A mitjans de juliol, el Comitè de l’ONU per a l’Eliminació de la Discriminació de la Dona revisava el cas d’una dona basca de trenta-sis anys, considerant que havia patit violència obstètrica i «un trauma físic i psicològic durador» a conseqüència de la seva mala experiència durant el part del seu primer fill el 2012. S’indicava que la dona havia acudit a un hospital donostiarra al cap de 38 setmanes de gestació després d’haver trencat aigües i que el centre mèdic havia ignorat el protocol d’espera de 24 hores per induir-li el part amb l’argument de no haver d’esperar fins a la nit. En el relat de què ha passat, la dona referiria una total absència de control sobre les decisions que sobre el seu cos es prenien, sense haver pogut ser escoltada i passant a ser un simple recipient d’alguna cosa –el part– que no era de la seva incumbència.
El relat anterior de pèrdua de regnes corporals remet, en realitat, a una sensació familiar i viscosa d’arrels molt profundes: aquesta noció difusa al principi del recorregut de vital de qualsevol nena, que es va concretant en escenes, indicacions, amenaces, advertiments i agressions que ens assenyalaran progressivament que anem caminant per aquí amb un cos que no és mai nostre del tot, a excepció de quan ens toca assumir els càstigs de les seves transgressions o els seus defectes i inadequacions respecte als cànons de bellesa que en aquell moment operin i ens regulin l’autoestima.
Comencem a tenir-ho clar quan, sent encara unes criatures, les persones adultes que ens envolten ens indiquen – per prudència, pudor i por – que ajuntem les cames en asseure’ns en públic, que anem amb compte de no mostrar o deixar intuir ni tan sols la nostra genialitat o el nostre pit encara pla com una taula (això últim ens ho recorda també Instagram). El missatge és que ens poden passar coses dolentes per ser el que som, pels nostres cossos provoquen, i que les coses dolentes s’agreugen a més quan comencem a menstruar: aquest dessagnar-se mensualment que indica tan escandalosament el quid de la qüestió. El que és significatiu de tot això, és que l’educació pel que fa a la menstruació, lluny d’orientar-se a què comprenguis el teu organisme i els seus cicles, pren la mateixa direcció que aquest “ajunta les cames”. També aquí l’objectiu és l’ocultació, el que tu t’ocupis de domesticar de l’assumpte per ‘no tacar’, perquè tacar amb el teu cos és transgredir i, consegüentment, avergonyir-se’n.
No es tracta, per tant, de saber que aquests dolors que fan que et retorces i t’encongeixis no són normals i sí conseqüència, per exemple, d’una endometriosi. La qüestió és que acceptis la menstruació una mena de defecte de fàbrica, un defecte enutjós dels cossos de les dones que no ha de causar a la resta el mínim trastorn. Una altra cosa fantàstica que succeeix i que acompanya l’arribada d’aquesta menstruació, és que, d’una manera o d’una altra, acabes també fent-te càrrec que això que succeeix al teu úter, tenir un úter de fet, no és una cosa enterament teva, sinó que cada estat de la terra compta amb lleis i mandats oficials i culturals molt clars sobre la seva gestió; un conjunt de normes i codis que determinaran la teva vida reproductiva i la teva pròpia identitat com a dona.
Camines amb alguna cosa a dins, un úter, que bé sembla que és hetero assignat: ho tenim perquè se’ns digui com fer-lo servir. I aquest com fer-lo servir pot transitar un rang que va del lleuger al completament restrictiu. Pujant un esglaó més aprens, també – ja com a adulta i molt dolorosament – a no abaixar la guàrdia sobre el que consideres una sèrie de drets que et legitimen mínimament per decidir: el marc de drets aconseguits amb sang, suor i llàgrimes per recuperar la nostra agència sexual i reproductiva, històricament i transnacionalment vulnerada, sempre és susceptible d’eliminar-se.
Que ho diguin a les dones nord-americanes que creien haver passat pantalla de La mística de la feminitat de Friedan, els avortaments amb penjadors i aquella nota de Silvia Plath als seus diaris en què afirmava que haver nascut dona havia estat la seva tragèdia més gran. L’escriptora, encara adolescent, feia en ple anys cinquanta una dissecció molt precisa de les conseqüències que tindria per a ella explorar la seva sexualitat i buscar el plaer en contraposició als nois de la seva edat. Aquesta transgressió vindria acompanyada d’un càstig: el rebuig social per la indecència de fer, el risc de patir abusos sexuals dels quals a més se’l culpabilitzaria, els embarassos no desitjats i la possibilitat de morir en un avortament clandestí o ser estigmatitzada com a mare soltera.
