió més rigorosa d’aquesta publicitat, atès que les estadístiques no justifiquen sembrar la por per a vendre alarmes. El que vulgui que s’instal·li una, però les empreses no haurien d’encoratjar la por. “Només cal tenir por a la por”, va dir Roosevelt en 1933.
La piràmide de Maslow (1943), és una teoria psicològica que ordena de manera jeràrquica les necessitats humanes, és un clàssic per a experts en màrqueting. Segons Maslow, a mesura que satisfem les nostres necessitats més bàsiques anem desenvolupant necessitats més elevades fins a aconseguir la completa autorealització. Les bases de la piràmide són: les necessitats bàsiques i les de seguretat.
Les empreses d’alarmes, liderades per Securitas Direct, dominen molt bé aquest tipus de vendes i el fan recolzades pels grans mitjans de comunicació i actors polítics amb interessos propis, als qui no els tremola el pols a l’hora de defensar aquests interessos explotant el negoci de la por.
Vincular un producte a una necessitat fa que la ment inconscient s’activi, però a vegades ens quedem en les capes més superficials i no veiem que comprar l’últim model de telèfon mòbil té més a veure amb la necessitat de pertinença i estatus que amb les seves prestacions. Un altre exemple clar per a entendre com s’explota aquesta sensació de necessitat, tan falsa com real: el reclam comercial de “la tornada al col·le”. El més probable és que a la majoria de nens no els faci falta una nova motxilla o un nou estoig per a guardar els seus llapis o estrenar roba. Encara així s’inverteixen de mitjana 250-400 euros a satisfer els seus… necessitats? Les de qui? Dels nens o dels pares? Més que intentar vendre material escolar, es busca fer sentir el següent: compra i seràs bon pare o mare. La tècnica de vendre-li a la ment, no a la gent, funciona. No perquè la gent no sàpiga el que vol, sinó que no sap per què ho vol.
Una mica d’història que ve al cas i una crida a la reflexió
Lehman Brothers Hòldings Inc. va ser una companyia global de serveis financers dels Estats Units. Destacava en la gestió d’actius financers i inversions en renda fixa, banca comercial, gestió d’inversions i serveis bancaris en general. El 15 de setembre de 2008, va presentar la seva declaració formal de fallida després de l’èxode de la majoria dels seus clients, pèrdues dràstiques en el mercat de valors i la devaluació dels seus actius per les principals agències de qualificació de riscos. Això es va produir principalment per la seva implicació en la crisi de les hipoteques subprime.
La fallida de Lehman Brothers està fortament associada a la crisi financera global de 2008 i va impulsar la doctrina del ”too big to fail”. En espanyol, «massa gran per a fer fallida», és un concepte econòmic que descriu la situació d’un banc o institució financera la fallida de la qual tindria conseqüències sistèmiques desastroses sobre l’economia i que per conseqüència és necessari rescatar pels poders públics per a evitar que aquest risc de fallida es realitzi. Els principals actors del sistema financer internacional assumeixen riscos importants contant que seran rescatats de la fallida a través dels coneguts com a “plans de rescat”, que solen ser finançats pels contribuents.
Warren Hellman, és soci fundador de Matrix Management Company, una de les més prominents signatures de capital de risc als EUA. Abans d’això, va ser president de Lehman Brothers, on també va exercir com a cap de la Divisió de Banca d’Inversió i president de Lehman Corporation. En 1984, va fundar Hellman & Friedman LLC, una empresa d’inversió de capitals que ha centrat els seus esforços en mitjans de comunicació, serveis financers, serveis professionals i serveis d’informació.
Sabent qui controla Securitas Direct costa poc imaginar els interessos que hi ha darrere
Securitas Direct, present en setze països, va néixer en 1988. En 2011, en plena crisi social i immobiliària després de la caiguda de Lehman Brother, l’empresa va passar a les mans dels fons d’inversió Bain Capital i Hellman & Friedman, sent els segons els actuals propietaris i principals accionistes del grup Verisure Securitas Direct, des de 2015.
En 2019, la Corporació Financera Alba, controlada en més d’un 50% per la família March (que va forjar el seu imperi gràcies al seu patriarca Juan March, sobrenomenat “L’últim pirata del Mediterrani” per la seva implicació en el contraban i que va finançar el cop militar de Franco en 1936, rebent a canvi el monopoli bancari i financer del país), va invertir 557 milions d’euros per a fer-se amb una important participació de Securitas Direct. És la segona major inversió del fons superant l’invertit en Naturgy, en 2018.
Des de fa uns anys, Securitas Direct considera a CaixaBank un soci estratègic del seu negoci, amb qui manté una aliança comercial. CaixaBank comercialitza i finança les alarmes de Securitas Direct, oferint als seus clients una oferta que consisteix en un préstec personal que frega els 1900 €, que inclou el finançament de l’equip d’alarmes i 36 mesos de quotes. Amb altres paraules, Securitas Direct ofereix als seus clients un contracte i CaixaBank als seus, converteix les quotes domiciliades en un préstec personal, amb els lligams i els consegüents riscos que això implica
Tots dos guanyen: el banc perquè genera més volum de negoci i ingressa més de 25 milions a l’any; i l’empresa d’alarmes perquè rep de cop 36 mesos de quota i uns ingressos de més de 75 milions a l’any. Qui perd és el client, si contracta la seva alarma directament amb Securitas Direct i decideix cancel·lar-la en el 25è mes (normalment, la permanència és de 24 mesos en lloc de 36), pot fer-ho sense problemes. Mentre que si la té contractada amb CaixaBank i la vol suspendre en aquest mateix mes perquè, per exemple, es viurà a una altra ciutat, haurà de continuar pagant les 12 quotes completes que els falten per a saldar el seu préstec, 624 euros, o, en cas de no fer-ho, s’exposaria al risc de poder ser inclòs en els fitxers de morosos.
El diable a casa, la lluita pel control de la nostra privacitat
El sector de la seguretat privada està vivint una autèntica revolució i és un negoci en plena expansió i creixement, que està passant d’oferir simplement alarmes a proporcionar un servei de seguretat integral. Aquesta transformació s’està produint a escala mundial i ve marcada per la irrupció de telecomunicacions i grans tecnològiques dirigint-se cap al concepte Smart Home Security, amb els Estats Units com el gran referent a seguir.
A Espanya, els exemples més clars d’aquests moviments són l’operació de compra del 50% de prodestral Alarmes per part de Movistar al març del 2020, qui ja està tramant una dupla amb BBVA semblant a formada per SD i CaixaBank; la inversió de 450 milions de dòlars que va realitzar Google per a aconseguir el 6,6% de ADT, l’empresa de seguretat més gran del món; l’acord comercial que van aconseguir Vodafone España i Securitas Direct o l’aliança segellada entre El Corte Inglés, a través de la seva empresa de seguretat Sicor i MásMóvil. Tot un tour de force al qual hauríem d’afegir el sistema de Videovigilància d’Orange.
Molt de moviment en un mercat en el qual l’índex de penetració de les alarmes continua sent relativament baix, malgrat les alarmes creades i fomentades per a fer augmentar aquest sector de negoci.
En resum, amb tota la nostra privacitat connectada a la xarxa wifi, no es tracta només d’instal·lar l’alarma, sinó de poder vigilar la teva casa des de dins. Gràcies a la seva incursió en les nostres vides, amb la intel·ligència artificial ens asseguren més protecció i més control. No puc evitar pensar en “Qui vigila als vigilants?“, reflexió que ja feia Plató en la seva obra República i convertida en cultura popular gràcies a Watchmen, el còmic d’Alan Moore.
Catalunya Plural, 2024 
