El 22 de juliol de 2022 es van atorgar als Estats Units els Premis Eisner, un dels més prestigiosos en l’àmbit internacional al sector del còmic. L’obra Not all robots (2021) (en català, No tots els robots), amb guió de Mark Russell i dibuix de Mike Deodato Jr., va guanyar el Premi a la millor publicació d’humor, a més d’estar nominada com a millor nova sèrie (als Estats Units es va publicar en cinc volums entre l’agost i el desembre del 2021, mentre que a Espanya ho publica l’Editorial Panini el juliol del 2022 en un únic volum autoconclusiu).
Mark Russell, guionista del còmic, reconeix que la gènesi del projecte sorgeix en voler fer una sàtira sobre el moviment #NotAllMen (en català, “No tots els homes”), per la qual cosa va pensar a utilitzar la ciència-ficció per a poder emprar una metàfora amb els robots i, alhora, posar en evidència els seguidors d’aquest moviment. La història s’inspira inicialment en el concepte #NotAllMen, una etiqueta que sorgeix a les xarxes socials com a contraposició del #MeToo (malgrat que també han quedat retratats amb el #BlackLivesMatter): en general, homes blancs amb una gran ira acumulada, actuant amb ressentiment i usant uns arguments desgavellats per justificar l’injustificable, sentint-se sempre atacats a la seva masculinitat quan es denuncia un comportament inapropiat (al començament, referit a accions i comportaments masclistes).
«No tots som violadors», «No tots som assetjadors», «No tots som maltractadors», «No tots ens desentenem dels nostres fills», «No tots…», podeu afegir als punts suspensius qualsevol comentari que se us acudeixi, que hi haurà algú que digui que no es pot generalitzar, amb comentaris que directament estan minimitzant el problema o justificant-lo, com el tema de les floretes o els micromasclismes, tan presents a la nostra societat. La primera vegada que es va utilitzar l’etiqueta #NotAllMen va ser el 21 de febrer del 2013 en un tuit de l’activista feminista Shafiqah Hudson, escrit amb un to irònic, per referir-se al que estava observant al seu voltant, i deia així: «”JO: Els homes i els nens són instruïts socialment per no escoltar-nos a nosaltres. Se’ls ensenya a interrompre’ns quant nosaltres… HOME ALEATORI: Disculpi. No TOTS els homes” (a l’original, «ME: Men and boys are socially instructed to not listen to us. They are taught to interrupt us when we- RANDOM MAN: Excuse me. Not ALL men»). Sembla paradoxal, però els homes es van apropiar d’una etiqueta creada per una dona, curiós almenys.
Russell pren com a punt de partida la substitució dels robots en els treballs que abans feien les persones… o, més ben dit, els homes, de manera que els robots es converteixen en una mena de mirall davant de l’home i de metàfora sobre el que realment opina el pare de família i el que opina la resta de la família del maleït robot. En el futur, els robots han reemplaçat els éssers humans com a força laboral, i per evitar el col·lapse econòmic, s’assigna un robot a cada família. En aquesta història, els protagonistes són la família Walters d’Atlanta i el robot del qual depenen: Rajator (Razorball a l’original en anglès).
A partir d´aquesta premissa, les metàfores són contínues. Als treballadors se’ls tracta com si fossin… robots. Bé, en realitat són robots, però segur que reconeixem comportaments habituals al nostre entorn, com si l’economia se sustentés en intel·ligències artificials que controlen i dirigeixen la teva feina i una atenció al client (també automatitzada) que edulcora una vexació perenne al personal. Els robots amb feina i amb família són privilegiats, un privilegi que els converteix en presoners atrapats pel sistema i candidats a l’abandó si deixen de tenir aquest privilegi.
Identifiquem en el robot protagonista unes emocions també molt humanes: cansament, afartament, ira, ressentiment i menyspreu per una feina que no els agrada, però que accepten per una mena de sentit del deure que fa que odiïn les seves vides i estiguin sempre enutjats, especialment en sentir l’antipatia i el menyspreu de la família… «La vida és una merda!» exclama un robot mentre parla de la nova versió d’androides que els acabarà retirant, just en una pausa a la fàbrica que els està construint, bé, que els està construint el mateix robot que serà retirat quan estiguin construïts (us sona de res?).
En el fons, el guionista fa un al·legat a favor de les persones, del seu valor intrínsec com a individus, sense pensar a categoritzar-les en funció de la seva aportació econòmica amb la feina. Si l’èmfasi està en la productivitat i la competitivitat, sempre hi haurà algú que ho pugui fer millor que tu, per la qual cosa impera la sensació que tots som reemplaçables i ningú no és imprescindible. El jove (o el robot nou) que ara et substitueix a la teva feina serà reemplaçat de la mateixa manera en el futur per les mateixes regles. Al còmic, en un programa de televisió, amb una tertúlia entre un robot i una humana moderats per un robot, arriben a plantejar-se els avantatges de l’obsolescència humana (no és broma): ja que els éssers humans no som perfectes, almenys tenim una data de caducitat.
El guionista situa la història l’any 2056 de manera intencionada. Ell mateix reconeix que va pensar a sumar quaranta anys al 2016, any que recordarem per com les intel·ligències artificials aplicades a les xarxes socials van tenir una contribució decisiva al resultat de les eleccions presidencials que, finalment, va acabar guanyant Trump… la resta és història. Que els humans hagin de bregar amb un robot que s’encarrega del seu suport (i del seu mal humor), simbolitza una metàfora de la masculinitat tòxica, amb el robot irascible a la tornada a la llar, el pare de família defensant-ho (sembla que es reconeix en el paper del què portava el menjar a casa, fins que li van prohibir treballar, és clar), i la mare i els dos fills espantats amb el que pogués arribar a fer aquest ésser agressiu que es tanca al garatge per construir armes com a hobby.