Més de 70 anys després, el dret a avortar desapareix de la terra de les llibertats. S’elimina aquesta possibilitat de decidir mentre la indústria de la gestació subrogada creix i es naturalitza, paradoxalment, com el dret a procrear utilitzant un úter aliè: en tots dos casos, els úters de les dones són un continent sobre el qual altres legislen, exerceixen control, fan negoci, emeten sentències i penes de presó. De l’escenari d’aquesta porció del ‘món lliure’ i saltant sobre l’Atlàntic cap a terres europees, aterrem en un estiu de calor desèrtica, incendis, guerres que continuen i donen la benvinguda a d’altres, en un estiu encara víric al que els cossos arriben gairebé arrossegant-se i amb necessitat de respirar i desprendre’s del mantell d’asfíxia apocalíptica dels temps.
I aquest estiu les noies surten. I en aquestes primeres aparicions en concerts, discoteques, festes i celebracions ens trobem amb noves tendències de depredació com violacions grupals, atacs brutals de matinada mentre camines de la sala de festes al tren i un inesperat gaudi pervers: punxar cames i braços amb xeringues amb l’aparent intenció de sotmetre i una ja evident intenció d’espantar.
Els missatges que difonen casos d’aquesta nova forma de depredació de cossos de dones joves via submissió química es multipliquen des de fa setmanes a les xarxes generant una nova onada de por i paranoia, encara que ja fa anys que assistim a l’ús d’altres mètodes d’alteració de la consciència per violar aprofitant tots els elements que poden articular el concepte d’una víctima dolenta: sortir de festa, beure, tontejar, ballar, desconnectar de tot i connectar amb persones desconegudes; despertar-te sense saber què ha passat, amb un blanc mental d’hores, en un lloc on no pretenies arribar i amb una roba que, a plena llum del dia, et torna un missatge clar d’inadequació.
El que s’ha fet per frenar aquests atacs se suma a la llarga llista d’inacció i d’omissió pel que fa a violències sexuals a l’hora de centrar-se en els agressors. Els grans mitjans per frenar això han estat recomanar que no perdis de vista la teva beguda, fer servir gots amb tapa que et compris tu mateixa, fer servir unes palletes amb tints reactius, en resum: ocupar-te de la teva autoprotecció. Perquè no us violin de camí cap a casa, la recepta és portar un esprai de pebre, portar clauers que emetin so d’alarma i apuntar-vos a cursos d’autodefensa. En resum, ocupar-te de protegir-te d'”això” que et pot passar si tens un cos de dona, si prens certes decisions, si no mires a esquerra i dreta abans de creuar la vorera dels teus drets sexuals i reproductius.
És altament greu que la lluita contra la discriminació que això suposa i la reclamació dels carrers i les nits com a llocs propis de què gaudir, s’anul·lin o s’invisibilitzin dins d’un nou rellotge de cucut començat a reciclar formes d’espantar i recordar-te la teva assignació corporal i la sexualització sobre ella projectada. Això suposa acceptar el missatge que ens poden desnonar dels nostres drets contínuament i que a nosaltres ens toca bregar amb la responsabilitat d’assumir els riscos i els costos d’estar en llocs on no se’ns espera ni se’ns vol més que ocupant el lloc de meres preses a les quals perseguir i caçar. I és, també, distreure l’atenció del focus principal, que és la violència contra les dones com a reacció a la por de perdre privilegis per fer molt amb molt poc, que s’hagi de compartir el pastís en igualtat de condicions.
La maquinària de càstigs de l’statu quo del sexisme s’activa per frenar allò que entén com a transgressions de gènere i que no són altra cosa que la consecució de llibertats, la negació de callar i acceptar que et provoquin parts que no desitges, tocaments que no consenteixes, invisibilitzacions i reclusions que condicionen el teu desenvolupament personal i social. I aquest és el joc pervers en què no ens podem quedar atrapades.
El director de cinema colombià Víctor Gaviria afirmava a partir de la realització de la seva pel·lícula La dona de l’animal, que l’origen amagat de tota violència és la violència contra la dona: “És un odi a la comunitat, que és femenina, un odi a la dona. Gairebé sempre hem pensat que la violència contra les dones que es va produir al conflicte és una cosa anecdòtica, inevitable, una sèrie de fets secundaris que no tenen sentit en si mateixos i que no són el nucli de res. Però no, el centre és aquest. Allò altre és una cortina de fum sobre aquest odi i aquest gaudi de destruir la dona i la comunitat. Per això al final de la pel·lícula hom s’adona que no només era ella sinó la comunitat sencera la que estava trepitjada per l’animal”.
Catalunya Plural, 2024 