Aquesta societat distòpica liderada per les intel·ligències artificials que es va plasmar al còmic Not All Robots, es va publicar als Estats Units per l’editorial AWA (acrònim en anglès d’Artists, Writers & Artisans, en català, Artistes, Escriptors i Artesans). Creada el 2020 per Axel Alonso (exeditor en cap de Marvel Comics) i Bill Jemas (exvicepresident de Marvel Comics), està donant un gran impuls al sector editorial independent, amb grans obres i autors molt reconeguts. Va ser el director creatiu de la nova editorial, el reconegut Axel Alonso, qui va proposar a Mark Russell el dibuixant ideal per a la seva història, un dibuixant que a priori no era el millor candidat, ja que feia més de dues dècades que treballava per a Marvel amb títols emblemàtics a la història recent dels superherois.
Però Alonso coneixia molt bé el dibuixant suggerit, el brasiler Mike Deodato Jr., i coneixia molt bé el seu treball artístic en paral·lel, i el seu afany de reinventar-se i experimentar contínuament. I l’elecció va ser tot un encert, apostant per un estil realista que dota de més versemblança el contrast en robots i humans, i un disseny artístic i composició de la pàgina que la dota d’una pàtina de modernitat que permet al lector identificar els escenaris, les situacions i, sobretot, el comportament de les persones, reconeixent-ne les emocions per la seva expressió corporal més enllà dels diàlegs que puguem llegir.
De Deodato són les cinc portades de l’edició original, que també es troben a l’edició en castellà, de les quals se n’ha escollit una per al volum únic publicat per l’Editorial Panini, en concret l’escollida és la portada que s’inspira a l’icònic quadre de 1930 pintat per Grant Wood. La imatge original representa un granger subjectant una forca (instrument de treball), acompanyat per una dona que podria ser la seva dona, vestida amb un davantal, una indumentària més apropiada per a les feines de la llar. Deodato els substitueix directament per robots, inspirant-se en el mateix context i ambientació, amb tot el simbolisme inherent al quadre original.
En definitiva, del treball dels dos autors podem gaudir d’una obra de ciència-ficció sociològica portada a la màxima expressió, en un relat que no està tan allunyat del nostre present, amb uns robots que tenen tots els privilegis, tots els treballs, tots els reconeixements, i estan sempre a la defensiva i protestant pel que fan els humans. Russell escriu una història autoconclusiva, però en un univers que podria tenir continuïtat en el futur en deixar els fonaments ben definits… encara que cal reconèixer que l’evolució de l’etiqueta #NotAllMen en els darrers anys ha complicat la seva anàlisi, ja que moviments ultraconservadors, per no dir directament d’ultradreta, la utilitzen habitualment, desvirtuant la intenció inicial (que podria ser benintencionada), per utilitzar l’etiqueta d’altaveu dels seus ideals i proclames.
En qualsevol cas, els autors del còmic també s’aprofiten d’aquesta evolució i inclouen al còmic una escena en què els robots policies acudeixen a un domicili per l’alerta dels veïns i descobreixen una família massacrada pel seu robot, a qui li ha pogut la ira. Els policies no l’arresten… «No hem vist cap indici de criminalitat», afirmen per ràdio mentre mostren indicis de complicitat amb el robot assassí similar a les que veiem quan els policies saluden feixistes a les manifestacions o quan acaben d’assassinar una persona de color que suposadament anava armada (tot i que resulti que no ho estava). Als Estats Units es coneix com el «mur blau del silenci», en què els policies no s’acusen entre si davant d’una mala praxi.
L’etiqueta #NotAllMen reapareix sovint a les xarxes socials quan aquestes s’inunden amb missatges de repulsa davant d’un nou cas de violència de gènere, amb l’objectiu de justificar que són una minoria els que duen a terme aquests actes, però el que evidencien a realitat és una reacció antifeminista mostrant una manca d’autocrítica utilitzada per evitar la responsabilitat masculina, denotant una manca de compromís davant dels canvis que suposa erradicar aquest tipus de comportaments. Alguns experts indiquen que, en lloc de sentir-se implicats, se senten assenyalats i intenten protegir el seu estatus social, en aquest cas, com a homes, i l’etiqueta els torna a ells el protagonisme en el moment en qüestió, quan hauria de ser el protagonisme de la víctima.
Que és una reacció antifeminista és evident, ja que aquest afany per defensar el col·lectiu d’“homes” no apareix quan es produeix un atracament o un accident de trànsit, senzillament, no ens sentim al·ludits (és a dir, no se’ns acudeix que algú pensi que tots els homes són lladres o que tots els homes són imprudents conduint). En definitiva, els robots (o els homes, jo ja no ho sé), en lloc de sentir-se amenaçats, haurien de reflexionar sobre el rol que poden tenir ells a la societat. I, si no són capaços de veure com estan d’equivocats, els convido a llegir el còmic Not all robots, i els adverteixo que, malgrat el premi de millor obra d’humor, potser no els fa gaire gràcia.
#CòmicIEducació
Catalunya Plural, 2024 
